Perú: setmanes 13 a 15 (20/04/2009 a 10/05/2009)
Lima, 16:51. Música melancòlica. Roba còmode i peus descalços. Un vas d’aigua i un caramel de llimona al damunt de l’escriptori. Silenci inusual a l’escala. Sembla que el dia de la mare té entretinguts als veïns en tranquiles reunions familiars. Extrany, però oportú. El soroll de les combis, els clàxons i les alarmes s’han convertit en sons familiars i progressivament han deixat d’inmutar-me. Això si, l’olor a peix que fa la ciutat aquests dies després que s’hagi aixecat la veda a la pesca encara m’hi costa acostumar’m-hi. En tot cas, aquest clima plàcid i sossegat m’han induit a asseure’m a escriure. Fa dies que no m’explaio i ara m’hi sento amb ganes. Això no és matemàtic, el cos ho ha de voler. Si és així els dits fan la resta, transcribint pensaments en explicacions sobre el paper. Estic content de ser capaç de calibrar aquesta necessitat quan sorgeix i no autoimposar-me una rutina narrativa cada diumenge a la tarda. Després de tot, ja sabeu que em sento molt proper a vosaltres i que aquestes linies són una eina de comunicació més. De fet, a més d’un canal de comunicació entenc que són moments en els que sóc capaç de purgar i reflexionar sobre algunes de les vivències que estic tinguent a Perú. I sincerament em resulten summament estimulants física i espiritualment.
La ciutat porta uns dies grisa i és que la tardor comença a fer de les seves. L’estiu s’esvaeix progressivament, emportant-se la calor i el sol limeny. El desert de la costa del Pacífic peruà dona una petita treva a les pells cremades dels seus pobladors i els obliga a utilitzar mantes durant les nits. Arriba la famosa “garua” limenya, la boira per entendre’ns, i s’apodera dels carrers sense contemplació. Comença al vespre envaint els districtes més propers a l’oceà i a mesura que avança la nit fa acte de presència fins gairebé els populosos districtes limenys situats ja en la serralada litoral. Al aixecar-te al matí la densa boira no et deixa veure els edificis que tens a l’altra banda del carrer. Els vianants de primera hora esperen nerviosos les combis que s’aproximen de forma invisible fins que les tenen a sobre. El mateix els passa als venedors ambulants, els quals es juguen la vida diàriament situant-se enmig de les grans avingudes a l’espera de vendre algun refresc o snack als conductors i passatgers dels vehicles que circulen. Aquests dies amb major perill. La seva cara és un poema. M’encongeix el cor cada vegada que els veig jugant-se-la d’aquesta manera. Però en una metròpoli com Lima la llei de la selva és la que impera. Qui té més domini de les “arts del carrer” és qui té més números de sobreviure. Sense cap garantia. La competència és ferotge i si no t’anticipes als fets darrere en ve un altre disposat a fer el mateix que tu. Un exemple d’aquesta supervivència succeeix a les combis, ja que al viatjar amb transport públic és molt habitual que entrin venedors, oferint tot tipus de productes. El típic són refrescos i aperitius com ara patates fregides o galetes. Ara bé, en d’altres ocasions pugen venedors de raspalls de dents, de cremes hidratants, de menjar saludable (...). També s’ofereixen serveis, com ara lectures públiques de la bíblia, cançons dedicades a Jehovà i altres melodies celestials i paganes. Els netejadors de sabates que ronden els carrers persegueixen als seus clients de forma insultant, així com insultant és el tracte que els brinden alguns dels clients, que tracten a aquestes persones com a vassalls. El panorama de la supervivència limenya dona per escriure mil i una anècdotes, és absolutament increible el desenvolupament de l’economia “informal” a la capital. Però tot això em porta a una paraula: dignitat. I no ho dic de forma precipitada. Crec que la mentalitat de molta gent va dirigida a guanyar-se el pa com a producte de l’esforç. I realment és així. La majoria d’aquesta gent fa jornades extenuants en dues feines o més, viatjant durant hores i sense cap tipus de protecció social. Moltes mares de família fan verdaders malabarismes per poder vestir als seus fills, pagar-los l’educació bàsica i omplir-los l’estòmac. I especifico mares ja que en molts casos és així, doncs un fet força habitual al Perú és que el pare es desenten de la dona i els fills, de manera que la mare és qui s’encarrega dels seus fills al 100%. La imatge d’una dona amb cara d’extenuació dormint al seient del bus és tan habitual com el so del clàxon dels cotxes. Com deia, penso que la gent té molt amor propi en aquest país i acostumat a treure’s les castanyes del foc sense cap ajuda la gent es busca la vida amb el que sigui. Un altre indicador d’aquest fet és que per ser una ciutat de més de 9 milions de persones i amb uns indicadors socials força desencoratjadors em sorpren la “poca” gent que hi ha demanant almoina pels carrers. En aquest sentit penso que és necessari ressaltar la dignitat de tantes persones anònimes que dia a dia lluiten per la seva supervivència de forma “informal”, però lícita. Fa ràbia que se’ls tracti de forma despectiva i que en molts casos se’ls posi dins el mateix sac dels lladres, dels estafadors o dels ganduls. Per mi aquest és un fet esperançador pel Perú i pel món i em fa recordar aquella frase que diu: “Los no poderosos somos más. ¿Por qué a la hora de la verdad siempre parece que somos tan pocos?” Invertir aquesta tendència és cosa de tots. Qui s’apunta?
Rituals preincaics a dues hores de Lima
Si bé és cert que la capital aplega una extensa varietat de fets culturals i tradicions vingudes de tot arreu del Perú, també és cert que la vida moderna les dilueix força. A més, cal tenir en compte que Lima és una ciutat que aposta per la modernitat, la cultura de masses i el consumisme; pràctiques que redueixen bastant el mitjà d’expressió de totes aquestes tradicions i formes culturals del país. A més, la cultura criolla o chicha (la provinent de la costa) té moltes més similituds amb la espanyola que la dels Andes o de la conca amazònica, com hereditària és dels colonitzadors espanyols. Aquests es van dedicar a eliminar tota forma de cultura local per tot arreu on passàven, afectant això sí molt més la costa que les terres interiors. Les noves generacions varen anar oblidant i el pas del temps ha fet la resta de la feina, fent que les tradicions de molts pobles siguin les que imposaren els colonitzadors.
A la conca del riu Lurin, situada a la serra de Lima, passa exactament aquest fet que acabo de descriure, però al mateix temps es produeix un fet insòlit i alhora molt esperançador en una diminuta comunitat de camperols anomenada Lucumine. El cas és que als anys 60 van arribar en aquestes terres un grup de dones i homes provinents de la zona andina i amb ells es van emportar els seus rituals i tradicions. El resultat quasi mig segle després és que els fills d’aquests primers pobladors de Lucumine segueixen practicant la seva cultura, una pràctica única a la zona. El dia 1 de maig de cada any fan una cerimònia de tribut a la terra i a l’aigua, una ofrena a la “pachamama”, en quechua la “mare terra”. A més, els hi agrada compartir aquesta bonica tradició amb els habitants d’altres comunitats, així com amb convidats d’altres zones. Com que la comunitat on estem duent a terme un projecte és molt propera a Lucumine em van convidar a través d’un amic i evidentment m’hi vaig apuntar. La cerimònia va començar fent una ofrena als seus avantpassats en una cova “penjada” del baixant de la muntanya. Avis i joves, homes, dones i nens varem caminar tots fins la cova, on ens asseuriem durant una bona estona al fi esmentat. Es va situar la calavera d’un dels avantpassats al centre d’un mocador de roba típic dels Andes i al voltant s’hi van situar tot tipus d’ofrenes, des de fulles de coca a ampolles de licor, així com fruita, vegetals i herbes de la zona. Un fet curiós va ser situar una cigarreta encesa a la boca de la calavera per tal que “pogués fumar”, així com omplir un got d’aiguardent i situar-lo al costat d’aquesta. Tots els participants en la ofrena varem estar “chacchando” o mastegant fulles de coca i bebent licor d’un mateix vas improvitzat a partir del coll d’una ampolla de plàstic. Una creu cristiana presidia l’espai com a clara mostra del sincretisme religiós que ha quedat a Perú arrel de la colonització. La paraula Déu o Jesús no es va pronunciar en cap moment. El cap de la comunitat va fer un discurs d’elogi als avantpassats, la terra i l’aigua i seguidament la banda de música va començar a entonar els primers huaynos (música típica de l’altiplà). Tot seguit ens varem dirigir cap a la “plaça” (un espai una mica ampli i situat en baixada, com ho està tota la comunitat) i allà varen procedir els rituals. Vestits i pintats com a “waris” un grup de comuneros van representar la visita d’aquests personatges amb poders especials que venien de les muntanyes altes dels Andes a la comunitat en aquesta data tan senyalada. Van prosseguir amb l’ofrena a la pachamama mitjançant balls amb tambors, entregant herbes curatives i redimint els pecats de la gent tot picant-los al cul amb una branca. Al acabar se’ls van entregar provisions pel viatge de tornada a les muntanyes altes i la directiva de la comunitat va culminar amb la ceremònia, tot fent els discursos de clausura i fent les darreres ofrenes a la pachamama. Seguidament es va servir el menjar, tot un banquet de plats típics de la zona, des de cuy (conill d’índies), a cabrit, truita de riu o papa cuinada de diverses maneres. Els convidats vam ser convidats a dinar per diverses famílies de la comunitat i sense exagerar en un obrir i tancar d’ulls tenia 5 plats al meu voltant: pachamanca (carn i verdures cuinats en un forn de terra, plat típic de la serra), cabrit al forn, pollastre amb arròs, papa a la huancaína i cuy picante. Va ser un tiberi autèntic en tots els sentits, pels plats casolans i per l’infrastructura del lloc, doncs tots vam menjar a terra, amb el cul sobre una pedra. L’experiència va ser molt especial i una vegada més em vaig sentir molt afortunat de poder tenir una vivència d’aquestes característiques. El contacte amb la gent, càlida i hospitalària, va ser el millor de tot. I és que sembla mentida com un grup de gent pobre (econòmicament parlant), poden ser tant amables i oberts; i a més ser capaços de mantenir la seva cultura viva en un entorn on són els únics que estan mantenint el pes de les tradicions que un dia foren habituals, però que amb l’ofensiva colonial s’anaren perdent i el temps les va anar enterrant. Salut!
Memòria i esperança
Ahir vaig visitar un monument anomenat “L’ull que plora”. Aquest està situat en un bonic parc del centre de Lima i va ser creat a principis del present segle com un memorial a les víctimes del terrorisme al Perú. Així mateix, té una clara simbologia pacifista, condemnant tota forma de violència que pateix el Perú i la resta de països del món. El significat del monument rau en què l’ull de la mare terra plora del disgust que li provoca la violència que practica l’ésser humà. I per això es va situar una pedra ovalada en un orifici de la pedra que forma l’estructura del monument. Un fil d’aigua brolla de la part superior de la pedra i regalima a través d’aquesta pedra ovalada, de l’ull de la mare terra, fent l’efecte d’un ull plorant. Al voltant del monument hi ha un laberint format per milers de pedres, les quals tenien originàriament el nom de totes les víctimes que varen morir durant els anys 80 i 90 com a resultat de l’estat de violència que va viure el país en aquelles dues dècades. L’informe final de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (CVR) mostrava l’esgarrifosa xifra d’uns 70.000 morts com a conseqüència d’aquest sensesentit anomentat violència. Víctimes innocents d’un estat de confusió, de la lluita per interessos geopolítics, d’utopies marxistes i maoistes, d’un exèrcit obeint ordres d’un dictador, de criminals que van confondre els seus fins... Morts, morts i més morts. Vides humanes perdudes de forma estúpida al cap i a la fi. L’estratègia de pacíficació del Perú va adoptar la famosa frase que “el fi justifica els mitjans” i amb aquesta es va entrar en un espiral de violència encara més contundent que va acabar desencadenant xifres de morts com les que acabo d’esmentar. Aquesta política antisubvsersiva del govern de Fujimori va basar les seves línies mestres en aplicar la política de la por a la població, una política de tallar d’arrel tot indici de pertinença a Sendero Luminoso (SL) o al Movimiento Revolucionario Tupac Amaru (MRTA). Molts innocents van morir: camperols, dones i nens, estudiants, periodistes, professors (...). A l’altre extrem un desquiciat SL, comandat pel seu “Presidente” Abimael Guzmán escandalitzava l’opinió pública fent matances de civils innocents, arrassant comunitats, posant cotxes bombes a la capital, etc. Enmig d’aquest foc creuat els pagesos van organitzar-se amb rondes, els anomenats “ronderos”, per repel.lir tant terroristes com soldats. Amb el pas del temps el govern va començar a treballar amb els ronderos per combatre el “terrorisme”. No m’agrada la connotació que té aquesta paraula. Bé doncs aquestes dues dècades van marcar fins a tal punt l’imaginari col.lectiu que a dia d’avui la ferida segueix oberta i plena de sang. La sentència condemnatòria de 25 anys de presó a en Fujimori pot calmar una mica els ànims de part de la població, però “la guerra segueix”, com diu molta gent. Els fujimoristes no veuen més que la innocència del seu líder. Les víctimes de la seva política antisubversiva no pensen el mateix. La societat segueix estan dividia i el més greu de tot és que els motius que van conduïr a aquest estat de violència al Perú encara estan per solventar. Les comunitats de certes zones de la serra, principalment a la regió d’Ayacucho, estan totalment desateses per l’estat des de fa anys. I és en aquests llocs on els remanents de SL s’han assentat i barrejat entre la població local. El cultiu de la planta de la coca i el processament de la fulla en Pasta bàsica de Cocaïna (PBC) estan servint per finançar les seves activitats paramilitars. Disposen d’armes antiaèries, així com d’armament modern i sofisticat. Una autèntica pena que el comerç d’armament segueixi tinguent el vist i plau dels suposats països democràtics del món d’altra banda. Però bé, aquest caldo de cultiu està desencadenant en l’anomenat narcoterrorisme. Hi ha el temor que SL es converteixi en les FARC peruanes. Per això el govern actual ha iniciat una ridícula política de pacificació de la zona dels valls dels rius Apurímac i Ene (VRAE) enviant soldats pèssimament armats, alimentats i vestits. Molts d’ells són menors d’edat i la seva indumentària no inclou ni xalec antibales. Però crec que això no és el que hauria de preocupar en tant en quant aquesta sigui la única presència estatal que es preten instaurar a la zona. Què està passant? Que la pròpia població és la primera de rebutjar als soldats, recriminant-los que no s’hagin preocupat d’ells abans. Una noticia esgarrifosa de l’emboscada que va acabar amb la vida de 15 soldats al VRAE ara fa dos setmanes relatava el testimoni d’un soldat supervivent que explicava que els que van quedar mal ferits després d’esclatar les mines enterrades al camí on van caure eren rematats per dones dels poblats de la zona amb armes que suposadament els havien entregat els narcoterroristes. En aquest punt l’horitzó es comença a ennegrir i el sensesentit torna a agafar protagonisme. Penso que l’estat s’hauria de plantejar enviar metges o professors abans que soldats i que això hauria d’haver estat fa temps i no ara que tenen el temor de nous brots de violència, ja que han sortit a la llum carències de la política de l’estat i dels recursos que s’han malversat o desviat cap a altres activitats que no han aportat res més que per la butxaca de quatre gats. Mireu l’altre dia llegia una altra noticia que em va posar els cabells de punta respecte la corrupció. Aquesta explicava que actualment hi ha al voltant de 10.000 funcionaris públics en tot el país que han estat denunciats per corrupció. Desconec les xifres d’altres països, però en qualsevol cas em sembla de tal gravetat que 10.000 persones que suposadament treballen pel poble estiguin immersos en processos legals en la seva contra per fer un mal ús dels diners dels ciutadans/es. És un de les moltes indicadors preocupants d’aquest país i que personalment em conviden a fer una reflexió una mica més profunda de qüestions estructurals que sembla els polítics no estan disposats a tocar, però que realment s’haurien de replantejar pel bé del país i pel benestar de les futures generacions.
El monument de “L’ull que plora” va significar per mi un espai idoni per reflexionar sobre aquestes qüestions. Per mi és un d’aquells llocs amb una àurea especial, amb una energia que s’apodera de tu i que no es pot explicar, s’ha de sentir. Desitjaria encara que només fos per un minut que la gent prengués la determinació de pensar sobre aquest tipus de coses, d’intentar donar resposta a les preguntes més bàsiques, de treballar els seus valors més bàsics i de dur-los a terme a la pràctica. Estic segur que les coses anirien millor globalment parlant, doncs estic totalment convençut que les persones som bones per naturalesa i que fruit del treball interior i d’adquirir un cert nivell de consciència sobre les coses pot ser la més poderosa de les armes per vèncer aquests problemes estructurals del món. Sí, potser és una mica utòpic, però aquesta és la que ens permet avançar, sempre.
L’Iniesta entra al coliseu
Després d’aquests apartats força profunds em permetreu fer una pinzellada sobre coses més suaus. Amb el títol suposo que ja sabeu per on vaig, oi? Bé volia explicar una mica com he viscut aquests darrers dies de victòries culés des de Lima. El cert és que la temporada l’he seguit poc, però evidentment el gran partit contra el Madrid no me’l volia perdre per res del món! Per un malentès d’última hora em vaig quedar sense veure el partit al Bernabeu, però per sort RAC1 em va acompanyar durant aquests 90 minuts màgics. No us podeu imaginar la ràbia que em va fer no poder viure un moment com aquest envoltat de la meva gent, amb tot el rebombori que es va fer a tots els pobles de Catalunya i en especial a Barcelona, tal i com vaig poder observar en els canals de noticies internacionals. A part d’això, quan un està lluny s’anyora de la seva terra i de la seva familia i amics i en aquest sentit la victòria al Bernabeu em va apropar el sentiment català i culé de forma notable, ja que és innegable que el Barça és la cara més visible de Catalunya al món i quan un està fora encara ho veu més clar! La radio va ser clau també, perquè la narració elèctrica i contundent de RAC1 va transportar els meus crits de Barça Barça encara amb més força d’un costat a l’altre de l’Atlàntic.
I si l’eufòria va recorrer les meves venes de cap a peus contra el Madrid un estat de bogeria em va envair quan l’Iniesta va engaltar la pilota amb un xut per l’esquadra al minut 93 que enfonsava el Chelsea al seu propi estadi i catapultava al Barça cap a la final de Roma. L’emoció d’aquest gol encara em recorre l’estòmac mentre escric aquestes línies. Aquest partit sí que el vaig veure, en un colmado al costat de la feina i envoltat d’un grup de perus. Tots anavem a favor del Barça. Tot i això, les cares es van anar allargant a mesura que anaven passant els minuts i veiem que el Barça no arribava i en canvi el Chelsea podia fer el segon en un d’aquells contraatacs que tan bé saben fer. L’esperança del gol va ser amb mi en tot moment. Llavors va arribar un cop més el centre de l’Alves i un rebot fallit de Cole l’aprofita Messi per fer un gran passe a l’Iniesta que arriba a la frontal i es treu un cacau imparable per fer el gol que ens portaria a Roma. Mira quan vaig veure la pilota a dins vam caure en un estat de catarsis col.lectiva que va desembocar amb crits, salts, corredisses i abraçades. La gent que entrava a comprar ens mirava com si estiguessim bojos i de fet era cert perquè haviem embogit! No se com vaig ser capaç de sentar-me de nou a l’escriptori de la feina. Em va costar molt concentrar-me ja que tenia al cap la celebració que debia estar tinguent lloc a casa, a Catalunya. Està clar que s’ha de guanyar la final i de fet confesso que els meus pronòstics empírics li donen la victòria al Barça. Ara bé, també dic que amb tot el que hem viscut aquest any si la perdem mala sort perquè el que ha fet en Guardiola i tots aquests nanos és digne de reconeixement i crec que aquest reconeixement els barcelonistes ja els hi hem donat! En tot cas, us prometo que el 27 de maig es sentiran els crits de Barça Barça a Catalunya i a Roma! A més, a Perú hi ha molta afició al Barça, més que al Madrid diria, així que no cridaré sol sinó amb una munió de peruans ansiosos d’animar el seu equip, el Barça! Salut i força al canut!!
Reflexions finals
En sintonia amb el que comentava més amunt volia comentar-vos una frase que darrerament que m’ha fet pensar molt. Diu el següent: “En una taula rodona no hi ha cap de taula”. Què us suggereix? A mi m’ha induit a fer un paral.lelisme entre la taula i el món. Penso que si considerem el món com una taula rodona, llavors seguint el raonament de la frase diriem no hi ha cap persona que estigui per sobre de la resta. O bé podriem dir que tots som caps de taula i, per tant, on tothom sigui important i la seva opinió sigui escoltada. Crec que és una forma molt maca d’imaginar un món on tots siguem iguals, un món on tothom es respecti, on imperi la tolerància, on les diferències racials i culturals no facin més que enriquir els aliments que conté aquesta taula. Un món on tothom mengi d’aquesta taula, potser uns més que altres, uns salat i d’altres dolç. Això seria comprensible per la pròpia naturalesa humana. Però per sobre de tot s’hauria de vetllar per què tots fossim verdaders caps de taula, amb veu i vot, amb una opinió a ser escoltada, amb dret a utilitzar el que la taula conté. M’agrada somiar amb una taula més inclusiva i integradora, on les coses es distribueixin de forma equitativa per arribar a tots els seus integrants. Una taula més bonica i millor parada. Una taula de bon aspecte i aroma. Una taula per per tots i totes, un món per tots i totes.
Se que no sóc l’únic que té aquest somni i de fet conec molta gent que no només té aquest somni, sino que està compromès en el seu dia a dia en parar aquesta taula. Gent que no es queda en la protesta, sinó que a més fa la proposta i que de la proposta passa a l’acció. Aquesta acció és tan inclusiva com universal i està a l’abast de qualsevol persona. Només cal proposar-s’ho i fer-ho. Està clar que no és un camí ni curt ni fàcil i que en molts moments un es pot desencoratjar i perdre l’esperança. Però no estàs sol/a. Ja som molts i cada vegada serem més, no en tinc cap dubte. Tot comença en la consciència i una vegada aquesta es desperta no hi ha res que la pugui aturar.
Com deia Gandhi, el més greu de les coses dolentes de la gent dolenta és el silenci de la gent bona, sigues el canvi que vols veure al món.
Bé amics i amigues espero que estigueu bé. Cuideu-vos molt, salut i records!
I que un gran somriure us acompanyi sempre :-)
Guillem
Lima, 10 de maig del 2009
