Perú: vuitena setmana (16/03/2009 a 22/03/2009)

Contrastos d'Antioquia
Parque de la Luna, amb reminiscències morisques
Centre de Lima: patria (bandera inca i peruana), religió i exèrcit

Perú: vuitena setmana (16/03/2009 a 22/03/2009)

Diuen que el temps passa molt veloç quan passen coses bones. Succeeix amb els caps de setmana, les vacances o els ponts. Bé doncs el meu cas no és cap d’aquests tres mencionats, però tinc la sensació que el temps està anant més ràpid que de costum últimament. Ja fa dos mesos que vaig arribar a Perú, deu ser aquest un dels factors que estan contribuint a aquesta cursa a la que el temps em desafia dia a dia. Estic content amb el dia a dia que estic visquent a Lima, les sensacions corporals són molt bones i el meu estat espiritual està força equilibrat. És cert que m’agradaria poder tenir més temps lliure entre setmana per gaudir una mica de la llum solar, doncs el sol de la tarda sempre m’ha agradat molt, el trobo relaxant i càlid. La nit també m’agrada molt, sobretot visquent en una ciutat de clima temperat la major part de l’any, doncs mostra uns colors de la ciutat molt interessants i més diversos del que un pot pensar a priori. Així mateix, la nit ens explica les seves inquietuds i interioritats que romanen amagades durant el dia. La gent també adopta un comportament diferent quan cau el sol, les combis es (sobre)carreguen en totes direccions, el trànsit s’intensifica, els botiguers s’afanyen a captar els últims clients del dia, la ciutat bull d’activitat just abans de deixar pas a la calma de la nit.

A Lima, la brisa marina s’apodera moltes nits dels districtes més propers a la costa. Es fa molt perceptible pels sentits al impregnar l’aire de sal marina i al humitejar l’ambient de forma notable. És com una boira que planeja sobre la ciutat tot de sobte i és que el Pacífic es deixa sentir més enllà de la franja costanera. És molt agradable acostar-se als penyasegats del litoral a escoltar el fregament de l’aigua amb la sorra, les onades ens xiuxiuegen els seus secrets a l’oída. Gran part de la franja costanera limenya està composada per parcs que ofereixen magnífiques vistes aèries del mar i que brinden un espai d’esbarjo meravellós per la gent. Esportistes patinant, fent footing o anant amb bicicleta. Nens i nenes que juguen. Grups d’amics fent-la petar. Parelletes que passegen, seuen en bancs o a la gespa, que es petonegen i abracen amb tendresa. Aquests espais tenen una àurea especial, són espais que es presten per la reflexió també, pel descans necessari de la ment en una ciutat tan bulliciosa i carregada com és Lima. Moltes tardes m’agrada acostar’m-hi per assaborir la brisa mentre faig footing. I m’agrada passar per davant de l’estatua d’en John Lennon que hi ha en un parc proper a casa i trepitjar un mosaic on hi ha escrit el títol d’una de les cançons més humanes i universals que mai s’han escrit: Imagine. Amb aquest ambient un s’oblida de l’estrés de la ciutat, del fum dels cotxes o de les preocupacions personals i es donen les condicions per formular projectes personals, per somiar, per reflexionar, per depurar l’energia i per generar l’optimisme i l’esperança que tan necessaris són per viure la vida amb ganes cada dia. Salut i esperança!



Mercats, colors i aromes

Aquesta setmana m’he endinsat en el món dels mercats de Lima. He de confessar que m’he quedar molt sorprès de veure la gran quantitats de mercats que hi ha a la capital, no tant sols els mercats d’alimentació que té cada districte si no també els gremials, repartits per vàries zones de la ciutat. A Villa El Salvador, un districte que ha sorgit amb força en els darrers 20 anys i situat a la cantonada sud de la ciutat, hi ha un mercat immens de productes per la llar, des de mobiliari a coberteria. Obert 7 dies a la setmana atrau milers de persones i empreses diàriament. Un altre mercat famós de Lima és el tèxtil, situat en el conflictiu districte de La Victoria, en ple centre de Lima. El carrer Gamarra d’aquest districte és conegut per tothom per tenir tot tipus de roba i teixits, generant una activitat comercial descomunal al seu voltant. D’altra banda, tenim un mercat d’alimentació molt bonic i ben assortit com és el Mercat de Magdalena. Res d’anar a comprar a les grans cadenes de supermercats, a mi m’agrada passejar-me per aquest mercat i deleitar els meus sentits amb tot tipus d’aromes i colors: herbes per “sazonar” el menjar, fruites i verdures vingudes de tot el país, de tots els colors, mides i formes. Papaya, mangos, caramboles, maracuyà, pinyes (...); múltiples tipus de “papas”, cebes, yuca, moniatos, aguacates (...). Fruits secs, espècies que desprenen aromes increíbles, olives farcides amb tot tipus d’ingredients, carns i peixos, tallats o sencers alguns animals. Balances antigues, venedors amb devantal, la creativa disposició del menjar a la paradeta. La senyora de tota la vida xerrant amb la peixetera, la néta de la verdulera que agafa el relleu a la parada. Les relacions humanes són molt maques en aquests mercats i la relació amb el producte és més natural.

Un mercat que em va impressionar molt s’anomena Amazonas i hi venen tot tipus de llibres, còpies i usats principalment, a preus populars. És com un mercat de Sant Antoni però molt més exagerat en superfície i volum. Es distribueix per temàtiques i compta amb un fons bibliogràfic molt extens per assortir a estudiants d’escoles i universitats. Com que molts són còpies aquest mercat s’ha convertit en un pol d’atracció molt popular per les classes mitjes i baixes, ja que els llibres originals estan fora del seu abast. Pel que m’han explicat aquest tipus de mercats tenen els dies comptats, ja que la signatura de Tractats de Lliure Comerç de Perú amb els Estats Units presuposa una major formalització de l’economia peruana, a dia d’avui situada en una posició informal en diversos sectors, com ara la mineria o els serveis. A tall d’exemple, l’altre dia llegia una estadística que deia que el 95% dels restaurants del país no estan formalitzats o dit d’una altra manera no emeten cap tipus de document legal de les seves vendes.

Tot aquest panorama planteja una sèrie de dubtes i preguntes en quant a l’estratègia del govern per integrar tota aquesta gent que viu en la informalitat davant un eventual procés de formalització. D’entrada dir que el mateix govern ha estat permetent la informalitat durant tots aquests anys, de manera que s’haurien de considerar maneres constructives d’integrar i no de destruir famílies i llocs de treball; doncs agradi més o menys moltes boques s’alimenten d’aquesta manera. Un cas extrem de la informalitat a Lima és que just davant del Ministeri de Justícia hi ha un mercat negre on es pot adquirir tot tipus de documents falsificats, des de DNI o passaports a carnets de conduïr. Sembla còmic que això passi just davant de l’organisme de major rang al país que vetlla pel compliment de les lleis. N’hi ha per llogar-hi cadires! Com deia l’altre dia, sentit de l’humor “a lo peruano”...

En el procés de cerca d’una bicicleta de segona mà vam fircar-nos per carrers i carrerons del centre de Lima amb en Claudio. Alguns llocs feien mitja por, racons amagats on venien bicicletes robades o on, peça a peça, les montaven per vendre-les posterorment. La clau, una vegada més, va ser anar amb un local, doncs el tracte mai hauria estat el mateix si hagués anat jo sol amb el meu accent casi-peruano. A part de carrers on venien bicicletes, vam visitar mercats verdaderament inusuals per mi, alguns en subterranis on venien (tot tipus de) pel.lícules i música, objectes o roba. N’hi ha un on venen tot tipus de programes informàtics “bamba” (falsos) a preus populars, des del paquet Office a jocs d’ordinador. Un altre que s’anomena El Hueco, on s’hi pot trobar roba, coses de casa, música...en quantitats industrials. Molta roba que es ven en aquests mercats arriba d’Estats Units en forma de donació i com que per aquest concepte no es pot fer negoci legalment per aquest motiu la roba s’acaba venent en mercats de segona mà. Els canals a través dels quals aquesta roba acaba en mans d’aquests venedors i no directament en campanyes de donació a la ciutadania ho desconec, però només cal que us imagineu una mica de què va la cosa...Sigui com sigui, lo fort de la qüestió és que les autoritats permeten l’existència de tots aquests mercats. Amb això, espero que el procés de formalització no es faci de qualsevol manera, ja que això podria suposar la ruina per molta gent que viu d’aquest tipus d’activitat. En general la població tem els tractats de lliure comerç per l’entrada de capital estranger en certs sectors i la subsegüent pèrdua de llocs de treball, doncs el Perú, així com Espanya, té un teixit econòmic de petits comerciants i l’entrada de grans superfícies ha causat estralls en molts petits comerços. El capital estranger amb major presència a Perú procedeix d’empreses chilenes, fet que per certes capes de població obre encara més la ferida peruano-chilena.

El panorama comercial limeny és summament variat i complex, amb grans superfícies a una banda i petits comerciants a l’altra, amb nombrosos mercats negres consentits, però amenaçats per l’avenç del Perú en l’escenari econòmic capitalista, amb milers de famílies depenent de tots aquests agents d’igual manera i que no saben com els aniran les coses en un futur no gaire llunyà...el dia a dia no permet grans reflexions a la majoria de gent d’aqui i de tot arreu, però els canvis se succeeixen de forma constant i imparable en molts casos. Veurem com envolucionen els fets...


Reflexions finals

Aquesta setmana ha ocorregut un fet que m’ha fet pensar. L’Aznar i la seva dona, Ana Botella, han vingut a Lima. Pel que es veu tenen molta relació amb el Perú, sobretot la Botella, qui ha tingut molts contactes amb la ciutat de Lima en els seus anys a la cartera de serveis socials a l’ajuntament de Madrid (...). Bé doncs el propòsit de la seva visita ha estat rebre una sèrie de condecoracions: d’una banda la Universidad Inca Garcialaso de la Vega va erigir al bigotis com a doctor honoris causa. De l’altra, el congrés de la república va condecorar-los amb la medalla d’honor del congrés, màxima distinció que pot atorgar aquesta prestigiosa institució. Posteriorment, l’Aznar impartiria una conferència sobre els reptes de la democràcia en temps de crisis (...). M’he quedat sense paraules davant d’aquesta aberració col.lectiva. Sí que se’m queda a la ment un pensament: observar la hipocresia del món en el que vivim, veure com els personatges més mal parits són els que surten guanyant, com es burlen de nosaltres, com ens “colen” quantes mentides volen davant la nostra cara (i davant la nostra passivitat). Així no podem anar bé, de cap manera...reflexionem-hi si us plau.

Gràcies per llegir-me una setmana més, com sempre ha estat un plaer compartir aquests moments tan bonics i especials.

Una abraçada ben forta i records!!

Guillem

Lima, 22 de març de 2009