Perú: setmanes 10 a 12 (30/03/2009 a 19/04/2009)
Els darrers vespres l’oceà sembla evaporar-se i en forma nebulosa s’apodera dels carrers de la capital peruana. Comença a refrescar i la gent s’abriga conseqüentment. Per mi resulta excessiva la roba que porten els peruans, doncs acostumat a l’hivern de l’empordà (una mica més fred que a Lima) encara vaig amb semarreta curta, davant la mirada estranya que molts vianants em brinden. Serà el color de pell? Ho dubto, sóc més “trigueño” que molts peruans. I la forma de parlar? Pot ser, però l’accent se m’està peruanitzant a gran velocitat. Llavors, què és? Suposo que serà la roba...d’altra banda no solo caracteritzar-me per fer el que fa la gran majoria. La gent s’asseu als busos, jo vaig dret. Les escales mecàniques? Jo vaig per les convencionals. Al super, amb la meva bossa de roba, la gent em mira raro. La majoria són (som) més pràctics a la ciutat sobretot i el plàstic ens ho soluciona tot. Per sort a la comunitat encara estan força lluny del plàstic als nivells de la ciutat. Una cosa que em sorpren molt de Lima són els seus contrastos. Ja se que solo fer moltes comparacions amb la India, però una cosa que sí constato a dia d’avui és que Lima no és Nova Delhi. La capital de la mare Índia té zones certament europees, però l’ambient indi sempre hi és, es respira en l’ambient. En canvi, a Lima això no succeeix així. Hi han districtes (pocs) que són més europeus que molts barris de Barcelona. En aquests un no diria mai que està al Perú, entre gratacels, clubs de golf, parcs verds, flors, cotxes de luxe, ordre...districtes on fins i tot on els cotxes no toquen (gaire) el clàxon, on els restaurants estan farcits de prendes Lacoste i aromes Cacharel, decorant rostres blancs criollos, (cada vegada més) trigueños serranos, amazònics o niseis (peruans fills de japonesos). Districtes amb hotels on s’hi fan els grans negocis, convencions i esdeveniments empresarials i polítics, on la realitat que té davant resulta força inexacta en relació a la de la resta de la ciutat. Suposo que és llei de vida, però això no vol dir que hi estigui dacord amb aquesta diferència abismal d’estatus. Uns pagant 100 nuevos soles per un bistec i els altres 1 per una papa rellena. La satisfacció segur que és la mateixa, tot i que potser excessiva per ambudes bandes, no? No se, també m’escandalitza llegir els pressupostos de certs projectes de cooperació. Es parla de milions d’euros quan per implementar certs programes de desenvolupament en certes zones en faria probablement una desena part. Sí, la cooperació està polititzada també i no tot són llums, sinó ombres també. El ying i el yang suposo, tot i que aquestb blanc i negre té una àmplia escala de grisos, que és on està la majoria de la humanitat, batallant dia a dia per subsistir, per tirar endavant, per alimentar-se, per pagar-se un metge o una assegurança de salut. Aquesta és la realitat que tenim davant, però bé no podem baixar la mirada. Almenys jo no penso fer-ho. Penso no callar, dir el que sento. Penso denunciar, minimitzar els abusos que en la mesura del possible pugui inicidir. Penso mullar-me. Penso actuar! Penso, existeixo i estic viu avui, així que no hi ha cap altre camí que fer el camí amb ganes, voluntat i un gran somriure. El sentit de l’humor del que m’he anat impregnant de la gent durant els viatges que he fet en els darrers temps :-)
No a la impunitat, s’ha fet justícia!
Ja veieu que estic eufòric aquests dies i una de les raons és la que suposo que ja heu deduït pel títol. Crec que els peruans han d’estar orgullosos de la determinació de tres jutges de la Sala Penal Especial de la Corte Suprema que no han cedit a les pressions internes, polítiques i socials, per dictar una sentència contundent i exemplar contra un ex-cap d’estat de Perú, l’Alberto Fujimori! Una sentència que ha tardat 17 anys a arribar i que tant propera ha estat de no veure la llum. Una sentència contra la impunitat presidencial, contra l’abús de poder, contra la violència, contra la intolerància d’un règim dictatorial contra els seus adversaris, polítics i militars. El Perú dels 80 i 90 va ser un infern, un país insegur i amb atemptats contra la població civil de forma indiscriminada, tant per part de Sendero Luminoso com per part de l’exèrcit comandat per en Fujimori. En aquest temps es va idear i desenvolupar una estratègia antisubversiva d’ampli espectre, com aquell que posa un antibiòtic que mata les celules dolentes, i també moltes de bones. Jo em pregunto a quin cost va sortir l’estratègia antiterrorista? Us imagineu l’exèrcit espanyol desplegat per tot el País Basc “caçant” etarres, així com camperols que els hi donen suport, simpatitzants abertzales...? Però bé ara no entraré amb aquest tema, sinó amb el cas del Perú. Aquesta estratègia antiterrorista va trascendir fins a tal punt que es va crear el grup militar “Colina” a les ordres directes de Vladimiro Montesinos (actualment a presó), assessor personal de Fujimori i el seu braç dret, del qui únicament cumplia ordres. Bé aquest grup va matar més de 50 persones entre 1991 i 1992, destacant dos casos per sobre la resta. 1. La Cantuta: van segrestar 9 estudiants i un professor d’aquesta universitat amb el pretext de pertinença a Sendero, els van assassinar i enterrar en un bosc prop de Lima. 2. Barrios Altos: en ocasió d’una pollada popular (com una arrossada, pero amb pollastre) van presentar-se encaputxats els membres d’aquest grup paragovernamental i van obrir foc contra la gent, matant 15 persones, un nen de 10 anys entre ells. Raó? Suposats terroristes entre els assistents a la pollada. Es van cometre moltes mes atrocitats en aquells dies per part del grup Colina, amb el coneixement del propi Fujimori segons s’ha provat. D’altra banda, aquest no es va disculpar mai en públic per aquests fets, a títol de president. No només això que es van dedicar a protegir als membres de Colina, obstruint la justicia i donant-los la amnistia. Després d’entrar al poder al 1990, Fujimori va donar mostres ben aviat del seu caràcter autoritari i dictatorial, dissolvent el Senat i dissolvent les corts per ampliar el seu poder, l’anomenat Autogolpe. Però bé, sense desviar-me massa més del tema constatar que s’ha condemnat a 25 anys de presó a Fujimori per crims contra la humanitat pels fets de Barrios Altos i la Cantuta. Homicidi qualificat assassinat, lesions greus i segrest, amb agravants d’alevosia i crueltat. Fets concrets i probats, després d’un procés que s’inicià el juliol de 2007 amb la seva extradició des de Chile i que tants mesos de patiment, tensió i divisions ha provocat. M’ha sorprès veure la polarització social amb aquest tema, doncs els fujimoristes, encapçalats pels seus fills Keiko i Kenji Fujimori, s’han encarregat de denunciar la injusticia del judici, de fer soroll, de provocar agitació social, de la premsa sensacionalista com La Razón, diari facha allà on existeixin! Aquests han profanat en varies ocasions el monument a les víctimes del terrorisme al que Fujimori es va oposar, han insultat les famílies i malversat els fets. Està clar que cadascú té la seva veritat, però hi han fets que són irrefutables objectivament parlant i a un dictador no se li escapen aquestes coses, sobretot quan concentrava tota la intel.ligència i poder militar a les seves mans. Al cap de Sendero, Abimael Guzman, i resta de terroristes se’ls va condemnar a cadena perpetua. A Fujimori es tem que se li conmuti la pena si la seva filla Keiko surt elegida presidenta el 2011. Qui sap. De moment Fujimori ja ha apelat el fallo i en els pròxims mesos aconseguirà, es creu, una rebaixa de condemna. Sigui com sigui, la història ha estat testimoni aquest abril de 2009 de la primera condemna a presó per violació de drets humans a un president d’Amèrica Llatina. I això ja no es pot rectificar. Qui sap què passarà però el Perú s’ha pronunciat contra la impunitat presidencial, contra l’abús de poder, contra la violència emetent aquesta sentència històrica. El club dels Aznar, Bush, Sharon, Olmert, Blair, Jing Tao, entre molts altres està en el punt de mira del món més que mai i no tinc cap dubte que s’estan preparant querelles contra aquests personatges que amb les seves decisions han decidit per la vida de tanta gent...amb Franco jo no havia nascut encara, però el dia de la sentència em vaig prendre un pisco sour al més pur estil peruano, com tants varen fer en ocasió de la mort del caudillo. Salut!
Casuística minera del segle XVI
Constato que les pràctiques habituals de les empreses mineres no han canviat massa des del segle XVI. En aquell temps la població sotmesa era forçada a treballar a les mines d’or i plata de Potosi (Bolívia) o Ouro Pretto (Brasil), morint joves d’enfermetats produïdes pels gasos tòxics dels metalls pesats, de suicidi per deseperació o d’extenuació física. Avui dia l’esperança de vida ha augmentat una mica a les mines peruanes i les condicions són millors, ja no es sotmet a la població local a treballs forçats a la mina. Tot i això, el problema actual entre la mineria i les comunitats segueix encallada en una relació colonitzador-colonitztat. Les empreses mineres segueixen extraient minerals, apoderant-se de les riqueses i deixant malalties i destrucció al seu pas. Un cas sonat al Perú és la ciutat de Cerro de Pasco, la qual han decidit traslladar d’ubicació com a resultat de les activitats mineres que s’han vingut produint en les darreres dècades. Les condicions ambientals no permeten seguir visquent en aquesta ciutat per riscos en la salut de les persones. Si si, estem parlant de traslladar a una ciutat sencera, un nucli de població de varis milers de persones han de ser reubicades. Fort, no? Qui compensa a aquesta gent per això? Hi han molts pocs casos a Perú de “convivència afectuosa” entre desenvolupament miner i desenvolupament agrícola, entre persones i miners capitalistes. Les persones segueixen sent tractades com a ignorants, els compren per quatre xavos i es queden tan panxos. Juguen amb ells de forma conscient, hi ha algo més mesquí que això? Els denigren, els hi falten al respecte, els hi roben els recursos i els hi deixen la merda a la porta de casa, els hi contaminen les terres i esgoten els pous. La locomotora d’aquesta activitat ve en gran mesura de la orfebreria, de les joies. Llavors un hauria de preguntar-se què representa aquell anell, arrecades o collaret per la persona del lloc on s’extreu aquell mineral. És clar, tots ens creiem massa petits per lluitar contra el sistema i amb aquesta filosofia ens hi acomodem de forma inconscient moltes vegades. Però bé la meva intenció tampoc era remoure la consciència de ningú, ja que sí que és cert que s’extreu molt mineral pesat (or, plata, titani...) per la millora en el camp mèdic, tecnològic (...), de manera que el que s’hauria de debatre és una mineria responsable. És possible això? Jo crec que sí. Almenys això es el que estem intentant aconseguir a la comunitat. Seguint la filosofia de la noviolència de sentar-te a parlar amb l’enemic s’ha establert una taula de diàleg entre societat civil, comunitat, institucions, ONGs i empresa minera. I deixeu-me dir que ha estat tota una experiència, una d’aquelles que es queden gravades. Per moltes de les coses que s’han dit, algunes de molt grosses i lletges, altres esperançadores i constructives.
S’han iniciat la taula de diàleg (mitja hora tard, a l’estil peruà) dempeus, mà al cor i entonació a pulmó de l’himne peruà. Jo, únic estranger, m’ho he mirat amb respecte i curiositat, sobretot el “Viva el Perú!” final. Primera reflexió, amb el tema nacionalista es poden iniciar ponts de diàleg, doncs el sentiment és fort. Bé seguidament s’ha donat paraula als dirigents de la comunitat, els quals amb un to ceremoniós i ornamental han obert la sessió. A partir d’aquí, s’han començat a dibuixar els punts que preocupen en la comunitat, en un to cordial i incisiu que semblava incomodar el gerent i la resta de representants de la mina. La sang podria haver arribat al riu quan el “rapaz” superintendent de la mina ha començat a vomitar regals que solen donar les mineres a les comunitats, com ara barrils de cervesa o diners pels dirigents. Bé el regal d’avui ha estat donar l’estàtua d’un colom a la comunitat i palplantar-la al centre de la plaça de armas. No un cóndor andí, ni tant sols una llama, animals típics del país...seria un insult igualment, però almenys un insult amb una mica de sentit. Acte seguit s’ha començat a sentir un rau rau de fons que donava la sensació que començarien a volar cadires. Per sort els dirigents de la comunitat han parat en sec el discurs del superintendent i li han deixat clar a ell i al gerent que ni eren gilipolles ni permetrien més insults com aquest. El gerent ha assentit i posat cara de certa vergonya. El rapaz no, ell tan panxo! Quins collons eh! Es que ja està bé d’enganyar a la gent d’aquesta manera, de manipular la realitat, de comprar-ho tot amb calers...ja n’hi ha prou les meriendas fraternales home!! La comunitat venia ben assessorada pel defensor del poble, representants del govern local i regional, ONGs especialitzades amb temes legals, consultors especialistes amb mineria...a més de l’empenta dels dirigents de les comunitats de la conca mitja del riu Lurín i dels comuners i comuneres amb la seva sinceritat i contundència. Crec que la gent pot sentir-se molt orgullosa d’haver posat al seu lloc a la minera, doncs era una joia veure com s’anaven encongint a mesura que les demandes de compromisos de desenvolupament social anaven ploguent. El gerent de la mina ha intentat marxar alegant compromisos personals a mitja sessió, però se l’ha pressionat per què donés la cara i crec que avergonyit per la seva cobardia s’ha acabat quedant fins al final, que s’ha signat l’acta amb el compromís d’escoltar les peticions de la comunitat i d’iniciar un diàleg distès i sincer amb la comunitat. Seria agosarat pensar que amb això la minera no contaminarà l’aigua ni causarà prejudicis, però donada la seva existència l’única solució és aquesta: diàleg! Que es mullin, que reparteixin la riquesa, encara que sigui una miqueta. El cas contrari seria viure en l’enfrontament constant, amb el risc per la salut, amb el retrocés...i això no seria constructiu, així que com diu en Galeano la utopia es basa en caminar i m’alegra enormement veure com la comunitat i la minera (sembla) estan disposats a caminar plegats. Esperem la minera no ens faci la trabeta. Si ho fes, ens aixecariem, sense cap dubte, i seguiriem caminant, amb determinació i de forma pacífica. Shanti shanti, inshallah!
Els busos “bamba”
Què són els busos bamba? A Perú la paraula “bamba” s’utilitza per designar allò que és il.legal, copia falsa, enganyós (...). Es parla de bamba amb la roba, els llibres, els programes informàtics, les pel.lícules...i les companyies de bus! No totes és clar, però hi ha moltes companyies bamba que tenen flotes de bus que són molt velles, que són poc fiables amb els horaris de sortida, que han patit molts robatoris en carretera i per què no dir-ho...que han tingut molts accidents.
Amb la visita de la Saida i en Pancho a Lima vam decidir fer un viatget cap al nord aprofitant la setmana santa. I què va passar? Que només vam trobar bitllet en companyies bamba. Així que dimecres in extremis, dia d’operació sortida, vam comprar els bitllets amb “Hermanos Flores” amb destí Trujillo! Vam sortir des del centre de Lima enmig del caos de trànsit i gent per l’operació sortida. Això si que em va recordar a la Índia! Gent amb tot de paquets, bosses gegants, els nens ben pentinats, crits, corredisses, hores d’espera, olor a “fritanga”, a estació humida suada, jeje. La pleve són els usuaris de companyies bamba com Hermanos Flores! I això em va agradar. A mi m’agrada rodejar-me del poble i aqui en vaig tenir una bona dosi. No com a Cruz del Sur o Oltursa on tens una assafata maquillada fins les orelles, amb un vestit cenyit que pobreta no pot ni respirar. I els clients que exigeixen, que demanden, que volen ser els primers en tot, que es creuen superiors a la resta. Amb la ciutadania comú i corrent els problemes són uns altres: el nen que plora, l’avi que li fan olor els peus, les duescentes bosses de la familia que t’envaeixen el teu seient...però bé és més humà. El viatge es va convertir en més mític encara quan van posar un video musical de música dels 50 i 60s en format xungo i estil karaoke. Els seients eren força còmodes, en aquest punt res a dir tampoc. Tot es va truncar quan l’emblema “bamba” va fer el seu efecte màgic i un cargol de l’embrage va petar. El bus es va aturar i ja no va tornar a arrancar. La gent es va cansar de l’espera al cap d’un quart d’hora i van començar els crits i les discussions amb el conductor, mentre aquest intentava fer de mecànic i ens ensenyava la “raja del cul” (perdó). Crec que això va ser el que realment va indignar a la gent i de forma irremeiable van fer treure les seves maletes del bus. Aqui va començar la llei de la selva i l’anarquia del personal de Hermanos Flores. La assafata perduda que no sabia que dir, el conductor ple de grassa i mantinguent acalorades discussions amb la gent que li exigia el retorn del bitllet. Passa un bus de Flores i pugen els 15 més ràpid. Un altre i un altre grup cap dins. Total que ens vam quedar un grup d’uns 20, entre avis, dones amb fills petits i passatgers indignats amb el conductor...Per sort això va passar a Chimbote, una ciutat de costa situada a dues hores de Trujillo, així que vam acabar enfilant-nos en un bus que ens va recollir molt amablement a canvi d’un preu modest. Així que un viatge que havia de durar 7 hores en va durar 11 però bé per sort estavem de vacances i no teniem tanta pressa...Aprofito per dir que la tornada també la vaig fer amb la magnífica Hermanos Flores (ja tenia el bitllet de tornada comprat) i en aquest cas l’efecte bamba no va tenir lloc i vam arribar a Lima puntuals i amb el mateix bus :-)
Vivències per Trujillo durant la setmana santa
Sense cap dubte afirmo que la ciutat més bonica que he visitat a Perú a dia d’avui és Trujillo. Aquesta ciutat la va fundar el colonitzador Francisco Pizarro 1534 tot obrint-se pas pel desert. Els incas havien deixat força descoberta la costa peruana, ja que no eren bons pescadors, així que als espanyols no els va ser tan difícil sotmetre la població d’aquesta regió. A mala hora va succeir això perquè els espanyols no van tenir pietat ni per la població ni per les civilizacions que havien habitat aquelles terres fins la seva arribada. I em causa una pena profunda, de veritat, doncs el vall del riu Moche es constitueix com un corredor biològic natural des que els humans tenen ús de raó i en les seves fèrtils terres s’hi van desenvolupar grans civilitzacions, els moches en primer lloc i els chimús en segon lloc, per posteriorment ser colonitzats pels incas i finalment pels espanyols. Aquests caurien també a mans dels exèrcits comandats per Jose de San Martin i Simon Bolivar al final, qui foren els artífex de la independència del Perú de la corona espanyola i, per tant, del naixement de la República del Perú l’any 1824. Aquesta cronologia històrica, en major o menor grau, pot ésser observada en moltes zones del país i Trujillo concretament és un testimoni d’excepció.
La ciutat de Trujillo és purament colonial, amb edificis grans i sumptuosos. Molts d’ells tenen uns aires de majestuositat que ressalta a la vista, amb arcs plens de motius ornamentals, columnes, baranes de ferro i grans accessos. La ciutat està plena d’esglèsies i la catedral és molt bonica, impressionen les seves dimensions i el groc de la seva façana. Així mateix, la plaça de armas és gran i bonica, presidida al centre per una estàtua que commemora el treball, les arts i la llibertat i multitud de mansions colonials envolten la plaça, atorgant-li un aire més classista i refinat. Trujillo és famosa per la seva gastronomia i ho vam poder comprobar menjant bon ceviche, carns, patates...els chifles (plàtan tallat finet i fregit) són espectaculars i la chicha (suc de blat de moro lila) morada dolça i revitalitzant. La gent és molt amable i hospitalària, i els locals ho demostren constantment.
El que més em va agradar de Trujillo va ser explorar les restes arqueològiques dels seus voltants. Tant els moches (s I ac – s IX dc) com els chimus (s IX – s XV) van ser pobles que van viure molt en sintonia amb el mar, tal i com ho demostren els motius ornamentals dels seus monuments. La seva cosmologia gira entorn els fenomens naturals i el seu déus tenien una forta vinculació amb els mateixos. Els moches es van instal.lar al desert a la vora del riu Moche i van construir grans piràmides on s’hi feien els actes religiosos. En aquests temples s’hi han trobat esquelets humans que es creu que sacrificaven per apagar la furia dels deus quan hi havia males collites, catastrofes naturals, etc...van desenvolupar un culte molt fort cap al seu déu, al que van retratar a les parets dels temples de forma molt extensiva. El poble vivia entre els dos temples que s’han descobert, que són les huacas del sol y de la luna i havien d’aportar materials de construcció fets amb adobe pels temples, aixi com altres presents pel déu. Els moches van ser grans agricultors, obrint canals per regar les seves terres, i van desenvolupar una tècnica exquisita per la ceràmica. Les huacas del sol y la luna són construccions espectaculars situades enmig del desert i de gran tamany, a més d’haver estat contruides purament amb adobe; moltes de les peces han resistit el pas del temps, més de 1200 anys! Les huacas amaguen històries a l’estil d’Indiana Jones i és que moltes huacas les van descobrir els huaqueros, que no són més que pobladors de la zona que decidien explorar el subsòl tot cercant tresors amagats del passat. Aquests van obrir un forat en una de les parets de la piràmide, deixant al descobert els diferents nivells de la piràmide, destruint meravelloses pintures i expoliant grans quantitats de ceràmica. Històries de temps passats que segueixen passant a Perú, com és el cas de Caral, la ciutat més antiga d’Amèrica, o la tomba del Señor de Sipan, de varis milers d’anys d’antigüetat i portador de joies de valor incalculable.
Bé l’altre monument del que volia parlar és de Chan Chan, que va ser ni més ni menys que la ciutat d’adobe més gran del món, albergant-hi unes 60.000 persones fins la la seva decadència als volts del 1470. Imagineu parets de 10 metres d’alçada, un sistema d’accessos laberíntic per despistar a l’enemic en cas que entrés, un sistema d’aigua per pous pel consum humà i pels usos religiosos. Fins a 10 palaus formaren d’aquesta ciutat de més de 20 km quadrats construida cap al 1300 per la civilització chimú, posterior als moches. Foren grans arquitectes i mestres de la enginyeria hidràulica, encara no se sap com detectaren els punts de captació d’aigua. Mestres amb la pesca, seguiren l’art de pescar amb els caballs de totora (embarcacions fetes amb aquesta planta que creix a la zona), iniciat pels moches. El desenvolupament de l’agricultura i de la ceràmica, així com la urbanització de les seves ciutats els permeté prosperar com a poble. Els chimús no feien sacrificis humans per les seves cerimònies religioses. Tot i això, el sistema funcionava al voltant de l’emperador, qui tenia 88 dones, a més de la principal. Havia de garantir la descendència amb la dona principal i quan moria es matava la seva dona i les 88 restants s’havien de suicidar amb ells. Se’ls enterrava amb roba, joies i menjar per què creien en la reencarnació. Quan van arribar els espanyols van obrir les tombes i es van endur ceràmica, pedres precioses, or i plata...no fou així amb els inques, els quals respectaren els espais, tant dels moches com dels chimus. L’emprempta dels espanyols sempre destacà per ser implacable amb la població i tota manifestació cultural dels pobles que sotmetia al seu pas. El Chan Chan actual presenta una petita part del que havia estat i des de la carretera un pot apreciar la resta de les seves muralles, moltes d’elles destruides pels huaqueros. Només s’ha estat capaç de restaurar un palau dels 10 que hi ha, tot i que s’està treballant per obrir-ne de nous.
Reflexions finals
La setmana santa al Perú es viu de forma molt intensa, com per les Espanyes. Ara bé, aqui es produeix un sincretisme religiós notable a la serra sobretot, on la gent adora els seus déus ancestrals posant-los noms cristians (...). El moviment evangelista està agafant cada vegada més força per totes les latituds del país i els seus seguidors fan campanya dia i nit per “salvar més ànimes”...en aquest sentit els catòlics tenen un altre estil. Ara bé, per curiositat vaig treure el cap a una missa el diumenge de ressurrecció i em van sorprendre moltes coses. Una és l’enorme quantitat de públic assistent a missa, en aquests dies senyalats, així com un dia normal. Al mateix temps, el fervor religiós, la capacitat de sacrifici de la gent: veure com àvies dèbils físicament es posaven de genolls quan el capellà ho sol.licitava, les donacions econòmiques de la gent...el rol pedagògic d’aquest, fent misses que es prolonguen hores i on la gent va a instruir-se amb la fe catòlica. La sensació que he tingut és que la gent aqui té un profund sentiment religiós i realment necessiten de la fe amb Jesús per tot el que fan, sobretot per la forma com ho expliciten. D’altra banda, fent un petit saltiró a la ètica vull remarcar la necessitat de vigilar amb aquesta qüestió de posar etiquetes a la gent que pertany a un cert col.lectiu. El cas és que vam arribar en un zona roja o perillosa de Trujillo sense saber-ho i vam tenir la sort de topar-nos amb uns agents de seguretat ciutadana que van trucar a una patrulla per què ens vingués a buscar i ens portés al nostre destí. A mi personalment no em feia gaire gràcia, ja que m’havien advertit amics peruans de anar amb compte amb la policia. Si bé es cert que estava una mica incòmode a l’inici, els agents ens van transmetre tranquilitat i confiança de seguida i no només ens van portar a destí, sinó que no ens van demanar res de diners. Em vaig quedar ben sorprès i confesso que va ser una sorpresa agradable i esperançadora.
Crec que és important generar confiança en les persones, transmetre tranquilitat i bones sensacions. D’aquesta manera la gent interactua més, deixant de banda les diferències preconcebudes que pugui haver-hi. Les aparences enganyen moltes vegades. És el que em diu l’amic Mauro, el porter, que qui roba més a les combis és un grup organitzat que vesteixen amb corbata i tratjo. Cal doncs ser proper, sense deixar de ser prudent; confiat, sense ser massa innocent; alegre, sense perdre el seny. Amb bona voluntat i esforç es poden aconseguir moltes coses en aquesta vida, no necessàriament grans efemèrides, però petites victòries dia a dia. De nosaltres depen, així que, reproduint aquella famosa frase: Tant se val si ets un lleó o un cèrvol, quan el sol surt ja pots començar a córrer!
Apa amics i amigues, ha estat un plaer tornar a escriure unes línies, que tant m’agrada fer-ho per mi, així com per disposar d’aquesta eina de comunicació que ens manté encara més units.
Cuideu-vos molt, records i una forta abraçada!
Guillem
Lima, 19 d’abril de 2009
