Perú: segona setmana (02/02/2009 a 08/02/2009)

Perú: segona setmana (02/02/2009 a 08/02/2009)

Avui tinc ganes d’escriure. Estic a gust assegut sobre el llit després d’una llarga jornada dominical en la que he tingut el meu primer contacte amb les comunitats camperoles peruanes. Hem sopat plàtan fregit i un ou ferrat amb la Ceci i mantingut una agradable conversa. Ara són les 22:30 (4:30 a la península, una hora menys a les Canàries) i en Ben Harper m’acompanya, però no estem sols, doncs el veí de davant segueix amb la música a tope i les alarmes i botzines dels cotxes segueixen ressonant en l’habitació. Tot en ordre. Aquesta setmana diria que he donat el meu primer salt en la nova vida i tot i no haver fet res especial ni intrèpid m’he adonat que vaig interioritzant conductes, paraules i d’altres aspectes de la idiosincràcia peruana. Per exemple, començo a no dubtar del destí al que em conduirà la “custer” (furgoneta que fa de transport públic) quan em moc per la ciutat. No parlo amb tants catalanismes i cada vegada amb més peruanismes (hi ha un llibre de termes peruans que em recomanen molt anomenat Peruanismos). O bé ja em poso “ají” (pebrot picant) al menjar com aquell qui agafa el tros de pa a l’hora de menjar a Catalunya. I coses per l’estil, fet que em mostra que la meva confiança va en augment. Estic content i agraït per tot el que m’està passant, el que estic tinguent l’oportunitat de viure. I m’agrada sentir-ne la consciència, ja que m’apropa més a la realitat que tinc davant i entendre-la cada vegada més. Vinga va, comencem amb algunes historietes!

L’aigua és vida!

Aquesta setmana he tingut oportunitat per fi de sortir de la ciutat i he de confessar que m’he endut moltes sorpreses en aquestes sortides. Reaccions que un no s’espera tot i tenir una idea de què es trobarà. Bé el cas és que Lima, com ja m’havieu dit molts, està assentada en un desert. Però un desert-desert eh, un d’aquells amb dunes i sorra fina! Sí, ja se que sembla un comentari estúpid, però abans de veure’l no em feia a la idea de com seria, sobretot perquè no relaciono Sud Amèrica amb un desert com el Sahara, tot i que sabia de l’existència del desert d’Atacama. Una ciutat tan extensa com Lima envoltada de dunes en direcció nord i sud, de mar a l’oest i de la serra a l’est. Estem parlant de la segona ciutat del món situada en un desert més poblada, és clar després de El Cairo. Es diu aviat! Però malgrat tenir el desert a les seves portes, la combinació mar-serra li atorguen un microclima especial, amb una temperatura que oscila entre els 13 i els 25 graus al llarg de l’any. Fa calor, però és suportable, no com a Sevilla a l’agost o a Chennai al maig...

Doncs això, dilluns vaig anar a Cañete, a la conca d’un riu on tenim un projecte amb petits agricultors de la zona. Gràcies a les desenes de rius que reguen el litoral peruà des dels Andes la gent de la cost i la serra ha aconseguit desenvolupar formes de sobreviure. L’agricultura i la ramaderia són un pilar per la gent de la regió, però això no els eximeix de viure en unes condicions de precarietat denigrants, sobretot en quant als serveis públics. I és que el primer que un s’adona al sortir de Lima és del centralisme que regna en el país. La inversió en infrastructures es concentra principalment a la capital i a Cuzco i la resta és un altre món! Si bé la costa està connectada mínimament per la panamericana, quan un s’endinsa cap a la serra s’oblida de seguida que ha deixat una metròpolis de 9 milions d’habitants tant sols uns quilòmetres enrere. Avui hem visitat unes comunitats a la mateixa serra de Lima, a dues hores de la ciutat amb cotxe, i la sensació ha estat realment d’aïllament i incomunicació. Ha estat un retrocés en el temps i una aventura en la història com poques vegades he viscut. La carretera per arribar a les comunitats, situades a partir de 1500 metres per sobre del nivell del mar, s’acaba als pocs km d’iniciar l’ascens, moment a partir del qual es segueix per un camí estret i pedregós que posa els pèls de punta. Sobretot perquè al trobar-se dos cotxes de cares, al que li toca posar-se en el costat exterior se li posen els collons per corbata al mirar el precipici que té a uns pocs centímetres. Ai ai ai!!! Per sort, aquests mateixos conductors amb els que un es posa les mans al cap quan adelanten o maniobren perillosament, són els que millor coneixen el terreny. Paradoxes de la vida...

Una cosa que no deixa de causar-me estupor és com la gent s’ha pogut adaptar a la duresa de les condicions que brinda la geografia d’aquest terreny. De la ciutat saltes al desert cap al nord / sud i si vas cap a l’interior comences una escalada precipitada per la serra que et porta fins a 5000 metres en menys de 5 hores i en un parell més fins a cotes més baixes de la selva amazònica ja! Això en aquesta part de Perú, amb poca distància entre el Pacífic, els Andes i l’Amazones. Avantatge? A mi em permetrà moure’m i veure molt amb relativament poc temps ;-)) Doncs el que deia de les condicions de vida és verídic. Al desert els pobladors van ser tan astuts que van desenvolupar cultius en zona desèrtica, aprofitant la poca aigua que hi havia. I això es tot un misteri, ja que aquestes tècniques es van perdre i encara a dia d’avui no s’ha aconseguit descobrir com ho feien per fer funcionar els cultius...a la serra la situació és més penosa que a la costa, per les males comunicacions i duresa del clima. Els laterals i cims de les muntanyes d’aquesta primera franja de serra són secs i pedregosos, desnutrits de vida, a excepció d’alguns cactus, matolls, ratinyols i llangardaixos. Això contrasta enormement amb la riquesa vegetal, frutícola i animal de les valls, on es concentra la vida gràcies al drenatge de l’aigua dels rius. M’ha encantat explorar aquests paratges i poder apreciar els contrastos existents al voltant de Lima en tant sols uns dies de marge.

Les comunitats camperoles

Segueixo amb el que venia explicant fins ara de la serra. La visita que hem fet avui ha estat una experiència nova i entranyable per mi a tots els nivells! D’entrada perquè era la meva primera vegada que entrava en contacte amb una comunitat camperola autèntica, doncs a Perú les comunitats tenen drets històrics reconeguts i la seva organització política, social i econòmica respon a un model que el món modern ha prescindit per complet...d’aquesta manera un entra en contacte amb un món que resulta distant i desconegut, però no per això menys interessant. Coses que m’han sorprès: l’ús d’una campana per avisar als comuners de la reunió que havia de tenir lloc ha estat una cosa que m’ha fascinat, doncs no hi ha cobertura i telèfon amb prou feines...és com allò que les mares cridaven als nens des de la finestra uns anys enrere, oi? O bé, el model assambleari per prendre les decisions. La participació de la dona. El caràcter reivindicatiu que tenen! Crec que en part aquesta és una qüestió cultural i històrica, doncs estan farts que els hi passin per sobre i els hi robin els recursos...per exemple aquest vall conté or i les mineres els intenten continuament enganyar per poder explotar l’or que s’amaga en les seves terres. Aquest es el colonialisme contemporani. Però en èpoques passades els inques ja els van sotmetre i potseriorment els espanyols. Les pells dures i fosques, mida més baixeta que els peruans de ciutats, barrets andins i robes gastades. Diumenges a missa amb els seus millors vestits, amb el capellà com a figura d’una entitat i presència com en temps passats a Espanya. Amb un somriure entre tímid i innocent, mirada curiosa i desinteressada (prou tenen amb lo seu). Amables i servicials amb els visitants i molt educats amb les formes. Total que m’han regalat un kilo de pomes i codony. I la “Incacola” que no falti, el refresc nacional arriba fins a l’últim poble, faltaria més! Una altra situació que m’ha transportat a escenes del cine ha estat la imatge del poder polític. Hem conegut l’alcalde de la província (divisió administrativa que agrupa un seguit de comunitats). I ho ha fet per un fet significatiu: tenia una dent d’or. Bigoti, barret i camisa, donant ordres i prometent “plata” (diners) pel projecte. Una escena que m’ha recordat molt al cine del far west, jeje. En fi, ha estat una vivència molt enriquidora i humana per sobre de tot; i a nivell del projecte un apropament amb la comunitat molt necessari per desenvolupar una relació de confiança i propera, que sens dubte farà falta. Tornaré a la comunitat de Cochahuayco sovint, així que ja seguiré explicant històries d’aquesta gent oblidada de la serra de Lima...

El silenci i l’oceà

Estic molt content, ahir em vaig banyar a l’Oceà Pacífic! Per fi vaig poder tornar a gaudir d’un banyet al mes de febrer, com va ser el febrer del 2006 a l’Índic J M’encanta la intensitat de la brisa marina en aquesta costa, doncs evoca moltes coses, sensacions i sentiments! Crec que m’apropa al Mediterrani i, per tant, a casa. L’aigua ve supercarregada de plàncton en aquestes contrades i es per aixo que es tèrbola. Els taurons estan més propers a Equador, cosa que significa que l’aigua està fresqueta aquí i de fet per bona temperatura que faci durant l’any, un només es pot banyar de desembre a març aproximadament. El mar m’ha donat una perspectiva més del copmplicat trencaclosques social de Perú. Per què? Imagineu-vos-ho. Per la segregació i discriminació que es produeix en aquest aspecte també. Hi ha platges per classes socials, ja que moltes les tanquen i permeten l’accés només dels veïns de les urbanitzacions “de pasta”. Força denigrant, ja que els ambients chic són encara més insultants en països amb contrastos socials tan pronunciats. Jo vaig anar amb en Claudio i uns amics seus a una platja d’aquestes maques i la veritat es que m’ho vaig passar bé, tot i que no em va agradar contribuir a aquesta discriminació...d’altra banda, a punta hermosa els devots al surf us ho passarieu de conya, ja que quasisempre hi ha onades.

Divendres vaig passar la nit en una casa a la platja d’un amic d’en Claudio i una de les coses que més vaig gaudir va ser el silenci i la tranquilitat del lloc. Sembla mentida, pero la ciutat està carregada de sorolls dia i nit i els primers moments després de llevar-me una sensació de pau es va apoderar de mi al tenir el plaer de sentir tant sols la remor del vent xiulant fora de casa. Silenci revitalitzant i necessari per descansar la ment de l’estrés de la ciutat! I avui la sensació ha estat molt agradable quan em trobava a 1500 metres. Senties la corrent del riu al fons de la vall, amb un moviment a càmera lenta. L’aire fresc i l’aroma a fruita fresca...mmm hauré de pensar en aquests moments quan em trobi a Lima enmig del tràfic o bé quan m’aixequi al matí degut al soroll infernal de l’alarma del cotxe aparcat davant de casa. Serà possible, aquí les alarmes no paren de sonar i més que per robatoris és per paranoia que les posen! Ah això m’ha fet recordar el petit terratrèmol que va haver-hi dilluns. Jo no el vaig notar perquè en aquell moment anava amb cotxe i dins d’un vehicle en marxa no es nota un sisme de petita escala. Tot i que no va fer massa destrosses va causar el pànic de moltes ciutats al sud de Lima...pobre gent debien recordar els estralls del terratrèmol de Pisco a l’agost del 2006, diuen que passa sovint des de llavors.

Novetats gastronòmiques

La panxa no fa més que crèixer i jo sense fer esport encara, jeje. De fet, m’havia d’apuntar a un campionat de ping pong internacional que té lloc a Lima, però finalment he desistit. I és que la comunitat xinesa i japonesa de Perú són uns cracks d’aquest esport, així que he decidit mirar-m’ho des de la distància. Tot i això, ja he descobert que en l’escola xineso-peruana Juan XXIII s’hi pot anar a jugar per un preu mòdic, així que crec que ho faré d’aquesta manera...però bé aqui estem per parlar de menjar! A qui li agradi menjar que no s’ho pensi i que vingui!! Aquesta setmana he seguit provant coses i deleitant-me amb els sabors que té per oferir aquesta cuina. Per fi he provat el “ceviche”, el plat nacional! Es tracta de peix cru, marinat amb llimona (no qualsevol sinó un tipus únic en el món que es cultiva al nord del país i que per les seva acidesa permet la preparació d’aquest plat), amanit amb rocoto (pebrot vermell picant) i servit amb camote (moniato) i blat de moro. Ho fan amb llenguado, truita...jo l’he menjat d’un peix anomenat “perico”, molt bo per cert. A més, ara ja puc dir aquella frase de “pericos a la cassola!”, jeje. També he provat la beguda nacional finalment, el pisco sour! És tal com me l’havien descrit: fort de sabor, un punt aromàtic i molt enganyós, ja que té bon sabor...quan t’aixeques després de prendre’n un parell entens el perquè d’aquesta frase, jeje. La Ceci és una crack preparant cocktails! De fet, va preparar “uvachado” també, que és raïm deixat macerar perquè es vagi endolçant...boníssim!!! Tot i això, confesso que trobo a faltar la ratafia...!! A nivell culinari he menjat gamba de riu també amb una mena de sopa, pallares (un tipus de frijoles apreciats com les mongetes de sta pau) i el millor de la setmana és el tacu tacu amb salsa de mariscos, que és un plat “a lo pobre” readaptat consistent en barrejar l’arròs i els frijoles sobrants, fer-ho una massa consistent, arrebossar-ho i fregir-ho, tot recobert de gambes, calamars i troços de peix amb una salsa deliciosa! El menjar és un vici aqui i m’està fascinant molt la seva riquesa i influències...i encara em queda molt per probar i repetir ;-))

Bé m’aniré acomiadant ja avui, però vull fer-ho amb una vivència fresca que he tingut avui. A Lima el carnaval es celebra durant tot el mes de febrer i la tradició més forta consisteix en tirar-se aigua els uns als altres. Però la cosa és que es fa durant un mes i al carrer es succeeixen verdaderes batalles campals d’aigua, en les quals es mulla a tothom qui passi pel lloc on hi ha la gent preparada amb els globos d’aigua. El cas és que la situació s’ha desbordat una mica en els darrers anys, ja que molts pandilleros han aprofitat la festivitat per causar vandalisme arreu de la ciutat. Tant és així que la policia de Lima ha detingut preventivament a quasi 1500 persones per tal d’evitar aldarulls relacionats amb l’aigua i s’ha desplegat més policia en barris més problemàtics. A veure com passa el mes...per part meva ja us podeu imaginar que havia de pillar si o si i avui m’ha tocat la grossa. Anava amb bus amb les portes obertes i de cop i volta splafffff!!!!! Un globus ha impactat a l’interior del bus i ens ha ben ruixat a uns quants. M’ha agradat veure com, malgrat algunes cares llargues , ens hem mirat uns quants i ens hem fotut a riure J Sentit de l’humor per encarar la vida amb ganes i un somriure. La societat peruana no és una de sola, com a tot arreu, i trobes gent de tot tipus, però m’alegra estar trobant gent amable, persones humanes disposades a compartir!

M’ha agradat molt compartir aquesta estona, gràcies! Seguim parlant i que tingueu una bona setmana!!

Una forta abraçada i salut!

Guillem

Lima, 08/02/2009