Excursió a una cascada. Luricocha, Ayacucho.
Monument a l'alliberació de Perú i Amèrica. Pampa de la Quinua, Ayacucho.
Comissaria de Quinua, Ayacucho.
Dones en un mercat, Ayacucho.
Vista de carrer comercial, Ayacucho.Perú: setmanes 24 a 30 (06/07/09 a 23/08/09)
“... felizmente ustedes no vienieron conmigo para Lima, porque asaltaron el bus en que me subí... Sí, terrible... se subieron 5 hombres en Huacho, uno comenzó a disparar y los otros nos amenazaron con sus armas... rebuscaron todo, se llevaron todo... sólo dejaron todas la mochilas desbalijadas, y algunos documentos... de mí se llevaron lo poco que tenía, pero qué sustote... temía que se les escapara algún disparo... lo peor es que a mi costado se habia subido un señor que se enfretó a los ladrones así que ahí estuve en medio del forcejeo, gritos, amenazas y uno que otro golpe... luego me sacaron de ahí y me pusieron en otro sitio... a ese señor, como a otros 3, les golpearon, los hicieron echarse en el piso del bus y les pisaron la cabeza y el cuelllo para que no se muevan... 20 minutos de todo esto... pero felizmente, felizmente, nadie salió herido de bala ni desviaron el carro al desierto (a veces eso hacen)... Luego del sustro tremendo, fuimos a la comisaría de Chancay y como una hora demoró toda la denuncia... ya luego vinieron los animos calmados, una que otra broma pesada... ya que se iba a hacer, lo imporante es que estabamos sanos y sanas, con un susto enorme que ahora debemos procesar y sacar lo mejor, pero bueno. La verdad, en ese forcejeo, pensé que podría venirse algo peor, sí que me asusté mucho y comencé a pensar y a orar... en fin.. a pensar en lo que me faltaba hacer y en quienes me esperaban al regreso.”
“Ayer, lamentablemente, me volvieron a robar... Sí, increíble, parece demasiada mala coincidencia, pero así fue... Saliendo de las clases en la Católica, fui al paradero del cruce de universitaria con la marina, donde tantas veces he tomado los taxis colectivos... subí a uno, se subieron dos chicos más y el carro avanzó. Hablé por celular con mi hermano a quien no ubiqué el fin de semana y le dije sobre el robo en Turismo Barranca, conversamos unos minutos... y luego de eso, el copiloto del auto saca una pistola y me dice "qué pena que te han robado"... los tres patas ya estaban confabulados... y bueno, yo no pensé más en decirles que se lleven todo, entre gritos, amenazas, indicaciones de cómo sentarme... qué más me pueden robar en este momento? nada... para esto, el conductor se adelantó en mi pensamiento y me dijo que no eran violadores, eran delincuentes... Así me tuvieron como 10 minutos, rebuscando en mi bolso si tenía laptop, o cámara, o usb.. se llevaron mi celular y mis dos usb... me dejaron por una zona oscura en la que no podía voltear porque según ellos dispararían... en fin...el susto enorme pasó...”
Aquestes paraules surten de l’experiència real tinguda per una gran amiga, la Cruz, amb qui vam viatjar a la milenària ciutat de Caral la setmana passada. La Mariona i jo ens varem quedar a Barranca, ciutat costera 200 km al nord de Lima, per acabar d’aprofitar el cap de setmana. Qui ens anava a dir que es donaria aquesta situació? Quina por de pensar tot el que va haver de passar tota sola i per què en aquell bus...però això no és tot. Dilluns, dos dies després, van tornar a robar-la, de forma mesquina i cobarda, com no poden ser d’una altra manera aquestes coses. De vegades un sent que per alguna extranya raó es salta el perill, enmig la inmensitat de situacions violentes que es succeeixen continuament a una metròpoli com Lima. O a un país com Perú. O en el món. Per què uns si i uns altres no? Tot això em fa reflexionar...com el que us explicava fa uns mesos de l’assalt amb pistola a la porta de casa, el qual vaig evitar per qüestió de segons...com vaig apuntar en aquell moment, penso que el meu àngel de la guarda vetlla per mi... Bé, aquestes situacions t’apropen a la vida i evidencien la necessitat de viure cada segon d’existència. Tal i com deis Jean Paul Sartre: “La felicitat no consisteix en fer el que creus que has de fer, sino en fer el que t’apassiona.” En aquestes estem, sense cap mena de dubtes :-)
Aquestes darreres setmanes la vida ha seguit el seu curs amb una intensitat trepidant, tot vivint experiències entranyables, coneguent persones, fent amics, compartint, estimant, emocionant-me, entristint-me també de vegades, aprenent dia a dia, aprofundint amb aquest maravellós país (...). Tinc la sensació que el temps està passant veloç i posant-me a prova dia a dia. No saps ben bé per què però se’t presenten situacions que inciten decisions i això et fa adonar de les teves prioritats, fent que et plantegis la vida en un espai temporal superior als plans teòrics. Sí que tinc clar que a dia d’avui estic a gust fent el que faig i amb tota la incertesa que comporta viure a més de 10.000 km de casa intueixo que sabré decidir què fer, que tindré criteri per identificar la meva orientació personal. Al cap i a la fi, penso que tot gira en torn d’aquesta, doncs quan estàs a gust amb tu mateix pots tenir la serenitat necessària com per prendre decisions sobre la resta de coses.
Però no ens avancem als fets i anem pas a pas. Ara tinc ganes de parlar-vos d’algunes coses que han passat a Perú en aquestes darreres setmanes...
Pisco, dos anys després...
El passat 15 d’agost es varen complir dos anys del fatídic terratrèmol de 7,9 graus en l’escala de Richter que va sacsejar la costa del sud de Perú i la ciutat de Pisco en especial. Tan sols a Pisco varen morir més de 500 persones i quedar ferides vora les 1000 com a conseqüència directe del sisme. La ciutat es va enfonsar en un 70%, deixant un saldo de vora les 35.500 vivendes completament destruides, segons l’Institut de Defensa Civil. Davant tal desastre, es va iniciar un moviment de solidaritat internacional sense precedents encapçalat per múltiples agències de cooperació i nivells governamentals de països europeus, americans i asiàtics. És així com el govern peruà decideix crear el Fondo de Reconstrucción del Sur, FORSUR, com a organisme públic que canalitzés les ajudes econòmiques i vetllés per la seva correcta execució. En clau política, els analistes auguraven un escenari favorable per tal que el govern del “flamant” Alan Garcia millorés la seva imatge davant el seu poble i la comunitat internacional, deteriorada pels conflictes socials i les demés problemàtiques que afronta el país. La proximitat a Lima, les vies de comunicació, els diners disponibles...no hi havien excuses. El panorama pintava “optimista” per la reconstrucció de Pisco i les demés zones afectades. Però, i la voluntat? I les capacitats? I l’egoísme? I l’afany de penjar-se medalles? I la apropiació mesquina de diners? Aquests aspectes, encapçalats per la corrupció, van dinamitar el procés de reconstrucció i decapitar tota opció de dur a terme un procés honest i transparent. Algunes agències de cooperació van retirar l’ajuda davant els successius escàndols, el govern va perdre la credibilitat i el poble se li va llençar al coll. Però el mal ja estava fet. La ineptitud dels funcionaris públics, les guerres internes entre ministeris, governs regionals i central (...) han evidenciat la debilitat del sistema públic i d’un govern més preocupat en les properes eleccions que en cumplir amb les seves obligacions i compromisos amb diligència. Tot això queda evidenciat en el panorama actual de la zona afectada. La dada dels dos anys confon a tota persona que visita Pisco i segueix desesperant als seus habitants. Milers de persones segueixen visquent en les tendes provisionals que els van ser proporcionades d’urgència en aquell moment. Resulta verdaderament desoladora la imatge dels “barris de plàstic” que un ha de recorrer des de la panamericana fins el centre de la ciutat.
Aquest segueix mostrant un aspecte de destrucció evident, amb la torre del campanar mig caiguda, solars buits, runa apilada i botigues amb parets de plàstic. Les malalties s’han aguditzat a la ciutat des de llavors ençà, sobretot la tuberculosis en el seu grau més extrem, degut a l’hacinament i la falta d’higiene. Les postes mèdiques estan més colapsades que mai i moltes escoles segueixen en mòduls provisionals. Es parla que el terratremol va fer enbogir a moltes persones, producte del trauma de veure morir persones estimades o de perdre-ho absolutament tot. En aquest sentit, no és extrany topar-se amb persones caminant sense direcció i amb la mirada perduda. És terrible. Sortosament, la nota positiva la posen les persones una vegada més. Ho vaig poder comprovar en la darrera visita que vaig fer en un parell d’escoles, doncs les professores, apassionades de la seva feina, imprimien una enorme dosi d’alegria i optimisme als nens i nenes, els quals no paraven de somriure, jugar, correr i saltar. Així mateix, tenien els moduls decorats de forma alegre i colorida, com un acte de desafiament de la precarietat del lloc, com dient “no podrás con nosotros!”. Aquesta experiència va ser sens dubte un “chute” d’energia i una mostra més de la enorme capacitat de superació d’aquest poble, de la lluita davant l’adversitat i de la preservació de la dignitat humana, tan present en totes les latituds del país.
Riqueses naturals, pobresa estructural
La península de Paracas conté una de les set reserves nacionals protegides de Perú. En aquesta s’hi troben les Illes Ballestas, un arxipèlag llar de milions d’aus, lleons marins, pingüins i d’altres tipus d’espècies. Constitueixen una maravella de la natura a protegir i un testimoni de la història que cal recordar per evitar les desgràcies del passat. Les Illes Ballestas foren, fins a meitats del segle XIX, llar d’una de les colònies més extenses d’aus del món. Cronistes de l’època expliquen que tal era la quantitat d’aus que habitaven les illes que des de la llunyania es veia una taca negra que cobria la totalitat de les illes. Aquesta imatge ja no és possible veure-la. Com sol passar en aquests casos, la seva riquesa fou a la vegada la seva desgràcia. I és que amb el descobriment de les propietats del guano (excrements de les aus) per part de científics anglesos a partir del 1840 s’inicià la exportació massiva d’aquest nou fertilitzant. Les muntanyes de guano acumulades durant milenis foren arrassades en poques dècades per alimentar les empobrides terres europees, que salvaren el tipus gràcies al dessagnament dels ocells de les Ballestas. Aquestes aus no fan el niu directament sobre les roques, sino que el fan sobre els seus propis excrements, oportunament acondicionats per la salinitat i les condicions climàtiques de les illes. Els efectes de la rapinya sobre el guano va provocar una dràstica eliminació d’aus a les illes en poques dècades, una verdadera desgràcia ecològica. Però això no va importar a la burgesia limenya, soberbia i pressumptuosa, qui va continuar vivint en la opulència i la desproporció. Poc es pensava aquesta que la situació se’ls podia girar en contra, així l’eufòria va comportar un augment en l’endeutament de Perú amb financers britànics, qui sotmeteren els crèdits a un suculent aval, les reserves de guano. Corrien dècades d’abundància amb l’explotació i extracció de sal del desert del sud del país. Bé abundància per uns pocs, doncs els obrers d’aquestes explotacions (sobre)vivien amb sous miserables i vivendes precàries fetes de fang, tot treballant més de 16 hores cada dia.
Bolívia, Perú i Chile estaven ficats en el suculent negoci del salitre, però l’afany de poder i la desproporció de forces desencadenarien el drama i la ruina dels dos primers. Què va succeir? En un exercici de sobirania nacional, el govern de Bolivia va decidir cobrar impostos a les empreses salitreres que operaven en el seu territori, el que va desencadenar la ira del govern xilè i la posterior invasió militar de la província d’Antofagasta, la qual no seria retornada mai més (suposo que esteu al corrent de les demandes de Bolivia a Chile per la sortida al mar, les quals segueixen estant en l’agenda boliviana, però no en la xilena). S’iniciava així la Guerra del Pacífic (1879-1883), la qual comportaria la victòria de Chile sobre Perú i Bolivia, la usurpació de territori de gran importància estratègica d’ambdos països (la mina de Chuquicamata, situada a la província d’Antofagasta, antiga Boliva, actual Chile, conté la major reserva de coure del món) i la ruina econòmica de Perú i Bolívia. En aquest escenari, Perú va ser derrotat política, econòmica i moralment. Políticament, el govern es va rendir i les tropes xilenes entrarien victorioses a Lima. Comercialment, es van paralitzar les dues majors forces productives del país, el guano i el salitre, va caure la moneda i es va paralitzar el crèdit exterior, tot perdent el valor econòmic de les enormes reserves de guano. I moralment es va obrir una ferida tan profunda en l’imaginari popular que avui dia segueix i és perceptible en l’ambient de la Lima del 2009. És curiós per què aquest sentiment recelós no es produeix amb els espanyols, però en canvi sí que es dóna cap als xilens. Sigui com sigui, m’agradaria destacar dues coses: la primera, la idea que els humans fem malvé tot el que toquem o almenys un té aquesta sensació quan analitza la realitat des d’una perspectiva històrica; i la segona, que trist que la pobresa estructural de la majoria de països del sud radica en la riquesa que conté el seu subsól. Em venen al cap tants casos (...). Quan n’apendrem? De què serveix tot això? Sens dubte, no ens hem adonat encara com a espècie de les verdaderes raons del nostre pas pel món, del sentit de la vida. Hi ha tanta feina per fer...confio que aquesta crisi obri nous camins per la sostenibilitat de la vida a la bella Terra. Inshallah...
Un secret anomenat Ayacucho
Ayacucho és una de les 24 regions que conformen el mapa de l’actual territori de Perú. El territori es situa en el vèrtex oriental dels Andes peruans i compta amb una gran varietat d’ecosistemes i pisos ecològics, des de les zones baixes de la “ceja de la selva” als peus del riu Apurímac a les zones elevades per damunt dels 4000 metres, les denominades “punas”, sense tenir en compte els cims que superen els 6000 metres d’alçada. És important tenir present la geografia de la regió per entendre la història i situació actual de Perú en el seu conjunt. Cal ressaltar que Ayacucho és una de les zones més pobres i amb nivells de desenvolupament més baixos de tot el país. La presència de l’estat a les zones rurals és gairebé inexistent. No va ser fins al 1995 que es va asfaltar la carretera que connecta la capital, Ayacucho o Huamanga, amb les ciutats de la costa. La majoria de la població parla el quechua com a llengua materna, factor important pel que explicarem més endavant. Què més? Ah si, moltes comunitats viuen aïllades o gairbé, amb vies de comunicació que no són aptes ni per arribar-hi amb vehicles de quatre rodes. Comparteixo, a continuació, algunes qüestions rellevants sobre Ayacucho.
Sendero Luminoso, fill d’Ayacucho
Perú va viure dues dècades, 1980 a 2000, d’un brutal conflicte armat intern. No crec en els eufemismes en aquest cas: penso que no es pot parlar de terrorisme, ja que també van haver-hi molts abusos i violacions dels drets humans per part de l’exèrcit, tot seguint ordres dels successius governs. Llavors, parlariem també de terrorisme d’estat, oi? Va ser una guerra civil, per molt que els hi pesi a alguns. Sendero Luminoso (SL) neix com una organització d’inspiració maoísta vinculada al Partit Comunista de Perú (PCP) que preten derrocar l’estat i instaurar un sistema socialista al país. Ayacucho és la terra que veu nèixer SL a finals de la dècada dels 70, sota el govern de Belaunde Terry, qui teòricament havia alliberat Perú de la dictadura d’esquerres del general Velasco. El fundador i líder de SL, Abimael Guzmán, exercia de professor de filosofia a la Universidad Nacional San Cristobal de Huamanga i comença la seva activitat tot adoctrinant i reclutant estudiants, els quals s’incoporporen a les seves files i passen a desenvolupar tot tipus d’activitats, des de l’adoctrinament de líders de comunitats rurals a atemptats contra l’estat. En aquella época Ayacucho viu completament oblidat per part dels poders públics i això permet que SL creixi i es faci fort a la regió. La policia i l’exèrcit reben forts cops, com ara l’alliberament de presos del penal de Huamanga o atemptats amb morts a diversos quartels. L’escalada de violència comença a instensificar-se en contra dels habitants de les comunitats rurals, els quals són reprimits tant per part de SL com de l’exèrcit. Per part de SL es cometeren matances a múltiples comunitats on la població gosà desafiar-los o bé eren pressumptes informadors del govern. I per part de l’exèrcit s’ocasionaren igualment matances contra civils innocents, tot alegant pressumpta col.laboració amb SL. La violència desencadenada a la regió d’Ayacucho, especialment durant la dècada del 1980, fou de tal magnitud que les morts i desaparicions es compten per desenes de milers. Aventurar-se a donar una xifra no és tasca fàcil, doncs a dia d’avui segueixen desenterrant-se fosses comunes amb homes, dones i nens enterrats. La Comissió de la Veritat i la Reconciliació (CVR), entitat creada pel govern al 2004 teòricament de forma imparcial, a la pràctica molt criticada pels familiars de les víctimes, però que suposà un acord de mínims per contentar les diferents parts enfrontades, les importants és clar, estableix en el seu informe final que perderen la vida unes 70.000 persones durant aquests 20 anys. Cal afegir que a més de l’exèrcit i SL existia una altra organització subversiva, el Movimiento Revolucionario Tupac Amaru (MRTA), qui va tenir com a zona d’actuació la regió San Martin, a la selva, i la regió de Lima.
Les conclusions 153 i 162 de l’informe final de la CVR estableixen el següent:
La amplitud e intensidad del conflicto sentaron los graves desequilibrios nacionales, destruyeron el orden democrático, agudizaron la pobreza y profundizaron la desigualdad, agravaron las formas de discriminación y exclusión, debilitaron las redes sociales y emocionales, y proporcionaron una cultura de temor y desconfianza (...).
El primer paso para superar esas secuelas es que el país conozca con toda su magnitud las dimensiones del horror vivido entre 1980 y 2000.
Penso que aquestes paraules reflecteixen molt bé l’estat actual de l’autoestima nacional i la realitat social del país. SL, amb les seves reivindicacions, va deixar patents les desigualtats estructurals que patien –i pateixen– les zones rurals del país, que són la sierra i la selva, que representen la meitat de població del país (uns 15 milions) i més del 80% del territori. A Lima el conflicte no es va viure de forma seriosa fins que les bombes no van començar a esclatar a la mateixa ciutat. Això es tradueix en que el govern central no es va prendre seriosament l’amenaça de SL fins que la població de Lima no va començar a patir-ne les conseqüències directament. Trist, però cert. Hi ha una estadística esgarrifosa al respecte, alhora que parla per sí sola en aquesta direcció. El 85% de les morts del conflicte tenien com a llengua materna el quechua, l’aymara o altres llengües de la conca amazònica peruana.
Un es pregunta com es va poder arribar a aquests nivells de violència, a aquest enorme sensesentit, a l’horror en la seva màxima expressió? I per què Ayacucho? Què tenia aquesta regió en particular? L’oblit que patia la regió a nivell de serveis bàsics es perfila com una de les possibles causes. I més encara, l’oblit i la poca importància que es donà al conflicte durant molts anys, el despreci als habitants de la zona en forma d’ignorància, permeté que SL en fes el seu bastió, el que comportaria posteriorment un procés de purga molt més dolorós. Enmig del foc creuat, els comumeros/as van organitzar-se amb rondes per protegir-se, figura que seria reconeguda pel govern més endavant, en primer lloc pel primer govern de l’Alan Garcia (1985-90) i posteriorment pel d’en Fujimori (1990-2000). L’empoderament de la societat civil arribaria tard i malament, després de massa sang vessada. “Una víctima ya era demasiado” professa una frase escrita en una paret captada per una instantània de l’època. Efectivament. En aquesta direcció, el govern s’adonà que calia adoctrinar a la població amb “peruanismo” i incià una sèrie de campanyes propagandístiques arreu de país, amb especial ènfasi als emigrants de la sierra que es refugiaven massivament a les ciutats de la costa, Lima principalment. Fou així com els mateixos soldats explicaven a la població el significat de la bandera, l’escut i l’himne. Serveis bàsics? No. Era la política d’alimentar el sentiment de peruanitat, independentment de si l’estomac estava ple o buit o de si un es podia pagar un tractament mèdic. Són processos difícils de comprendre al contrastar-los amb l’escala de prioritats d’un mateix.
Sendero Luminoso segueix a Ayacucho
Què n’ha quedat de SL en l’actualitat? El país està completament pacificat? Fins fa poc es creia que SL estava mort i enterrat. Almenys políticament interessava que així fos. Al 1992, sota el govern de Fujimori, es captura Abimael Guzman i en els següents mesos cauen altres caps de l’organització. SL queda molt debilitat, principalment amb la pèrdua del seu guia espiritual, qui és condemnat a cadena perpètua. El govern de Fujimori dota al país d’un sistema d’intel.ligència avançat i que actua de forma implacable, amb mètodes macabres i que violen constantment els drets més elementals de la persona. La cúpula de SL és capturada per complet, o això sembla en aquell moment. Fujimori sembla més interessat en fer política assistencialista per mantenir la gent callada i guanyar-se’n el vot. Al mateix temps, aprofita el poder que ostenta, sobretot després de “el autogolpe” del 1991, la dissolució del senat i l’ampliació de poders presidencials, per perseguir, torturar i assassinar pressumptes integrants de SL, tot això a través del “Grupo Colina”, un equip clandestí de militars d’èlit que perpeten tot tipus de crims. Apuntar en aquest sentit que al maig d’aquest any s’ha dictat una sentència històrica en la que se’l condemna a 25 anys de presó, pena màxima a Perú, per violacions dels drets humans durant el seu govern.
Fujimori mor políticament al 2000 després d’un intent de copsar el 3er mandat amb una primera volta fraudulenta en les eleccions presidencials de l’any 2000. Amb la pressió que rep es veu obligat a exiliar-se a Japó, terra que el va veure nèixer. Paniagua encapçala un govern de transició fins que Alejandro Toledo arriba a la presidència. Durant el seu govern es constitueix la Comissió de la Veritat de la Reconciliació i es comença a fer balanç dels estralls del conflicte armat. Tot i això, aquest procés no resulta gens fàcil i la societat civil, a través de les organitzacions respectives, no troba una reacció favorable del govern, interessat en el creixement econòmic i la imatge de Perú al món. Aquest és un comportament molt típic dels humans i que es veu reflectit en el comportament del govern: “el de mirar cap a fora, tot desconeixent les interioritats que un amaga”. Al 2006 retorna l’Alan Garcia a la presidència, després de 15 anys d’haver ostentat aquest càrrec i d’haver estat còmplice, responsable i culpable de la violència que va viure Perú durant el seu mandat. Sense ànim d’extendre’m, apuntar que va haver d’exiliar-se a París al deixar el càrrec, on ha passat el temps necessari per tal que preescribessin els delictes que se li imputaven en el seu moment. Per vox populi s’auguren denúncies per violacions de drets humans una vegada finalitzi el mandat actual, el 2011. Sigui com sigui, en les darreres setmanes s’està donant un resorgiment de l’activitat de SL a Perú. I concretament a Ayacucho, a les valls dels rius Apurímac i Ene. Ayacucho segueix sent una zona desatesa, tal i com solia estar-ho. La cobertura pública de serveis bàsics ha millorat, però segueix sent molt limitada quan ens referim a comunitats rurals. És cert que l’agreste territori ayacuchà dificulta la ampliació de la cobertura pública, però d’altra banda no em sembla massa bona idea seguir enviant militars a zones on convindria disposar de millor atenció sanitària o professors ben formats. És la política dels “parches”, de la por i el temor, l’ús d’armes de foc cap a un enemic que no es combat amb les armes. Penso que és impossible afrontar una problemàtica d’aquesta magnitud amb aquests mètodes. O quan una situació fruit d’una acció violenta no s’ha aguantat amb violència? En un context en el que Perú apunta a convertir-se aquest 2009 en el primer país exportador de cocaína, els remanents de SL han fet una aliança amb els cártels de la droga que estan instal.lats en aquestes zones aillades de Perú. Aquestes cèlules solen estar formades per fills d’antics senderistas i han perdut tot tipus d’ambició política, així com de contingut ideològic en la seva (no)proposta. Es dediquen a perpetrar atemptats contra els cossos de seguretat de l’estat i a dotar-se d’armament per seguir exercint les seves quotes de poder a les zones on es mouen. El panorama d’Ayacucho avui dia és diferent del dels anys 80 i 90, per varies raons. I una d’elles és la presència de capital extranger a zones properes a les seves zones. En aquest sentit s’està començant a especular la possible tolerància o silenci d’aquestes grans corporacions que operen en sól peruà, qui podrien estar rebent pressions de SL i compensant-los a canvi. Seria molt greu. La percepció ciutadana dels perills que comporta SL avui dia no resulta massa inspiradora, segons els resultats d’una enquesta nacional conduida per la PUCP (Pontificia Universidad Catolica del Perú): un 86% dels limenys valoren com un tema d’alta importància el resorgiment de SL. I mentrestant sembla que alguns polítics d’alt nivell segueixen ignorant aquesta realitat, el que resulta molt preocupant tinguent en compte l’evolució històrica de SL dels anys 80 i 90.
Impressions d’Ayacucho
Vaig visitar Ayacucho a finals de juliol, durant el pont de fiestas patrias. Deixeu-me dir-vos que una de les coses que més va sorprendre’m és veure com un comunero o 3500 metres d’alçada, en un zona rural perduda, escoltava el discurs presidencial el dia que es conmemorava la independència de Perú, el 28 de juliol. Allò em va deixar pensatiu durant la resta de l’ascens a una cascada...vaig passar uns dies molt en contacte amb les persones i l’ambient rural de la regió. Ayacucho és com un secret ben guardat, doncs vaig notar que és una zona molt poc visitada pel turisme extranger. I no serà pas per atractius, sino per una qüestió de model turístic i de qualitat dels serveis turísitcs. Les condicions de vida de la regió són bastant bàsiques, o més aviat senzilles. Llavors el visitant a Ayacucho ha d’estar disposat a ser un més, a menjar el que menja la gent, utilitzar els seus mitjans de transport, a les poques comoditats (...), sense que això signifiqui passar-ho malament. Sincerament, penso que el model de desenvolupament de la regió ha de passar per dotar d’una infraestructura de serveis públics de forma descentralitzada, a la vegada que infraestructures vials, polítiques lingüístiques, entre d’altres.
Vaig trobar fascinant la història de la regió! En primer lloc, per la rellevància dels fets que hi succeiren. Els inques van establir-se a Vilcashuaman, província 100 km al sud de la capital regional, i hi van fundar un centre administratiu de notòria importància. La importància es debia al fet que Vilcashuaman fou el centre geogràfic de l’imperi i punt de creuament dels dos camins principals que unien l’imperi, la via Cusco-Cajamarca de sud a nord, i la via Cusco-Lima, de est a oest. Aquest enclavament situat a gairebé 4000 metres d’alçada servia com a centre de recaptació de tributs de l’imperi, així com a residència de l’inca. Els monuments erigits amb pedra es conserven intactes, a excepció del temple del sol i la lluna, el qual els espanyols van profanar i contstruir al damunt una esglèsia. D’altra banda, sorpren com el creixement urbanísitc descontrolat s’ha apoderat d’alguns espais arqueològics, sent aquest un tema complicat al qual donar una resposta coherent. Un altre fet històric que em va sorprendre va ser la alta presència d’esglèsies a la capital. Tan es així, que a Ayacucho li diuen la ciutat de les 33 esglèsies. I ben bé que podria ser, ja que a gairbé totes les cantonades del centre històric s’hi troba una esglèsia! El que em va sorprendre va ser que això es deu a que els espanyols es varen trobar un fervor religiós molt profund dels ayacuchans cap als seus déus, els apus, en conquerir ayacucho. I com a forma de repressió a la població van fer construir tantes esglèsies. Van aconseguir el seu propòsit de cristianitzar i van convertir Ayacucho en la capital de la setmana santa de Perú. Pel que sembla, és una autèntica bogeria aquestes celebracions a la ciutat d’Ayacucho...
Un altre dels llocs que em va sorprendre d’aquesta terra tan entranyable va ser la visita a la Pampa de la Quinua. La rellevància històrica d’aquest prat és tan majúscula com que va ser el lloc on va tenir lloc la última batalla de les tropes realistes espanyoles, la batalla d’Ayacucho, la qual perdrien en front les tropes patriòtiques i amb aquesta derrota es veurien obligats a signar la rendició de l’imperi a les amèriques. Sent el virreinat de Perú el darrer en caure de les colònies espanyoles a Sud Amèrica, al poblat de Quinua es va signar la capitulació espanyola de Perú i d’Amèrica el dia 9 de desembre 1824, per part del general Antonio de Sucre (patriotes) i el virrei De La Serna (realistes). En reconeixement a aquesta efemèride s’ha construit un espectacular monolit de 44 metres d’alçada que presideix la pampa de forma contundent i majestuosa. Al poblat de Quinua hi ha un museu on es poden observar múltiples objectes de la batalla, com ara roba militar, armament i la pròpia acta de capitulació, la qual estableix els compromisos de la retirada espanyola de la colònia.
Un article d’aquesta acta em va deixar molt pensatiu, doncs parla de la possibilitat que els ciutadans espanyols de l’època poguessin quedar-se a Perú. Llavors penso en les polítiques actuals d’inmigració a Espanya i en el deute històric que té aquest país amb les excolònies i em poso les mans al cap...quina poca memòria històrica!
Per últim, m’agradaria parlar d’un espai que em va impactar profundament a la ciutat d’Ayacucho. Es tracta del Museu de la Memòria. Aquest és un espai creat per ANFASEP, la organització de familiars de víctimes de la violència a Perú, com a tribut a les víctimes, com a forma de recordar, de no oblidar, de dir no a la impunitat, d’empoderar les persones. La història d’aquest entitat es remonta als primers anys de la violència, quan van començar a denunciar violacions dels drets humans per part de l’exèrcit, tot això amb un clima polític i social hostil i de gran perillositat. Principalment conformada per mares desesperades per la pèrdua de fills o el marit es va crear amb el lema “No matarás”, que utilitzaven com a motor de fons de les protestes públiques. Des del 83 ençà han tingut una llarga lluita per fer-se un lloc en la societat, per gaudir de reconeixement públic i, en última instància, per dur a terme la seva activitat amb normalitat.
Avui per avui, està conformada per familiars de víctimes dels dos bàndols i, tot i que la concertació no és senzilla, estan decidits a caminar junts, sota el mateix paraigües. I en aquest sentit el museu és la seva obra de major trascendència per tot el que implica la seva visita, a nivell emocional i de consciència. A més a més brinden assitència jurídica a les persones que tinguin familiars afectats per la violència, activitat que duen a terme en el mateix museu. En aquests sentit, la experiència de viure aquest tipus de situacions en viu em va causar un impacte molt profund.
A Ayacucho he pogut viure un Perú profund i desconegut per molts. La manca de turisme implica aquestes coses i el que m’he trobat són persones molt naturals i sinceres, de tracte afable, de mirada trista, però esperançada, lluitadora i somiadora. Els serveis són els que són molts cops. Un dia em vaig quedar sense transport públic i vaig decidir buscar-me la vida per seguir amb el viatge. Estava molt tranquil, ja que sabia que la gent reaccionaria bé. I així va ser. De fet em vaig dir a mi mateix “no tindràs temps de liar-te un cigarro que ja estaràs enfilat en algun vehicle”. I així va ser: un camió que venia de la selva ayacuchana carregat de cacao em va recollir i acompanyar un tram de carretera, on no van passar dos minuts que una pick-up ja m’havia fet un lloc al maleter! Va ser una d’aquelles experiències que comparteixes amb gent del lloc, ja que de fet no era l’únic que estava amb aquesta situació, i que t’apropen i generen empatia i proximitat amb els locals. I això ells ho agraeixen, sense cap mena de dubte, ja que t’estàs posant al mateix nivell que ells i això crec que es valora en una societat tan estratificada i on les classes altes tenen tanta necessitat de diferenciar-se de la resta.
Per què he titulat el capítol com “un secret anomenat Ayacucho”? Per dos raons: la primera per què sembla com si una regió que ha patit tan directament els estralls de la violència no tingui l’atenció de l’estat que es mereix a dia d’avui. Tinc la impressió que Ayacucho és com un secret d’estat que no vol remoure’s ni fer que se’n parli. Em temo que el govern es penedeix que s’asfaltés la carretera d’accés amb la capital. La segona raó és que havent visitat aquesta zona he pogut viure en un lloc molt autèntic i fidel al pas del temps; i crec que va molt de la mà de la meva forma de fer turisme, així que en el meu subconscient penso en Ayacucho i em dic a mi mateix que no m’agradaria veure-ho convertit en un Cusco, on cada vegada costa més menjar plats peruans, en detriment de la cuina internacional.
Conclusions finals
Han quedat moltes coses al tinter, doncs feia molts dies que no escribia. Però bé, si que tenia ganes de parlar-vos d’algunes de les coses que he viscut aquests dies, deixant la resta per més línies que vindran durant les properes setmanes... Això si, m’agradaria explicar una darrera situació que hem viscut a Lima abans d’acabar l’escrit. Hi ha una frase que cada dia tinc més clara i és que “a Perú tot és possible”. Per què ho dic? Perquè un s’adona que és possible trobar les coses més inversemblants en els racons més inesperats. Bé, el cas es que fa un parell de setmanes vam anar a dinar peix en un restaurant d’un amic al barri de Rímac, zona “sabrosona o picante” com diuen aquí, és a dir perillosa. El dinar es va allargar i vam fer un passeig pel barri estant aquest ja fosc. Buscavem el mercat de les flors, un dels mercats d’aquesta activitat més famosos de Lima. I bé, tot preguntant ens van indicar on era. No les teniem totes d’arribar-hi, doncs l’ambient era molt gris i carregat; els locals ens advertien que anessim amb compte. Però nosaltres decidits i tranquils vam decidir arribar-hi. I quina revelació! Quina emoció i sensacions ens va provocar passar d’aquell ambient a un espai ple de colors, olors i textures boniques, voluptuoses, ornamentals, artístiques...em va venir al cap la expressió “flor de lotus” (mai millor dit) com una flor que neix en les basses més brutes...no se va ser una lliço la que ens va donar aquell mercat, una lliço clara direccionada a fer el que t’apassiona, sigui quin sigui l’entorn. És com el que deia de Pisco, la alegria no impedia irradiar en el cor dels nens i nenes, malgrat l’estat de l’escola. Crec que d’aquestes coses podem aprendre’n molt, sobretot persones que anem amb la mentalitat occidental (encara que sigui de forma incoscient)...
Em sento inspirat per escriure unes darreres frases, per acabar d’arrodonir:
“Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.
Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca, nunca lo alcanzaré.
Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.”
Ventana sobre la utopía. Libro: El viaje. Eduardo Galeano
Bé ara ja em sento més tranquil. Tenia ganes d’escriure feia dies, tot i que com sempre dic l’escriptura ha de ser una cosa espontània per ser sana...
Espero que estigueu bé, esperançats i eixerits.
Us envio una abraçada molt forta i molts records...
Salut i energia :-)
Guillem
Lima, 23 d’agost de 2009
