Perú: setmanes 16 a 23 (11/05/2009 a 05/07/2009)
Carrer Contraalmirante Villar, 344 – Miraflores (Lima). Primera habitació pujant l’escala, a la segona planta. Parets grogues, terra de fusta i cortines color blanc trencat, embrotides per la pols i el pas del temps. Finestrals de metall corroits per la sal del mar. Sí, torno a estar aprop de l’oceà, aquesta vegada fins i tot més que a San Miguel. Això sí, la vista des de la meva nova habitació dista molt de l’anterior, amb una paret blanca i cables que pengen per totes bandes. La part positiva? Tranquilitat, ocellets cantant, el permanent aroma de la sal del mar que tan m’agrada. I l’entrada a casa, quina meravella d’aromes que desprenen les flors disposades en forma de passadís. No hi ha vigilància i la porta exterior està sempre oberta, tot fugint de la paranoia col.lectiva de les tanques punxegudes i els cables elèctrics. La casa és tot un oasis, un bri d’esperança inusual enmig d’una serralada d’edificis alts i luxosos. Aquesta part no m’agrada tant, sobretot pel fet que l’ambient del barri no és d’allò més proper entre els veíns. Ara bé, per sort la part popular del barri de Miraflores està just després de creuar l’avinguda principal i allà sí que em sento una mica més en la meva salsa, amb dos mercats on les olors i la cridòria són part del decorat i on la fisonomia dels carrers i les cases té un caire molt més humà i realista amb el que és la quotidianitat de la majoria de limenys.
Bé, aviso que em trobo en la fase inicial d’un procés gripal (qui sap, serà la febre porcina?) i que pot ser que el text sigui feixuc, inconsistent o bé trencador i favulós, com moltes de les creacions artístiques fruit de l’experimentció amb absenta o certes drogues. Ja direu, s’accepten opinions ;-) Llavors, com veieu, després de quasi dos mesos torno a sentir-me còmode per asseure’m a escriure, tot disposant del temps i l’entorn que m’ha mancat les darreres setmanes. Han estat dies molt intensos i emotius, sobretot per la visita d’amics de casa com és la Sílvia Artigas, amb qui hem viscut tres intenses setmanes d’anades i vingudes per la geografia limenya, de converses interessants i profundes, d’algun viatge que altra pel país. Així mateix, per primera vegada des que sóc a Perú he estat a la zona que va ser l’epicentre del terratrèmol del 15 d’agost de 2007, experiència que m’ha deixat trist i preocupat, així com esperançat per la força i coratge de la gent per tirar endavant. Tal i com conclou l’informe final de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, conformada per restaurar la memòria de les víctimes de la violència que va viure el país els anys 80 i 90, “...a esa voluntad de despertar cada mañana , respirar hondo y continuar la vida en medio del terror, todos los peruanos le debemos un homenaje”. Sens dubte, quan em vaig trobar enmig de Pisco, ciutat epicentre del terratrèmol, no vaig poder evitar recordar aquesta frase, enmig de la consternació de la situació gairebé dos anys després del sisme.
D’altra banda, aquestes setmanes han passat tantes coses que no se com començar. Bé, és llei de vida, oi? L’únic que no canvia és que tot canvia. Ara bé, sembla ser que hi ha coses que es segueixen repetint, com si la història no ens hagués ensenyat amb escreix quins camins no s’han de tornar a treptjar. Però, d’altra banda, per què han de ser llei de vida? Per què no les evitem? Sí sí, ja sé, però em nego a acceptar que certes coses segueixin passant davant la passivitat de molta gent. Tal com Gandhi ens ensenya “Lo más atroz de las cosas malas de la gente mala es el silencio de la gente buena”. Doncs això, que si penses algo diga-ho, no et quedis callat! Siguem valents, és hora de capbussar-nos amb tota la nostra energia en el que de veritat importa!
La calma relativa posterior a una tempesta
És cabdal per l’interès públic que continui parlant de la violència que ha viscut el Perú en les darreres setmanes, tot situant les causes, els fets i les conseqüències dels mateixos. Si bé és inevitable parlar sense un cert grau de subjectivitat, que d’altra banda tampoc vull deixar de reflectir, faré un esforç per explicar el què ha passat de forma objectiva.
Antecedents
El govern de Perú i el d’Estats Units van signar un Tractat de Lliure Comerç (TLC) ara fa dos anys aproximadament, el qual hauria de permetre un major comerç bilateral en diverses categories de productes i activitats econòmiques. Llavors, per poder implementar aquest tractat dacord a les clàusules que estableix el govern va veure que la legislació nacional s’havia de modificar, doncs aquesta no permetia extreure recursos naturals de la selva (entre altres territoris del país), expropiar o obtenir en concessió les terres sense una consulta prèvia a les comunitats. Davant aquesta situació, què va fer el govern? El congrés, controlat pel mateix partit del govern, va facultar a l’executiu per tal que aprovés les modificacions legislatives que creiés convenient. En els següents mesos, el govern va aprovar un paquet de decrets-llei al respecte, de forma unilateral i sense cap tipus de consulta prèvia a les comunitats amazòniques o d’altres organitzacions o poders públics. No va haver-hi cap tipus de consulta ni cap filtre democràtic en aquest procés legislatiu que tanta repercussió pot acabar tenint per tanta gent de la conca amazònica i els andes.
S’ha intentat desviar l’atenció fruit de l’evolució dels esdeveniments, però és en aquest punt on rau el verdader origen d’aquesta problemàtica. Les comunitats van sentir que, una vegada més, el govern actuava a esquenes seves, fins i tot en aquells aspectes que tenen a veure amb ells. El cas de les comunitats amazòniques és molt singular en el marc del país i això per una raó ben senzilla: per què la selva peruana és un territori carent de serveis públics en la seva gran totalitat, aïllat i desconegut per la majoria de peruans. Ignorància que recau directament sobre el propi govern, en tant que no es va adonar en cap moment del que podia comportar la seva decisió d’aprovar aquest paquet de decrets dirigits a la selva amazònica peruana. La gent de la selva, malgrat aquesta desatenció i aïllament no es queixa ni li demana res al govern. Fan la seva vida sense molestar a ningú. Però, és clar com tot a la vida, arriba un moment que les coses tenen un límit. I aquest límit és el que va sobrepassar el govern en front les comunitats amazòniques, les quals van considerar que s’havia passat de la ratlla i, en conseqüència, van prendre mesures. El primer que van fer va ser mostrar la seva disconformitat davant aquesta situació mitjançant els seus canals representatius, que són associacions i federacions. Van enviar tot tipus de comunicats i establir tot tipus de contactes amb el congrés i el govern per tal que es reviséssin aquests decrets. Tots aquests esforços van ser en và, doncs se’ls hi va fer cas omís, despreciant la seva veu, “ninguneándolos” com es diu aquí (crec que aquesta paraula reflecteix molt bé el seu significat). Això va succeir durant un periode aproximat de sis mesos, des de l’agost al desembre del 2008.
En aquests successos hi ha un tema d’idiosincràcia molt important i que també s’ha ignorat en tot moment. Per què dic això? Per què, com deia, la cultura de les comunitats amazòniques és molt diferent a la de la costa o la serra i, així mateix, és molt desconeguda per la majoria de la gent. Podriem entrar a discutir el per què d’aquest desconeixement, però tampoc m’extendré; només ressaltar que té el seu origen en la sobreconcentració de recursos a la capital i la costa, essent el centralisme polític i l’egocentrisme limeny dues causes importants d’aquest fet. Com deia, pels amazònics la selva és casa seva, entès de forma àmplia. En aquesta viuen, obtenen els aliments i les medecines. La seva cosmovisió gira entorn la selva en el seu conjunt i si se’ls hi malmet la terra significa la seva mort física i psicològica. D’altra banda, la història colonitzadora a la selva peruana no té el seu inici en aquests fets, essent ja els portuguesos al segle XVII els primers en accedir-hi i assentar’s-hi tot extraient cautxú. De forma més contemporània s’han instal.lat plantes petrolieres i gasístiques, deixant un llarg historial de contaminació i mort.
La gent està farta de veure com uns foranis arriben a casa seva, extreuen els recursos del subsól, deixen contaminació i s’enduen el formatge. Si, a més, aquests foranis fan dir-se estat peruà, portant per davant la bandera nacional i el discurs populista, potser t’ho creus la primera vegada. Però quan te la fan encara resulta un cop més baix al haver arribat a aquest punt per algú que fa dir-se compatriota, fill de la mateixa pàtria. Una vegada més m’escandalitzo amb el concepte frontera i amb tot el que significa, amb tota la sang, divisió i irracionalitat que provoca.
Successos
Bé doncs la deseperació de les comunitats amazòniques davant la impossibilitat de resoldre aquesta situació va fer que aquest mes de gener de 2009 milers de natius de l’amazonia comencessin a movilitzar-se per tal de fer sentir la seva veu d’una manera diferent a la fallida via “democràtica” emprada fins al moment. Amazònics de més de 67 comunitats (awajuns, shipibos, entre moltes altres) van dirigir-se cap a diverses ciutats de la selva a peu i disposats a reclamar els seus drets fins que fos necessari. Des del mes de gener s’han tallat carreteres, ponts i vies fluvials, ocupat centrals petrolieres i gasístiques. Tot s’ha fet de forma pacífica i sense cap incident destacable fins al fatídic 5 de juny. La causa amazònica l’ha liderat AIDESEP (Asociación Interétnica para el Desarrollo de la Selva Peruana), associació que representa 44 ètnies i unes 1790 comunitats indígenes de tota la conca amazònica. Sens dubte, la més representativa de tota la conca. I ha estat el seu (ex)president Aberto Pizango la veu del moviment davant dels poders públics i un dels pocs interlocutors en els tímids esforços del govern per resoldre la situació. El govern ha menyspreciat el moviment durant bona part del procés, titllant-los d’antidemocràtics, ignorants i gent que no sap el que li convé, una actitud paternalista despreciable a aquestes alçades de la història.
Doncs bé, aqui arribem al punt que imagino la majoria heu llegit. El morbo per molts, la desgràcia i el sensesentit per molts més espero. Va arribar un punt en què van començar a escassejar aliments i energia a varies ciutats i comunitats de la selva. Però el govern va seguir tossut i inmòvil en el tema legislatiu. Va decidir tirar pel dret i tallar el problema d’arrel. Què va fer? Va enviar un contingent de policies a la carretera d’accés a Bagua, epicentre de la violència, per què la “netegéssin”. En un primer moment van llençar gasos lacrimògens damunt la multitud (es calcula que hi havia varis centenars de persones en aquest punt) que dormia a les 5 am. El terror es va apoderar de la gent que va començar a correr i empipar-se de valent. Però això no és tot. Acte seguit van començar a disparar bales de foc a l’aire i a continuació contra el terra; el rebot d’algunes mataria dues persones i en feriria unes quantes més, encoleritzant un col.lectiu exhaust després de mesos de dormir a terra i de no ser escoltat. Davant la confusió i la fúria va arribar el contingent policial terrestre, el qual va continuaria dispersant la multitud i ferint persones amb l’ús de gasos lacrimògens i armes de foc. És en aquest moment quan els indígenes comencen a prendre’s la justícia per la seva mà de forma dramàtica. En grups i llances en mà encerclarien una dotzena de policies i els matarien fent ús de les seves llances, totalment fora de sí i en clara venjança de la mort de companys. L’accés a Bagua per la carretera Belaunde Terry fou un polvorí durant uns llargs minuts de la matinada del fatídic divendres 5 de juny, polvorí fins i tot per periodistes i altres simpatitzants del moviment que estaven en el lloc i alguns dels quals també foren ferits per arma de foc.
Reaccions
En aquests moments s’iniciava un bloqueig informatiu que duraria tot el fi de setmana i que intentaria tapar tot el que allà havia succeït. Però el bloqueig fou també físic i d’accessibitat a la zona. Es decretà l’estat d’emergència a la zona i el toc de queda, en un escenari de por, confusió i presència policial i militar desproporcionada. S’inicià la detenció de centenars d’indígenes, pressumptes “subversius de l’ordre constitucional”, es denegà l’accés a personal mèdic d’organitzacions com la Creu Roja, advocats, assistents socials, psicòlegs i fins i tot la defensoria del poble! Seguidament es procedí amb una cacera de bruixes contra tots aquells que havessin participat de la matança de policies, directa o indirectament, tot espantant la població local que amagués persones a casa seva.
La reacció del govern des de Lima fou una compareixença incendiària, irresponsable i demagoga sobre el que havia passat, titllant als indígenes de subversius a les ordres d’interessos estrangers, com ara Hugo Chavez, ignorants i revolucionaris enganyats. Així mateix es difongué un video en aquesta línia que provocà l’única dimissió que ha comportat aquest cas fins ara, la única valenta i sincera membre del govern, la ministra de la dona, que es va sentir totalment fora de sintonia amb aquesta reacció i va dimitir. Per què dic que va ser una compareixença irresponsable? Doncs per què Bagua no fou l’únic punt on hi havia disturbis i aquestes declaracions van provocar encara més als encoleritzats amazònics els quals, confosos amb les informacions que els hi arribaven de companys caiguts, van prendre’s novament la justícia per la seva mà, assassinant a 12 policies més que tenien retinguts en una central petroliera. La violència no és justificable en cap dels dos fronts, a més de ser totalment reprobable, però penso que l’actitud provocadora i arrogant del govern va ser causant de la segona matança de policies. Novament, repeteixo que el tema de la idiosincràcia d’aquestes persones no va ser considerada, entre altres coses per desconeixement lamentable dels poders públics cap a la seva pròpia població.
Repercussions
Què succeí amb posterioritat als terribles fets de Bagua? Per part de la societat civil, s’inicià un moviment de solidaritat nacional amb les comunitats amazòniques que veié la llum tan a Lima i la costa, amb manifestacions durament reprimides per la policia. A la serra les comunitats andines van iniciar una campanya de solidaritat amb els seus “germans de la selva” amb manifestacions durament reprimides per la policia també. Així mateix, com que els decrets també afecten el seu territori, han inciat una sèrie de revoltes populars aprofitant aquests lamentables fets. Les seves accions han tingut un paper estratègic molt important, al tallar vies de comunicació i fer vagues a nivell sectorial. I el fet més destacable va ser el bloqueig dels accessos a Cusco en el marc de la celebració de l’any nou andí, anomenat “Inti Raymi” amb quechua), fet que va dificultar enormement l’accés a la capital imperial de milers de turistes i pobladors dels andes que acudeixen a aquestes celebracions cada any.
I que ha fet el govern després d’aquests lamentables incidents? D’entrada, ben poca autocrítica i una permanent actitud paternalista i manipuladora amb les comunitats amazòniques. D’altra banda, com en tot conflicte cal tenir una cara enemiga a la que assenyalar, immediatament després de la primera matança de policies va ordenar la captura del líder amazònic Alberto Pizango, tot atorgant-li responsabilitat directa amb les morts succeïdes en l’enfrontament. Com sabeu, aquest es va exiliar a l’ambaixada de Nicaragua a Perú, exili que fou concedit pel president del país centreamericà, Daniel Ortega. No només el govern emprengué aquesta cacera, si nó que al acceptar formar una taula de negociació amb les comunitats amazòniques, va excloure AIDESEP de la mateixa. Per sort, dies després es va retractar davant les noves amenaces de la població (amazònica sobretot) i va acceptar la seva participació. Si representar a quasi 1790 comunitats no és ser representatiu ja podem plegar (...). Sobre els decrets també van escalfar-se els ànims en un primer moment davant la negativa a la derogatòria per part del govern, fet que desencadenaria novament la ira de la població i que suposaria la subsegüent derogatòria dels decrets més polèmics en sessió plenària del congrés. Un altre enemic que s’ha creat en aquesta maranya ha estat el partit nacionalista, cessant de funcions a varis congressistes per suposat enaltiment de la violència i per aliniament amb interessos estrangers. Gràcies a això, la censura al primer ministre, Yehude Simon, i a la ministra d’interior, Mercedes Cabanillas (coneguda popularment com “la Tatcher de Perú”), no ha prosperat i segueixen a dia d’avui formant part del mateix govern que tan cec i incapaç ha estat de gestionar la situació. És vergonyós com a dia d’avui el balanç oficial de víctimes segueix en 24 heroics policies i 9 subversius indígenes, a més de les xifres de ferits, que es compten per desenes en la part policial i per unitats en la indígena. Alguns m’heu dit que a la premsa espanyola es va filtrar la xifra de 45 indígenes morts. No se, però es parla d’una preocupant xifra d’indígenes desapareguts que encara no han tornat a casa seva. Es parla d’unes 400 persones que encara no han tornat a casa seva. També molta gent de la zona explica que després dels successos de Bagua es va veure com policies i militars foren vistos posant cossos en bosses d’escombreries i llençant-los al riu marañón, així com d’altres que eren traslladats en helicòpter qui sap on. Estem parlant de violacions de drets humans molt seriosos i que s’han produit des de l’inici, ja no per les xifres de víctimes, sinó per la obstrucció policial que la gent accedís a recuperar els cossos d’amics o familiars, de l’impediment a la defensoria del poble d’entrar a la zona, així com d’organitzacions pro-drets humans, com el reconegut IDL (Institut de Defensa Legal), els advocats del qual han participat del tancament a presó de’n Fujimori. La realitat és que no s’està deixant investigar i, per tant, no se sap amb certesa les xifres de víctimes per part de les comunitats amazòniques.
En paral.lel a la derogatòria dels decrets s’han constituit vàries taules de negociació que aquesta vegada sí inclouen les organitzacions representants de les comunitats indígenes, així com els seus dirigents (els denominats “apus”). Tot això en diversos fronts, tan amb les comunitats amazòniques com amb les andines. En aquest moment aquests artificis vinguts amb retard, aquestes taules de diàleg, estan en plena activitat pel que s’explica, tot fent de fre a aquest descontrol social que s’ha extès a la selva i serra peruana. Però aquest camió carregat baixa veloç per la baixada, així que és important que redueixi la velocitat i que es sapiguen utilitzar els frens. Penso que en aquests moments es respira una calma aparent, com aquella que es produeix després d’una tempesta, i que dels resultats que surtin de les taules de negociació en dependrà la reacció de la gent, farta i cansada de viure a l’esquena de Lima i del sistema. Confio amb la capacitat del govern de rectificar i fer certes concessions en benefici de les comunitats natives i andines. Està clar que la dinàmica d’aquest govern és de seguir integrat en les polítiques econòmiques neoliberals imperants al món i que, per tant, no s’inhabilitarà el TLC amb Estats Units. Però, també penso que els fets de Bagua marquen un punt d’inflexió en els moviments socials a Perú i que el poble (sí dic el poble i no quatre subversius ignorants a les ordres de Chavez) ha parlat i ha deixat clar que no està disposat a seguir sent expoliat i empobrit per part de ningú, ni foranis estrangers ni compatriotes nacionals.
Breu reflexió
Amb un contundent rebuig a la violència espero que aquests moviments socials siguin catalitzadors de canvis favorables cap al món rural del país (sense oblidar els oblidats de les ciutats), doncs mentre les ciutats de Perú cada vegada tenen majors índex de prosperitat les zones rurals segueixen enfonsant-se en la misèria i la pobresa. I si deixem el camp ens desfem de la nostra identitat cultural com a poble, així que amb l’esperança que aquests moviments siguin la visagra per recuperar l’autoestima que tan minvada està en el món rural em solidaritzo amb la causa de les comunitats amazòniques i andines de Perú i les seves homòlogues de totes les latituds del planeta!
Altres fets preocupants
Suposo que tots en vivim i veiem de forma contant d’injustícies i fets delicitus. Bé doncs volia compartir amb vosaltres alguns fets que he viscut o que observat i que m’ha generat una forta preocupació.
Robatoris perillosos
Corria un divendres al vespre al “tranquil” barri de San Miguel, allà on vivia abans, quan la Ceci (la companya de pis) va entrar per la porta cuitacorrents, blanca i amb dificultats per respirar i parlar. Quan va recuperar el sentit em va explicar el que havia passat. Quan sortia per la porta principal de l’edifici es va trobar a metre i mig d’un assalt amb pistola. I era a la seva amiga a qui li tenien posada una pistola a la cara. Volien el cotxe, així que la van treure del cotxe i empènyer contra la valla, tot apuntant-la amb l’arma. Tot això succeí a dos metres de la Ceci, a quatre del vigilant i a 10 d’una colla d’adolescents que no sabien com posar-se, mostrant cares de por gèlida. Podria haver estat una tragèdia si hagués aparegut un cotxe de policia o bé si algú hagués intervingut. Per sort, ningú va fer res i els cacos van desaparèixer veloços amb el cotxe. La amiga va patir un atac d’ansietat, que per sort no va arribar a més.
Davant el desconcert em vaig quedar pensatiu i sorprès amb el que havia passat. Potser són coincidències, però sabeu què? Jo havia de sortir de casa amb la Ceci per anar a correr i just abans de sortir per la porta vaig dir-me, contra tot pronòstic (fins i tot meu), “Ceci ves tirant que vaig a fer una trucada” i dos miniuts després apareixia la Ceci amb la cara descomposada. Són coses que li donen que pensar a un. No se, per què no vaig baixar? Que potser m’havia de passar algo? No és per ser alarmista ni pressumptuós, ja que tampoc tinc vocació d’heroi ni res per l’estil, però són coses que fan pensar.
El panorama a la comissaria del barri va ser tan o més preocupant que el que havia passat, amb una llarga cua de gent esperant per posar una denúncia i en la mateixa sala diversos delinqüents (ignoro de quins delictes). Així mateix, era bastant vergonyosa la imatge dels presos que estaven tancats a les cel.les en un racó del pati de la comissaria, amb barrots i candaus negres i robustos i amb el fred de la brisa marina que entrava pels habitacles. Una imatge tendra: veure com els presos passaven una manta a les preses que estaven tancades a la cel.la de just al seu davant. Un policia autoritari donava ordres com si es creiés déu, quina ràbia veure la boira mental que té la porra i l’uniforme en molts d’ells!
“Carne de cañón”
La mani que es va organitzar a Lima en solidaritat amb les comunitats amazòniques va estar fortament custodiada per centenars de policies armats amb pistoles de gasos lacrimògens, porres i escuts antiavalots. Aquesta va succeïr amb una calma exemplar durant la major part del seu recorregut, però va passar l’habitual en aquests casos, el ministeri públic va canviar el recorregut proposat pels organitzadors, la CGTP (Central General de Trabajadores del Perú), últim lobby social certmament respectat al país. Llavors LA MULTITUD (i ressalto MULTITUD) va sobrepassar la línia policial per arribar fins al congrés, uns centenars de metres més amunt de l’avinguda Abancay. Però la policia va aixecar ràpidament una valla metàl.lica en tota l’amplada de l’avinguda i quan LA MULTITUD va arribar fins aquesta van començar a disparar gasos lacrimògens contra LA MULTITUD. Cordons policials situats estratègicament en cada carrer transversal a Abancay van obligar als manifestants a correr carrer avall, encerclats en un núbol de fum tòxic que va provocar el caos entre la gent. Veure avis patint, estudiants de secundària i tothom en aquell va ser molt fort. La policia va alegar que se’ls havien tirat cocktails molotov primer i que per això van obrir foc. Jo estava bastant endavant i no vaig veure res d’això. La mani va agafar un caire més agressiu per part d’algunes persones, que llavors si que van començar a llançar cocktails molotov, el que va desencadenar una resposta policial encara mes contundent de l’anterior. Vam ser obligats a deixar el lloc i la policia va declarar la mani oficialment finalitzada. No es va llegir manifest i a més es va desprestigiar novament l’acció cívica de tanta i tanta gent. Tinc algunes imatges gravades que em costarà oblidar. En destaco dues: 1. Un conductor de bus ofegant-se amb el gas lac rimògen, que el va agafar enmig de la mani portant desenes de passatgers. 2. Un policia ofegant-se com a resultat del gas i al qual vaig donar una mica d’aigua i aguantar per tal que no caigués a terra. “Carne de cañón”. Els mateixos policies són els propis afectats de les seves accions, fixeu-vos la mala cobertura que l’organisme brinda als seus mateixos treballadors. “Carne de cañón” al servei d’interessos aliens, que desconeixen i els quals a més a més són insultats i vexats pel propi cos policial. Lamentable!
Discriminació racial en via pública
Fa dues tardes caminava jo pel carrer quan vaig veure una combi (furgoneta que s’utilitza com a transport públic) aturada en el carril dret. Un home gros amb la cara tacada de sang intentava treure del cotxe a un home que feia la meitat que ell, el cobrador. També fora del cotxe hi havia un altre home, el conductor, amb el nas ple de sang. Pel que es veu, conductor i cobrador es van barallar amb aquest homenot per 2 soles que no volia pagar. Però sigui com sigui em va fer molt mal, i no és conya, escoltar un comentari d’aquest homenot dirigit al cobrador. Paraules textuals: “éste es un indio de mierda que no cabe en la ciudad”. Suposo que sobren les paraules. Ningú va dir res, tothom va baixar el cap. Fins i tot aquest tio era moreno i cholo (en el bon sentit) com la resta de peruans! Aquest comportament racista no és extrany d’escoltar i representa un retrocés social preocupant. Evidentment, també es produeix cap al “blanc”, però confesso que en aquests mesos només he sentit cap a l’”indi”. Potser el racisme cap al blanc té un caràcter menys públic? No ho se, però així no anem bé (...).
El fred a Puno
Amb la naturalitat de qui parla dels accidents de trànsit (exagerant una mica) es parla en temps d’hivern de mortalitat infantil. Sí sí, ho heu sentit bé. Cada any la regió de Puno, frontera amb el llac Titicaca en les altituds dels Andes, pateix de mortalitat infantil per malalties respiratòries, principalment neumonia. Aquest preocupant fet es produeix per la poca cobertura mèdica per habitant, sobretot en zones aïllades, així com per la mala cobertura energètica d’aquestes zones. Recordeu una estadística de fa unes quantes setmanes? El 50% de peruans cuinen amb llenya i similar percentatge no tenen electricitat. Una altra: el pressupost destinat a prevenir la grip porcina al país ha duplicat el destinat al problema del fred. Fins ara una persona morta com a resultat de la grip porcina. Així de contundent! Bé doncs en el que va d’hivern s’han comptabilitzat uns 200 infants morts per aquesta causa, principalment d’entre 0 i 5 anys. Això també afecta a altres zones del país, que sumen defuncions en aquesta macabra llista. La resposta pública i social? Enviament d’ajuda humanitària d’emergència, com si fos un fet puntual. No hi ha recursos destinats per el.laborar una política pública al respecte. El meu amic Claudio m’explica al respecte, com a estudiant de medicina, que amb una mica de recerca mèdica es podrien reduïr aquestes xifres de forma important. Les universitats que fan recerca són les privades principalment, cosa contradictòria que ja gaudeixen de més recursos que moltes privades. I penso que amb major presència de personal sanitari i formació es podrien reduïr encara més. Com es pot permetre una tragèdia així? Pensem-hi, si us plau.
Arequipa i la regió dels canons
Bé, després de tota aquesta informació amb un alt nivell de càrrega negativa vull fer esment d’un viatge que varem fer amb la Sílvia a Arequipa, al sud del país, i que deben segur us deixarà un millor sabor de boca.
Arequipa és una ciutat situada a la serra sud de Perú, a 2600 metres d’alçada. Compta amb una de les majors diversitats culturals del país, així com una natura espectacular. La ciutat està construida en la seva major part amb roca volcànica blanca, procedent de les canteres situades als peus de varis volcans de la zona. Té un aire majestuós i antic, amb els carrers del centre històric empedrats, esglèsies amb frisos i façandes imponents, una catedral preciosa, casones colonials igualment espectaculars, com a més destacable. Un altre element que li dona un aire tan bonic és el Misti, volcà de 5500 metres situada al sud, les vistes de les quals es poden gaudir des de qualsevol punt de la ciutat.
El circuit turístic a la ciutat té varis elements: 1. La gastronomia: chupe de camaron (sopa de gambes de riu), rocoto relleno (guindilla farcida de carn i verdures, picant picant!), cuy chactado (el famós conill d’índies!), xocolata, licors, etc. Un festival de traca i mocador ;-) 2. La religió i els museus: val la pena la visita a la catedral, una de les emblemàtiques del continent, per la seva bellesa exterior amb un color claret per la roca volcànica i una combinació de neoclàssic i barroc força curiosa. També cal visitar el convent de sta catalina, una ciutadella impressionant on van estar tancades varis centenars de monges durant més de 400 anys, amb tot tipus d’històries fosques i gens agradables per l’esglèsia, jeje. 3. La festa: l’ambient arequipeny és dels millors de Perú! (...)
Ara bé Arequipa ofereix molt més, a destacar la visita als canons del Colca i Cotohuasi, ostentant les primeres posicions en el ranking de profunditat del canó, amb 3200 i 3300 metres d’alçada respectivament. Sigui com sigui, el cas és que l’entorn natural d’aquests llocs és espectacular, amb pendents escarpats increíbles amb plantes penjant, els escalons agrícoles incas, llacunes, cascades i el que tothom vol veure, el mejestuós còndor andí! Va ser d’allò més impactant estar en aquell entorn i tenir un còndor volant a 5 metres per sobre del cap! Per un moment vaig pensar, espero que no em confongui per una presa, jeje. Però, cal apuntar que el còndor és un carronyaire i, per tant, no caça animals vius. Això degut al pes i dimensió del seu cos, doncs tot i que les ales de l’ocell volador més gran del món li permeten volar, no li permeten caçar a ple vol. Espectacular!
De camí als canons es passa per una carretera igualment impressionant, amb vistes als canons que rodegen Arerquipa i fins i tot s’observa el fum dels volcans actius de Moquegua uns centenars de quilòmetres al sud. A més, la carretera travessa grans “pampas” (o prats) on pasten les alpaques i ,en menor nombre, les vicuñas, totes elles paretnts de les llamas. Aquests paisatges són d’aquells que no s’obliden, que aixequen l’ànim en dies tristos, que donen sentit a la vida. Són moments fugaços i subtils que queden gravats, aquelles petites grans coses que de tant en tant tenim el plaer de viure :-)
Una anècdota graciosa és que en el viatge d’anada Lima-Arequipa l’assafato del bus ens va fer entrega d’un cupó de bingo per jugar durant el trajecte. Cal ressaltar que els peruans són uns malalts del joc, amb tots els respectes, i que aprofiten qualsevol moment per jugar. A mi aquestes coses em són molt alienes, ja que no jugo mai. Però bé amb la Sílvia vam dir “som-hi, així ens distraiem una estona, jeje” i ja us podeu imaginar que aqui un servidor va tenir la potra del principiant i vaig guanyar el bingo, jeje. Viatje de tornada pagat, cap al sarró ;-) Val a dir que la gent va aplaudir poc, realment s’ho prenien seriosament! Això de que l’important és participar falta treballar-ho una mica, almenys en aquests jocs que són gratuïts...
Comentaris finals
Em sap greu si he estat massa insistent amb certes qüestions delicades que han succeït i succeeixen a Perú, però considero que s’ha de donar veu a aquestes qüestions, així que un ha de començar per ell mateix i acte seguit per la gent que l’envolta. Us ha tocat!
Bé comentar també que estic molt content amb la feina! Cada vegada estic més familiaritzat amb la població amb qui treballem i amb la dinàmica dels projectes. És cert que m’agradaria passar més temps amb les persones beneficiàries dels projectes, sobretot aquells que estan propers a Lima, que són els comuners/es de Cochahuayco (a la serra de Lima), però d’altra banda treballem molt de la mà de les ONGs locals i això ajuda a aterrar tot el que fem en activitats concretes. Així mateix, tinc molt bona relació amb la gent, el que facilita molt la feina. Hi ha molta pedagogia a fer amb les ONGs locals a nivell de formats i mètodes de gestió dels projectes, però d’altra banda el “click” mental el fan cada dia més i d’altra banda ells ens ensenyen tantes coses de la realitat social i humanitat de la gent que una cosa compensa l’altra. Realment, m’estic sentint molt còmode amb el sector i la feina, així que ja veurem com segueixen les coses a partir del gener de 2010 ;-)
Així mateix, no em puc queixar amb la vida social que tinc, entre visites d’amics, quedades amb amics limenys (peruans i estrangers), activitats culturals, passejos, esport...i enllaçant amb aquest tema us informo que estic fet tot un corredor de maratons! Bé matiso que no he fet 42 Km d’una tirada, però ja he participat en dues maratons, una de 10 Km, i una altra nocturna de 8 Km! Genial també! Entre el ping pong i el footing em trobo força bé de condició física i també he baixat de pes, aconseguint un equilibri entre tot el que menjo i la “happy line”, la panxa, jeje.
Bé doncs crec que ja n’hi ha prou per avui. Crec que m’ha pujat la febre una mica i d’altra banda tinc ja l’esquena i el “poto” (cul, ja que aqui és despectiva aquesta paraula, jeje) una mica adolorits.
Família, amics i amigues desitjo que estigueu molt bé i que la vida sigui el seu curs amb intensitat, armonia i energia.
Aquí estem pel que necessiteu, ja sabeu que les distàncies físiques no existeixen, tan sols les mentals; que no hi ha res que no podeu fer, només cal que us ho creieu i que confieu en vosaltres mateixos!
Una abraçada ben forta i molts records,
Guillem
Lima diumenge 5 de juliol de 2009
