Perú: novena setmana (23/03/2009 a 29/03/2009)

Vall del riu Lurin

Tradició de la serra: "yunsa"

Senyora de comunitat aïllada

Cerro el Pino

Perú: novena setmana (23/03/2009 a 29/03/2009)

Corren dies intensos per la població peruana. Dies de discussions polítiques acalorades, de desastres naturals, de frustracions esportives i de desafortunades tragèdies quotidianes. Amb el judici per la frontera marítima amb Chile, aquest país està aprofitant per desestabilitzar les relacions polítiques del Perú amb Bolívia. S’estan succeint desagradables intercanvis dialèctics entre l’Evo Morales i l’Alan Garcia, l’un per tenir la llengua massa llarga i l’altra per caure a la trampa de les provocacions de l’altre i evocar fantasmes del passat, reclamant una sortida sobirana a l’oceà. És curiós com aquest fet està degenerant les relacions diplomàtiques entre aquests dos països que, d’altra banda, van fer un front comú per vèncer a Chile en la Guerra del Pacífic. La pèrdua del desert d’Atacama i de la sortida al mar de Bolívia i d’altra banda la pèrdua de les terres del sud del Perú va condemnar les relacions entre aquests països de forma indefinida; la ferida segueix oberta davant d’un país poderós militar i econòmicament, on alguns polítics irresponsables segueixen posant llenya al foc. En aquest context s’ha afrontat en el dia d’avui el partit de futbol entre Perú i Chile en el marc de la lligueta d’accés al Mundial de Sud Àfrica 2010. Igual que la setmana passada quan es va jugar el clàssic del futbol peruà, milions de peruans s’han enganxat davant la tele, amb les seves banderes i crits patriòtics. La decepció ha estat màxima quan Chile ha marcat ja en el minut 1, condemnant les aspiracions a la victòria. Esperem que aquest patró no es reprodueixi amb la sentència que dictarà el Tribunal Penal Internacional de La Haya en relació a la frontera marítima, doncs això no faria més que agreujar les ja dificultoses relacions entre aquests dos països. D’altra banda, les pluges a la serra segueixen alterant la vida de molts pobladors residents en zones aïllades, desprotegits davant les Administracions Públiques. Els pronòstics persisteixen en la incògnita, doncs les eternes promeses de desenvolupament, de noves infrastructures, d’hospitals competents, d’escoles amb recursos...segueixen en l’agenda política, però això si com un punt que encara s’ha d’abordar amb seriositat i responsabilitat, defugint el populisme imperant en la política del país. Sí, és cert que el populisme no és exclusiu del Perú, però la tragèdia que viu tanta gent davant aquestes circumstàncies, millor resoltes en molts països, és depriment. A la carretera central, principal via de comunicacions amb la serra central, els veïns s’han cansat de patir atropellaments continus causats per conductors inconscients que infringeixen les normes de trànsit amb total impunitat. En el que va d’any ja han mort 5 persones, defuncions totalment evitables si s’hagués construit el famós pont (fantasme) que tants anys porten prometent el govern. No dic que sigui justificable la seva actitud, però no és extrany que hagin decidit prendre’s la justícia pel seu compte i tallar la carretera, cremant neumàtics, escampant pedres, fent cadenes humanes, etc. La policia ha reprimit aquests actes sense contemplacions, sense cap altre diàleg que les porres i els gasos llacrimògens. Realment trist. Una tendència que s’exten en totes direccions, des dels mossos amb els estudiants de la UB als soldats israelians amb els manifestants propalestins. Per cert, aquesta setmana un manifestant va quedar en coma després de l’impacte d’una càpsula de gas llacrimògen. Això va passar a Ni’lin, poble veí de Bi’lin (Cisjordània), allà on jo també vaig estar cridant en contra del mur de l’Apartheid israelià el passat mes de juliol. Lamentable. Cal invertir aquesta cultura de violència, treballar per fer la pau i no la guerra. Tenim molt camí per davant, a tot arreu i a tota hora. Som-hi doncs, l’esperança és l’últim que es perd!


Cerro el Pino i la flor de lotus

Quan dic que hi ha esperança és perquè realment ho crec. I mostra d’això es correspon amb una experiència que vaig viure aquesta setmana a Lima.

Ens situem a Cerro el Pino, un turó que hi ha al districte de La Victoria, Lima. Aquest districte compta amb una de les majors taxes de pobresa de la ciutat. Però no només això, la tuberculosis està al nivell de molts països africans, la desnutrició infantil no és massa més optimista (...). Aquesta zona compta amb un nivell de violència escandalós, delinqüència de carrer, tràfic de drogues, prostitució (...). Cerro el Pino és un turó que forma part d’aquest districte i les condicions de vida són més dramàtiques a les a les que he descrit anteriorment. Estem parlant d’una extensió de poc més de 2 km quadrats on hi viuen unes 25.000 persones literalment unes a sobre les altres. La disposició de les vivendes és molt similar a les que trobes als camps de refugiats de Palestina, on la separació entre una casa i l’altra fa poc més d’un metre. Imagineu-vos les condicions higièniques i de salubritat que pateix la gent. I en aquest cas hi afegim la dificultat de vèncer la gravetat, ja que aquestes 25.000 persones viuen amb un pendent espectacular. Les escales que s’enfilen per molts carrers s’han de pujar gairebé escalant, i no és broma. L’aigua escasseja i no arriba a moltes vivendes. No hi ha transport públic. No hi ha més serveis públics que una posta mèdica i dues escoles pels milers d nens que habiten el turó. No, no, no, no...aquesta és la resposta que la gent està acostumada a rebre de les seves peticions. Tampoc és extrany que es neguin a pagar els impostos municipals...en concepte de què??? Davant d’aquest panorma al 2003 un grup de recicladors informals del turó, amb el suport d’algunes associacions, van iniciar un programa de recollida d’escombreries per tal de millorar les seves condicions de vida, doncs fins llavors la gent tirava les escombreries al carrer i davant la manca de servei de recollida el panorama dels carrers era desolador. Però no només això, si no la salut de la gent estava greument exposat a tot tipus de malalties. Aquesta gent ha treballat molt dur per arribar a fer efectiu el servei, però a dia d’avui fan la recollida de les escombreries dels veïns, deixant en evidència la ineficiència del govern del districte. Cada vegada tenen més acceptació per part dels veïns, qui primerament veien amb recel aquest projecte, ja que hi havia molta desconfiança fins i tot dins de la mateixa zona. La situació de salubritat segueix sent igualment complicada, però en tot cas és molt millor que abans i s’ha confirmat la millora de la salut de molta gent.

Com vaig viure la visita? Bé, la veritat és que anava a Cerro el Pino amb força respecte per tot el que m’havien explicat de condicions de vida, seguretat, etc. Realment em va impactar i causar sentiments d’angoixa, no ho negaré. Però si que a mesura que anava caminant pels carrers del turó em vaig anar animant. I sabeu per què? Perquè aquest grup de persones que s’han agrupat per aquest fi tenen un projecte que estan duent a terme amb gran il.lusió. Es creuen el que fan. No decauen, si cauen s’aixequen, com sempre han fet. Es donen suport mutu i treballen pel bé comú. Somriuen, són vitals, hospitalaris, honrats...el que han aconseguit pot no semblar molt gran per algú de fora, de La Molina per exemple o per algú que ve del primer món. Però si un s’atura a analitzar els progressos que han aconseguit pels ciutadans del turó realment és per treure’s el barret. Han hagut de remar a contracorrent, amb la oposició de molta gent i la incertesa dels resultats. Però l’empenta i les fermes conviccions en el que feien ha estat superior a qualsevol altra cosa i, feliçment, se n’estan sortint.

Per què menciono la flor de lotus en el títol del capítol? Doncs perquè el comportament d’aquesta flor s’assimila molt al que han tingut aquest grup de persones de Cerro el Pino. La flor de lotus es caracteritza per crèixer en entorns bruts. No li importa la brutícia, sino que ella vol crèixer i estar maca. De la mateixa manera, els ciutadans del turó es troben en un entorn hostil, insalubre, pobre...però fins i tot en aquestes condicions no els importa, doncs ells volen donar una bona educació als seus fills, rebre atenció mèdica competent, viure en un entorn net, viure amb dignitat i somriure. Aquesta és la impressió que vaig acabar tinguent d’aquest lloc, somiant amb la seva progressiva millora i amb l’empenta dels seus ciutadans que lluiten pel seu benestar de forma exemplar. Com deia, l’esperança és l’últim que es perd. Shanti shanti, inshallah...


Democràcia en estat pur?

Em fa molt feliç dir que avui he pogut palpar el que significa la paraula democràcia, concepte que crec que s’utilitza de forma indiscriminada, gratuïta, demagoga, populista, irresponsable...per part de molts polítics i cuitadans. I recalco polítics i ciutadans perquè penso que la democràcia no és només competència de les institucions públiques (malament aniriem!), si no tot el contrari. Les persones, els ciutadans, tenim una gran responsabilitat en “impartir democràcia”, (si em permetiu l’atreviment) entesa com aquell conjunt de conductes, comportaments o accions tendents a fomentar valors basats en la igualtat, el civisme, el respecte o la tolerància cap a la resta de persones i l’entorn en el que vivim.

Bé, com deia, el dia d’avui he tingut una experiència que m’ha deixat molt bon sabor de boca en quant a l’exercici de la democràcia. He tingut el privilegi d’assistir a l’assamblea general de la comunitat de camperols de Cochahuayco, lloc on, com sabeu, assisteixo regularment en el marc d’un dels projectes que estem duent a terme. Ha estat magnífic poder assistir a aquest esdeveniment i viure la seva activitat política comunal en primera persona. El funcionament de l’assamblea és molt rudimentari, no es compta de cap sistema de votació electrònica ni instal.lacions luxoses. Però bé, els camperols valoren més el fons que la forma, cosa que m’agrada d’ells, ja que d’aquesta qualitat en penja la seva humilitat. D’aquesta manera, s’ha procedit a tocar la campana del campanar per avisar de l’inici de la sessió i uns minuts més tard ja hi havia el quorum suficient. Amb el president i l’equip de govern presents a la sala, els comuners i la resta de ciutadans s’ha iniciat la sessió, amb tots els procediments legals pertinents. Són pagesos, però no son tontos com ells sempre diuen! Cada punt de l’ordre del dia s’ha votat aixecant el dit, procedint al recompte i a l’aprobació en cas de majoria. En el títol, llanço la pregunta “democràcia en estat pur?” per com s’ha dut a terme el desenvolupament de la sessió. El president es permetia la molèstia de preguntar als que votaven en contra el per què de la negativa i els extenia la mà a que fessin les seves aportacions dels punts en discrepància, si més no com un acte de consideració. Trasnparència per davant de tot, diàleg fluit i constructiu...també algunes discussions (sanes), sobretot per la problemàtica amb la mina. He pogut observar una gran família que té bona disposició per discutir les seves problemàtiques internes, sense ànim d’idolatrar la seva unitat, que no existeix al 100%, però amb bona voluntat, amb bones maneres per parlar i deixar parlar, amb respecte i tolerància per la persona, per l’home i la dona (punt on m’ha sorprès l’existència de lidereses i el respecte que imprimien en els homes). Està clar que aquest sistema funciona en una petita comunitat on tots es coneixen, on es creuen pel carrer cada dia, on hi han vincles molt més forts que en pobles o ciutats. Però les formes són igualment reproduibles en nuclis més poblats, en esferes polítiques superiors. La llunyania preponderant en la política nacional i regional entre polítics i ciutadans no es compleix així a nivell local i comunal, potser per això la política local és aquella que que millor expressa la paraula democràcia, des del meu punt de vista, si és que aquesta realment existeix (...).

Un altre detall d’aquesta proximitat ha estat el tracte que he rebut. Em sento profundament agraït a aquesta gent, de la qual estic aprenent moltes coses d’aquelles “que no es veuen”, les realment importants. Una vegada més m’han presentat com “el Ingeniero Guillem” i m’han brindat un càlid aplaudiment, a més de demanar-me unes paraules, les quals he expressat amb molt de gust. Ja em coneixeu, m’encanta parlar :-)


Festes populars i tradicions de la serra

La visita a la serra no ha estat exempta d’aprenentatges en el camp cultural. Aquesta vegada he assistit a dos esdeveniments que m’han deixat ben parat. El primer ha estat de caire històric. El cas és que la gent de la zona se les ha hagut d’enginyar sempre per superar els obstacles que els ha posat la natura. Fa uns quants segles els inques van contsruir una xarxa de camins per tots els Andes que recorren varis milers de km al llarg de l’actual Ecuador, Colombia, Perú, Bolívia i Chile, superant alçades de 4000 metres, profundes valls, rius amples...Un dels invents per creuar els rius, tant persones com mercaderies, van ser els anomenats “huaros”, cadires penjades d’una corda lligada en arbres situats en els dos extrems del riu. El mecanisme és senzill, només cal enfilar-se a la cadira, deixar-se caure en la primera meitat de la corda i estirar de la mateixa en la seva segona meitat fins arribar a l’altra vora. Avui dia els huaros estan fets de cable d’acer i dirigits per politges, però abans el sistema era més rudimentari. Bé doncs he tingut la oportunitat de creuar el riu Lurin amb un huaro i ha estat realment bonic, m’he sentit com l’Indiana Jones per uns moments, jeje.

Relacionat amb això, constato la necessitat de fer exercici físic. Avui he tornat a comprar-li formatge a la velleta que baixa de la seva comunitat amb un burro durant varies hores i he pogut palpar quin peu calça: la senyora, amb 78 anys, camina fent marxa atlètica, l’he seguida una mica i havia de caminar rapidet per anar al seu pas...brutal! Una salut de ferro, així com la del seu burro, que transporta menjar i varis litres d’aigua a l’esquena com si res. Sens dubte, una parella feta a prova de bales!

Un altre esdeveniment que he viscut ha estat la “yunsa”, la qual és una tradició de la serra de Cajamarca, al nord del Perú, que consisteix en tal.lar un arbre a cops de destral. La comunitat es reuneix al voltant de l’arbre, al son de la música i amb l’acompanyament de l’alcohol van ballant al voltant de l’arbre al temps que li van tallant el tronc amb la destral. L’arbre conté regals per la gent, els quals han estat col.locats per la persona a qui li tocava organitzar (i finançar) la festa en el present any. Aquesta persona és la que va donar l’últim cop de destral que va fer caure l’arbre, així que ja us podeu imaginar com els darrers cops la gent donava cops més suaus, jeje. Just després de caure l’arbre la gent es llença al seu damunt per esgarrapar tots els regals que puguin d’aquest particular “arbre de nadal”. La veritat és que he rigut molt veient el ritual de la yunsa, tot i que el fet en si el trobo qüestionable. En fi, una nova experiència interessant, divertida i enriquidora!


Reflexions finals

Com podeu veure el puzzle del Perú té moltes peces, les quals vaig encaixant amb paciència i dedicació. Tampoc em preocupa massa el resultat final, ja que el que importa és el procés de construir-lo i tot el que comporta. Estc gaudint de l’experiència, aprenent, creixent com a persona, formant-me com a professional de la cooperació...les lliçons no sempre són visibles a primera vista, motiu pel qual és important esforçar-se i aprofundir en totes aquelles qüestions que un cregui convenients. De la mateixa manera, els resultats no són sempre visibles a curt termini. Amb tot, tinc la convenciment que les coses van sortint endavant a mesura que es camina, de manera que cal caminar i mirar endavant, sempre. Com diu en Galeano, la utopia és com un horitzó llunyà on mai s’acaba d’arribar, però el qual cal perseguir i no perdre mai de vista.

Apa doncs amics i amigues a caminar s’ha dit!

Una abraçada ben forta i records :-)

Guillem

Lima, 29/03/2009

Perú: vuitena setmana (16/03/2009 a 22/03/2009)

Contrastos d'Antioquia
Parque de la Luna, amb reminiscències morisques
Centre de Lima: patria (bandera inca i peruana), religió i exèrcit

Perú: vuitena setmana (16/03/2009 a 22/03/2009)

Diuen que el temps passa molt veloç quan passen coses bones. Succeeix amb els caps de setmana, les vacances o els ponts. Bé doncs el meu cas no és cap d’aquests tres mencionats, però tinc la sensació que el temps està anant més ràpid que de costum últimament. Ja fa dos mesos que vaig arribar a Perú, deu ser aquest un dels factors que estan contribuint a aquesta cursa a la que el temps em desafia dia a dia. Estic content amb el dia a dia que estic visquent a Lima, les sensacions corporals són molt bones i el meu estat espiritual està força equilibrat. És cert que m’agradaria poder tenir més temps lliure entre setmana per gaudir una mica de la llum solar, doncs el sol de la tarda sempre m’ha agradat molt, el trobo relaxant i càlid. La nit també m’agrada molt, sobretot visquent en una ciutat de clima temperat la major part de l’any, doncs mostra uns colors de la ciutat molt interessants i més diversos del que un pot pensar a priori. Així mateix, la nit ens explica les seves inquietuds i interioritats que romanen amagades durant el dia. La gent també adopta un comportament diferent quan cau el sol, les combis es (sobre)carreguen en totes direccions, el trànsit s’intensifica, els botiguers s’afanyen a captar els últims clients del dia, la ciutat bull d’activitat just abans de deixar pas a la calma de la nit.

A Lima, la brisa marina s’apodera moltes nits dels districtes més propers a la costa. Es fa molt perceptible pels sentits al impregnar l’aire de sal marina i al humitejar l’ambient de forma notable. És com una boira que planeja sobre la ciutat tot de sobte i és que el Pacífic es deixa sentir més enllà de la franja costanera. És molt agradable acostar-se als penyasegats del litoral a escoltar el fregament de l’aigua amb la sorra, les onades ens xiuxiuegen els seus secrets a l’oída. Gran part de la franja costanera limenya està composada per parcs que ofereixen magnífiques vistes aèries del mar i que brinden un espai d’esbarjo meravellós per la gent. Esportistes patinant, fent footing o anant amb bicicleta. Nens i nenes que juguen. Grups d’amics fent-la petar. Parelletes que passegen, seuen en bancs o a la gespa, que es petonegen i abracen amb tendresa. Aquests espais tenen una àurea especial, són espais que es presten per la reflexió també, pel descans necessari de la ment en una ciutat tan bulliciosa i carregada com és Lima. Moltes tardes m’agrada acostar’m-hi per assaborir la brisa mentre faig footing. I m’agrada passar per davant de l’estatua d’en John Lennon que hi ha en un parc proper a casa i trepitjar un mosaic on hi ha escrit el títol d’una de les cançons més humanes i universals que mai s’han escrit: Imagine. Amb aquest ambient un s’oblida de l’estrés de la ciutat, del fum dels cotxes o de les preocupacions personals i es donen les condicions per formular projectes personals, per somiar, per reflexionar, per depurar l’energia i per generar l’optimisme i l’esperança que tan necessaris són per viure la vida amb ganes cada dia. Salut i esperança!



Mercats, colors i aromes

Aquesta setmana m’he endinsat en el món dels mercats de Lima. He de confessar que m’he quedar molt sorprès de veure la gran quantitats de mercats que hi ha a la capital, no tant sols els mercats d’alimentació que té cada districte si no també els gremials, repartits per vàries zones de la ciutat. A Villa El Salvador, un districte que ha sorgit amb força en els darrers 20 anys i situat a la cantonada sud de la ciutat, hi ha un mercat immens de productes per la llar, des de mobiliari a coberteria. Obert 7 dies a la setmana atrau milers de persones i empreses diàriament. Un altre mercat famós de Lima és el tèxtil, situat en el conflictiu districte de La Victoria, en ple centre de Lima. El carrer Gamarra d’aquest districte és conegut per tothom per tenir tot tipus de roba i teixits, generant una activitat comercial descomunal al seu voltant. D’altra banda, tenim un mercat d’alimentació molt bonic i ben assortit com és el Mercat de Magdalena. Res d’anar a comprar a les grans cadenes de supermercats, a mi m’agrada passejar-me per aquest mercat i deleitar els meus sentits amb tot tipus d’aromes i colors: herbes per “sazonar” el menjar, fruites i verdures vingudes de tot el país, de tots els colors, mides i formes. Papaya, mangos, caramboles, maracuyà, pinyes (...); múltiples tipus de “papas”, cebes, yuca, moniatos, aguacates (...). Fruits secs, espècies que desprenen aromes increíbles, olives farcides amb tot tipus d’ingredients, carns i peixos, tallats o sencers alguns animals. Balances antigues, venedors amb devantal, la creativa disposició del menjar a la paradeta. La senyora de tota la vida xerrant amb la peixetera, la néta de la verdulera que agafa el relleu a la parada. Les relacions humanes són molt maques en aquests mercats i la relació amb el producte és més natural.

Un mercat que em va impressionar molt s’anomena Amazonas i hi venen tot tipus de llibres, còpies i usats principalment, a preus populars. És com un mercat de Sant Antoni però molt més exagerat en superfície i volum. Es distribueix per temàtiques i compta amb un fons bibliogràfic molt extens per assortir a estudiants d’escoles i universitats. Com que molts són còpies aquest mercat s’ha convertit en un pol d’atracció molt popular per les classes mitjes i baixes, ja que els llibres originals estan fora del seu abast. Pel que m’han explicat aquest tipus de mercats tenen els dies comptats, ja que la signatura de Tractats de Lliure Comerç de Perú amb els Estats Units presuposa una major formalització de l’economia peruana, a dia d’avui situada en una posició informal en diversos sectors, com ara la mineria o els serveis. A tall d’exemple, l’altre dia llegia una estadística que deia que el 95% dels restaurants del país no estan formalitzats o dit d’una altra manera no emeten cap tipus de document legal de les seves vendes.

Tot aquest panorama planteja una sèrie de dubtes i preguntes en quant a l’estratègia del govern per integrar tota aquesta gent que viu en la informalitat davant un eventual procés de formalització. D’entrada dir que el mateix govern ha estat permetent la informalitat durant tots aquests anys, de manera que s’haurien de considerar maneres constructives d’integrar i no de destruir famílies i llocs de treball; doncs agradi més o menys moltes boques s’alimenten d’aquesta manera. Un cas extrem de la informalitat a Lima és que just davant del Ministeri de Justícia hi ha un mercat negre on es pot adquirir tot tipus de documents falsificats, des de DNI o passaports a carnets de conduïr. Sembla còmic que això passi just davant de l’organisme de major rang al país que vetlla pel compliment de les lleis. N’hi ha per llogar-hi cadires! Com deia l’altre dia, sentit de l’humor “a lo peruano”...

En el procés de cerca d’una bicicleta de segona mà vam fircar-nos per carrers i carrerons del centre de Lima amb en Claudio. Alguns llocs feien mitja por, racons amagats on venien bicicletes robades o on, peça a peça, les montaven per vendre-les posterorment. La clau, una vegada més, va ser anar amb un local, doncs el tracte mai hauria estat el mateix si hagués anat jo sol amb el meu accent casi-peruano. A part de carrers on venien bicicletes, vam visitar mercats verdaderament inusuals per mi, alguns en subterranis on venien (tot tipus de) pel.lícules i música, objectes o roba. N’hi ha un on venen tot tipus de programes informàtics “bamba” (falsos) a preus populars, des del paquet Office a jocs d’ordinador. Un altre que s’anomena El Hueco, on s’hi pot trobar roba, coses de casa, música...en quantitats industrials. Molta roba que es ven en aquests mercats arriba d’Estats Units en forma de donació i com que per aquest concepte no es pot fer negoci legalment per aquest motiu la roba s’acaba venent en mercats de segona mà. Els canals a través dels quals aquesta roba acaba en mans d’aquests venedors i no directament en campanyes de donació a la ciutadania ho desconec, però només cal que us imagineu una mica de què va la cosa...Sigui com sigui, lo fort de la qüestió és que les autoritats permeten l’existència de tots aquests mercats. Amb això, espero que el procés de formalització no es faci de qualsevol manera, ja que això podria suposar la ruina per molta gent que viu d’aquest tipus d’activitat. En general la població tem els tractats de lliure comerç per l’entrada de capital estranger en certs sectors i la subsegüent pèrdua de llocs de treball, doncs el Perú, així com Espanya, té un teixit econòmic de petits comerciants i l’entrada de grans superfícies ha causat estralls en molts petits comerços. El capital estranger amb major presència a Perú procedeix d’empreses chilenes, fet que per certes capes de població obre encara més la ferida peruano-chilena.

El panorama comercial limeny és summament variat i complex, amb grans superfícies a una banda i petits comerciants a l’altra, amb nombrosos mercats negres consentits, però amenaçats per l’avenç del Perú en l’escenari econòmic capitalista, amb milers de famílies depenent de tots aquests agents d’igual manera i que no saben com els aniran les coses en un futur no gaire llunyà...el dia a dia no permet grans reflexions a la majoria de gent d’aqui i de tot arreu, però els canvis se succeeixen de forma constant i imparable en molts casos. Veurem com envolucionen els fets...


Reflexions finals

Aquesta setmana ha ocorregut un fet que m’ha fet pensar. L’Aznar i la seva dona, Ana Botella, han vingut a Lima. Pel que es veu tenen molta relació amb el Perú, sobretot la Botella, qui ha tingut molts contactes amb la ciutat de Lima en els seus anys a la cartera de serveis socials a l’ajuntament de Madrid (...). Bé doncs el propòsit de la seva visita ha estat rebre una sèrie de condecoracions: d’una banda la Universidad Inca Garcialaso de la Vega va erigir al bigotis com a doctor honoris causa. De l’altra, el congrés de la república va condecorar-los amb la medalla d’honor del congrés, màxima distinció que pot atorgar aquesta prestigiosa institució. Posteriorment, l’Aznar impartiria una conferència sobre els reptes de la democràcia en temps de crisis (...). M’he quedat sense paraules davant d’aquesta aberració col.lectiva. Sí que se’m queda a la ment un pensament: observar la hipocresia del món en el que vivim, veure com els personatges més mal parits són els que surten guanyant, com es burlen de nosaltres, com ens “colen” quantes mentides volen davant la nostra cara (i davant la nostra passivitat). Així no podem anar bé, de cap manera...reflexionem-hi si us plau.

Gràcies per llegir-me una setmana més, com sempre ha estat un plaer compartir aquests moments tan bonics i especials.

Una abraçada ben forta i records!!

Guillem

Lima, 22 de març de 2009

Perú: setena setmana (09/03/2009 a 15/03/2009)

Perú: setena setmana (09/03/2009 a 15/03/2009)

Aquesta setmana ve farcida d’experiències i he de confessar que desitjava que arribés diumenge per asseure’m una estona a escriure...A Lima segueix fent calor aquests dies i sembla que l’estiu s’acomiadarà tard aquest any. La gent s’amaga a l’ombra durant el dia, els taxistes s’ajauen en l’interior dels seus vehicles, els gossos dormisquegen, els policies s’aixopluguen del sol sota els toldos de botiguetes on preparen sucs de fruites...em sembla que tant sols les incansables “combis”, les furgonetes encarregades de realitzar part del transport públic de la ciutat, segueixen pululant els carrers a la cerca de passatgers que vulguin “gaudir” d’un trajecte ple d’emoció, amb els seus conductors suats que s’eixuguen la cara amb draps bruts i plens de grassa i els seus revisors, sopranos decadents, personatges amb la pell endurida, arrugada i recremada, la veu ronca, els cabells descuidats, la roba gastada...brúticia a banda i banda de carrer, calor concentrada a l’asfalt, pols, crits, soroll, escassetat d’arbres, avis que demanen almoina, nens que “deleiten” al públic amb malabars i tombarelles per una “china” (mig sol, o bé 20 cèntims d’euro), olor a menjar podrit, a fum, a vell, a decadència, una mare que dona una bofetada a un nen, un policia que escridassa a un vianant, un noi que “estira” un bolso i arranca a córrer, una nena que rebusca l’interior d’una bossa d’escombreries, un gos malalt, un ric prepotent que mira per sobre l’espatlla d’un pobre (...). Una ciutat que necessita amb urgència atenció mèdica...una ciutat que veu diàriament l’arribada de gent que s’instal.la en la seva eterna perifèria, suburbis que s’endinsen en el desert de forma imparable. Una ciutat on hi ha escoles públiques tan degradadades que els pares no hi permeten l’entrada dels seus fills, equipaments on traficants i consumidors de drogues es reuneixen, on els pares han arribat a agredir físicament a professors corruptes, on el material per la seva reconstrucció s’ha fet malvé. Una ciutat que prospera en alguns districtes, mentre molts altres segueixen enfonsant-se en un espiral de violència i pobresa que no sembla tenir fi. Una ciutat que blinda els seus barris “pitucos”, mentre abandona als seus barris “deprimits”, deixant al descobert el descaro, la vergonya i la corrupció d’una classe política paquidèrmica i inoperativa.

Em sap greu la duresa d’alguna de les paraules, però aquesta és una petita radiografia de la Lima (i Perú) real, de la quotidianitat de molta gent d’aquest país. La realitat que els tours per la ciutat no s’aturen a ensenyar, que els turistes que van a Cuzco i Machu Pichu no consideren, que els recorreguts per la selva obvien. Els models túristics predominants (aqui i a la Xina!) no tenen en compte les minories, els carrers de darrere de les ciutats, la gent normal i corrent, la realitat local...i crec que aquesta tendència no pot continuar, ja que no ajuda a aquests països, que prous problemes tenen...

Bé dir-vos que no estic enfadat, estic bé i content. Tan sols una mica indignat per algunes de les coses que vaig veient i que us deixo que valoreu de forma individual. Passem doncs a comentar alguna història.



Aprenentatges sociològics a través del futbol

És curiós el que un pot arribar a aprendre en el context del futbol. Aquest dimarts, sí dia que el Liverpool eliminava al Madrid (jeje), vaig anar a veure un partit de la Copa Libertadores (la Champions sudamericana) a l’estadi “Monumental de Deportes” entre Universitario (Perú) i San Luis (Mèxic). No us negaré el meu nerviosisme previ, sobretot pel fet que les “barras bravas”, les aficions dels equips, acudeixen a aquest tipus d’esdeveniments amb ganes de brega i els seus membres no són precisament pacífics. Abans del partit tenia al cap la típica imatge del futbol sudamericà on els aficionats de darrere la porteria corren a celebrar els gols fins la valla que els separa del camp, la imatge de baralles que també es produeix al nostre país, la imatge del fanatisme descontrolat que genera el futbol en molta gent. I ben aviat la primera mostra de tot això va arribar. Anavem pujant a l’estadi per una de les avingudes principals quan de sobte vam veure una baralla entre dues aficions, les quals es tiraven rocs de la mida d’una poma com a poc. Una pluja de pedres en totes direccions, una cosa surrealista, al bell mig d’una avinguda cèntrica, a plena llum del dia...el següent que em va sorprendre va venir quan ens estavem apropant a l’estadi i va ser la presència de militars, a més a més dels cossos policials antidisturbis. La zona on està l’estadi pertany a un districte tranquil i acomodat i tal és la paranoia per la protecció que els veïns han tancat tots els carrers i construït una tanca amb filferro per evitar que els hi entrin als seus tranquils carrers, a la seva bombolla de felicitat. Sí que havia passat que els hi havien fet pintades i algunes destrosses, però no em sembla el més adient. Els comerços de la zona tanquen amb pany i clau quan hi ha partits en aquest estadi. Carrers i avingudes es converteixen en un territori extrany, amb un ambient tens i carregat. Constatar la importància de moure’s amb locals, doncs gràcies a en Favio, el company de feina amb qui vaig anar al partit, ens vam camuflar en l’ambient i moure amb discreció. Ja arribant a l’estadi se’ns va posar a darrere una “barra” integrada per uns 40 individus. Era increíble veure com la gent s’obria al seu pas, com en una película, bromes a part. Aquests es dediquen a “bolsillear” quan caminen en grup, és a dir a robar tot el que poden a aquells amb qui es creuin. Nosaltres ens vam apartar una mica i cantar amb ells per fer veure que els donavem suport. Per sort, van passar i no ens van dir res. Però la meva tensió duraria tot el partit, ja que les nostres localitats estaven al “fondo norte”, amb totes les “barras”. L’entrada al camp va ser tota una experiència, ja que una sèrie de policies a caball vigilaven gelosament la cua d’entrada i quan algú es colava se li acostaven i li etzibaven un cop de porra sense cap mirament. La porra i les potes del caball em van passar aprop en vàries ocasions. Per evitar mals majors les autoritats de l’estadi feien deixar el cinturó a l’entrada, imagineu-vos la quantitat de cinturons que hi havia apilats a l’entrada, inverossímil. Una vegada a dins em vaig quedar de pedra al veure l’interior de l’estadi, ja que tenia separat al “populacho” de la “burgesia” d’una forma escandalosa. Imagineu-vos els palcos d’un teatre que estan elevats de les cadires de la sala principal, no? Doncs així era, la totalitat de l’estadi tenia palcos elevats pels rics, totalment incomunicats de la pleve. Uns metros per sota hi havia una grada única que donava la volta a tot l’estadi, als gols sense seients i sense cap objecte que pogués ser llençat al camp. Valles de varis metros d’alçada protegien els jugadors dels aficionats, o bé engabiàven als aficionats, que s’apilaven com conills darrere les porteries, les localitats més econòmiques de totes. Ens vam situar en una zona tranquila dins la zona moguda i allà vam estar bé durant tot el partit. El caliu i l’ambient dels aficionats, de les “barras” ara sí, es van fer notar durant tot el partit, cantant, tirant petards, encenent bengales, llençant paperets, xiulant...territorio comanche! A la mitja part em vaig encendre de ràbia al veure un fet denigrant i repugnant. Vaig veure com chavals es barallaven en diverses parts de la grada i al mirar amunt vaig veure com els prepotents que estaven a dalt els llençaven monedes. Un acte insultant, cobard i vergonyós, fora de lloc. Em van venir ganes de cridar, de fer-los baixar amb “les feres” a veure si eren tan valents de posar-se al seu nivell, tant superiors econòmicament i tan inferiors a nivell humà. Coses com aquesta baixen la moral, ja que perjudiquen a aquestes persones i col.lectius marginats, obren encara més les diferències socials, ens fan retrocedir com a espècie. Sens dubte qui té problemes no són tant els pobres, que viuen com poden, sinó aquesta classe de rics que es creuen que per tenir calers poden fer el que vulguin i tractar a la resta com si fossin merda.

En fi l’espectacle va acabar 0-0, però el circ va continuar. Tot caminant fins una estació de bus vaig veure algunes manifestacions més d’aquest sensesentit: taxistes obligats a obrir les portes per portar a membres de les “barras”, individus que entraven per la finestra dels busos, vidres de busos trencats perquè no els hi deixaven pujar, xavals enfilant-se a la part de darrere de tot terrenys amb el maletero obert, policies perseguint gent amb el caball, baralles...vam caminar uns quants km durant quasi dues hores fins trobar una combi i finalment arribava a casa quasi a les 12 de la nit, quan el partit havia acabat a les 21:00. L’experiència va ser molt intensa emocionalment, amb alts i baixos, moments de por i eufòria...sens dubte no oblidaré mai aquest primer contacte amb el futbol sudamericà, el qual m’ha donat nous elements per anar construint el trencaclosques d’aquesta societat.


Algunes aberracions més

Vull continuar amb alguns fets indignants que no puc evitar explicar. Aquests es situen en el barri de La Molina, el barri on hi ha la zona més pija de Lima. Bé, la gent més ben situada de la ciutat sembla no tenir sensibilitat per la realitat d’altra gent. Un cas que va causar molta polèmica va ser la oposició dels habitants d’aquesta zona a un centre mèdic públic que estava situat molt aprop d’aquestes cases de rics. Com que era un centre mèdic públic els “pitucos” van arribar a la conclusió que aquest centre podia atreure gent de la mala vida, delinqüents i demés “calanya”, així que van iniciar una campanya per demanar a la municipalitat que traslladés el centre a un altre lloc. Per sort, l’alcalde del districte es va posar de part dels habitants amb dret a ser atesos al centre, frustrant les expectatives depredadores dels “que caminen sense tocar el terra”. Un altre cas que va aixecar molta polsaguera va ser la separació física que demanaven aquests pitucos d’un carrer que colindava amb el popular districte veí, denominat Ate. Demanaven que es construís una reixa amb filferro per protegir-se (dels nens de l’escola i els comerciants de les botigues que hi havia en aquest carrer). La reixa es va construir, però tal va ser la pressió popular que la municipalitat va haver de retractar-se i desmontar-la. Popularment es va batejar aquest cas com “la reixa de la vergonya”, ridicultitzant les intencions dels habitants més acomodats d’aïllar-se dels seus conciutadans. Sembla que no en tinguin prou, amb policia i seguretat privada patrullant els seus carrers, sofisticats sistemes de seguretat, reixes, electricitat, alarmes; crec que algunes cases deuen tenir fosses amb cocodrils i tot...com la casa de l’ambaixador japonès, que després del segrest que va passar al 2003 a l’ambaixada d’aquest país va construir un mur doble, amb una fossa al mig, i quatre torres de vigilància a l’estil del mur de l’apartheid que separa a palestins d’israelians. A més a més, l’entrada d’aquesta casa té una filera de pilones de ferro a la porta per evitar que un vehicle tiri la porta a baix. Realment les qüestions de seguretat em tenen summament preocupat en aquest país, que es resisteix a integrar i fer front als problemes de forma constructiva i pacífica (...).


Qüestions ambientals en el món rural

La calor segueix afectant la costa mentre les pluges segueixen caient amb força a les muntanyes. I aquest any aquestes estan causant verdaders problemes. Un dels grans problemes que es presenta en aquesta època són els “huaycos”, esllavissades de fang, pedra i aigua que en alguns casos arriben a formar torrents d’aigua abundants i descontrolats. A aquesta situació, cal afegir que la morfologia del territori peruà, molt muntanyos, provoca que moltes infrastructures siguin dèbils i en molts casos inexistents, a nivell de carreteres, ponts, preses, etc. En el que va de temporada, la carretera central ha i altres vies importants han quedat bloquejades durant varis dies, setmanes fins i tot. Els “huaycos” han matat desenes de persones, el cas més sonat de tots ha estat un poblat miner que ha quedat esborrat del mapa en la meitat de la seva superfície. Dic això perquè aquest fi de setmana he viscut en primera persona un huayco, experiència que m’ha causat estupor i impotència. Dissabte vaig tornar a la comunitat on tenim el projecte de creació d’un centre de processat de la poma, aquella que us vaig explicar que tocaven la campana per avisar de la reunió. Doncs bé, han tornat a tocar la campana i ens han tornat a rebre amb la amabilitat i afecte de sempre. A més m’ha agradat tornar a veure als camperols amb qui vaig viatjar al nord del país ara fa un parell de setmanes.

Una cosa que m’ha sorprès de la vall és que s’ha tenyit de verd des de la primera vegada que vaig anar-hi, ara fa un mes. Però no només la vall, sino també les carenes de les muntanyes que abans eren marrons i polsegoses s’han cobert d’un mantell fi de color verd. El riu baixa amb força i arrossega pedres i fang de les muntanyes. El camí d’ascens fins la comunitat estava ple de pedres, algunes de molt grosses, les quals han caigut muntanya avall. Aqui no hi han xarxes protectores, així que les pedres rodolen muntanya avall quan plou molt, fent perillosa la circulació per aquestes carreteres quan plou. Una mica més avall de la comunitat el cotxe no ha pogut continuar, ja que baixava un torrent d’aigua i pedres pel mig de la carretera. El lloc estava ple de gent en ambdues bandes, cotxes aturats, camions, busos...hem hagut de creuar per un pont improvitzat fet amb un tauló de 10 cm i continuar la marxa caminant fins al poble, el qual per sort estava molt aprop. Per la tornada el nostre taxista ha comès la imprudència de creuar pel mig del huayco, per sort no ha navegat a la deriva perquè l’aigua baixava amb molta força. Nosaltres hem creuat el pont improvitzat de nou a peu per precaució.

D’altra banda, l’estada a la comunitat ha estat balsàmica, revitalitzadora i tranquila. L’aroma dels arbres fruiters i les flors, el soroll del riu i els ocells, paisatges espectaculars, bon menjar, bon tracte...no m’importaria quedar-m’hi uns dies i de fet ja m’han dit que em regalen una parcela per si m’hi vull fer una caseta, jeje. Són bona gent la gent d’aquesta zona, molt carinyosos i hospitalaris. Realment sembla mentida que estiguem a dues hores de Lima, pels canvis en la cultura, les maneres de ser i actuar de la gent...així com per la precarietat amb la que viu la gent d’aquí i l’oblit governamental que pateix la regió a nivell d’infrastructures, serveis públics...

Mireu si la zona està aïllada que tan sols unes poques localitats de la vall estan comunicades per camí de pedres, ja no per carretera. Existeixen multitud de comunitats que viuen perdudes per zones més allunyades de la serra i a les que només s’hi pot arribar caminant. Un exemple molt autèntic ha estat l’arribada a la comunitat d’una àvia, la seva néta i un burro, les quals baixen a “la civilització” una vegada a la setmana per vendre els formatges de cabra que el.laboren artesanalment, així com per comprar alguns aliments. Evidentment no he deixat escapar la oportunitat de comprar un d’aquests formatges :-) D’altra banda, ha estat sorprenent observar l’estat de salut de l’àvia, qui ha caminat durant més de quatre hores per caminets de muntanya fins arribar a la comunitat. Res és blanc o negre i menys en una zona com aquesta, en la qual els habitants que arriben a les seves comunitats passant per camins estrets i enfangats són els que tenen les vies d’accés més privilegiades.


Reflexions finals

Com deia a l’inici, aquesta setmana ha estat plena d’emocions i vivències intenses. La ciutat reuneix multitud d’aspectes il.lustratius de la realitat del país, tot i que com a capital tendeix a centralitzar i homogeneitzar les diverses sensibilitats existents. Per sort, el centralisme s’està desmontant, encara que de forma tímida, i la gent de província cada cada vegada s’està destapant més, recuperant els seus origens i fent-ne difusió públicament. Crec que part de la població de la ciutat està aprenent a integrar aquestes diverses sensibilitats i a fer-ne una lectura positiva i enriquidora. Un exemple d’això el vaig poder observar aquest dijous per partida doble. Una va ser durant la manifestació que es va fer en contra d’en Fujimori, la qual va tenir força seguiment, donada la divisió que sofreix el país per aquest personatge. En aquesta, un grup de gent dels Andes es va posar a tocar els seus instruments i a cantar en quechua i molta gent de la mani es va afegir a la festa acompanyant-los amb el ball i demanant-los que toquéssin més cançons. L’altra situació a favor d’aquesta integració va produir-se a la Casa d’Espanya, on feien una exposició sobre cultura de la gent que habita la selva peruana. Doncs bé, hi havia tanta gent que s’havia de fer cua i la gent limenya es mostrava molt interessada en conèixer més sobre aquesta qüestió, participaven dels balls al son del grup que tocava, practicava paraules d’alguna de les llengües que allà es parla...

Bé com veieu el Perú és un país complex, amb molts reptes i problemàtiques a superar. Però d’altra banda, el mestissatge, la fortalesa i humilitat de la seva gent o la diversitat cultural són aspectes que em permeten brindar-li una mirada esperançadora, una mirada optimista, una mirada riallera...per què sense rialles no poden haver-hi alegria i sense alegria no es pot viure. Per què si una cosa aprens viatjant pel “tercer món” és que la gent no perd l’alegria ni la fe, tot al contrari viuen amb un somriure als llavis i amb un esperit de lluita, superació i optimisme del qual t’impregnes i identifiques. A somriure, a lluitar, a somiar...i a viure!

Gràcies per compartir aquests moments, als que hagueu aguantat tota la parrafada i als que no també :-) Espero que estigueu bé i que seguiu somrient, sempre.

Una abraçada i records,

Guillem


Lima, 15 de març de 2009

Perú: setmanes 4, 5 i 6

Perú: setmanes 4, 5 i 6 (16/02/2009 a 08/03/2009)

Fa un quart d’hora que sona l’alarma d’un cotxe aparcat davant de casa. El Sr. Mauro, el simpàtic vigilant de l’edifici –un home baixet, moreno i de faccions andines– observa els cotxes i vianants en constant moviment. Obre la porta amb delicadesa i brinda una salutació quasi incòmde de respecte i subordinació. Per sort, a mi ja em parla com un “colega”, hem fet bones migues! És del districte portuari de Callao, “zona roja” allà on les hi hagi, amb altes quotes de delinqüència, fets que són aprofitats pels mitjans rapinyaires en els noticiaris i portades dels diaris. Res és el que sembla i jutjar sense conèixer és perillós. Si un mira un objecte de lluny no pot apreciar la diversitat de colors, textures i formes del mateix objecte vist des de la proximitat. Intueixo que aquesta és una de les causes dels problemes que té la societat peruana (i mundial); jutjar sense conèixer, posar etiquetes condemnatòries, menysprear, ser passiu...

Fa dies que no escric, quasi tres setmanes. I creieu-me que ja tenia ganes de disposar d’una mica de temps per seure amb tranquilitat a escriure unes línies. No es tracta tant d’un dietari, si no més aviat d’un mitjà d’expressió, d’un canal de comunicació i sobretot d’una eina de reflexió personal, la qual comparteixo amb vosaltres amb satisfacció. He de confessar que cada vegada llegeixo menys premsa de casa i és gràcies a vosaltres que estic mínimament al dia de les coses que passen, així que no deixeu d’informar-me! Sí que és cert que a Lima s’ha parlat del “desliz” d’en ZP, però en àmbits redüits. El Barça, el Madrid o en Nadal pels aficionats als esports. Però aquí la realitat nacional és la que s’endú tot el proptagonisme. I a nivell internacional, en Chavez a Veneçuela, l’Evo Morales a Bolívia o l’Obama als Estats Units són els principals protagonistes. Un altre país que crea interès és Israel, pot ser perquè el Primer Ministre peruà és d’origen isralià, en Yehud Simon. Aquest és un país ben divers i ric en nacionalitats. Es comenta que el dues vegades president Alberto Fujimori, actualment persona “non grata” al país i pendent de sentència pels judicis en el que se’l jutja per crims contra la humanitat per suposades matances de civils inocents durant l’època del terrorisme a Perú, va nèixer a l’oceà, al vaixell que conduiria la seva família des de Japó per buscar una vida millor al Perú després de la Segona Guerra Mundial. La història és capritxosa, no? Xinesos des del segle XIX, japonesos després de la 2GM...s’embarcaren cap al Perú cercant una nova vida. Sense mencionar els milions de persones que arribaren a Amèrica Llatina durant l’època de les colònies espanyola i portuguesa; milers de ciutadans espanyols que vingueren a dominar i sotmetre les colònies, centenars de milers de portuguesos que emigraren a Brasil durant la febre de l’or al segle XVII. Es parla de 10 milions d’esclaus africans traslladats al “nou món” per treballar la terra i sobretot les mines d’or i plata, cossos més resistents fins i tot que els natius per suportar esforços que els conduien fins la mort en molts casos. Ciutadans de la més baixa categoria, juntament amb els indígenes, que foren exterminats i els supervivents denigrats, trepitjats i desposseïts de tot, fins i tot de la seva ànima.

Coneixeu la història de Potosí? Aquest territori de l’actual bolívia va arribar a posseïr les majors reserves de plata que mai han existit a la terra. Aquest mineral es trobava concentrat en l’interior d’unes poques muntanyes i quan els espanyols les descobriren es dedicaren a extreure’n fins la sacietat. Com que la Corona Espanyola estava hipotecada enfront els banquers europeus (alemans, anglesos, francesos, etc.), la troballa significà disposar dels recursos per retornar el que debien. Dels més de 16 milions de Kg de plata que entraren a Espanya entre el 1500 i el 1660, tres vegades les reserves europees, es calcula que quasi el 70% sortien directament cap a Europa per pagar les anualitats del deute de la corona. Amb aquestes xifres un es pot imaginar com alguns personatges de l’època van escriure que amb la plata que s’havia extret es podia construir un pont d’aquest mineral des del peus de la muntanya a Potosí fins al Palau Reial a Madrid, creuant tot l’Atlàntic! Increíble, no? I d’altra banda em ve a la ment aquesta expressió popular de “cuesta un Potosí”! Amb tot això l’únic que em queda clar és la irracionalitat de l’espècie humana, el mal que ens hem fet a nosaltres mateixos al llarg de la història i en totes les latituds. I aquest espiral continua reproduint-se amb força i de forma implacable. Crec que és important mirar al passat per entendre el que passa avui. Com les regions més riques en recursos naturals són les més pobres. La seva riquesa ha estat sens dubte la seva tragèdia, pels habitants de Potosí, del Congo o dels boscos tropicals d’Indonèsia. Tinguent en ment aquest panorama aprofito per fer publicitat d’un esdeveniment social que tinrà lloc a finals d’aquest any 2009. Es tracta de la Marxa Mundial per la Pau i la Noviolència. Aquest marxa està concebuda per sensibilitzar a la població mundial sobre la Pau i la Noviolència. Sortirà des de la Plaça Gandhi de Wellignton (Nova Zelanda) el 2 d’octubre de 2009 (dia del naixement de M.K.Gandhi i dia internacional de la noviolència) i recorrerà tot el planeta fins arribar el 2 de gener de 2010 als peus de la majestuosa Aconcagua, Argentina, en el mateix lloc on “Silo” faria un discurs sobre la pau i la democràcia a l’Argentina fa 30, envoltat de militars armats de la dictadura argentina d’aquell moment. 150.000 km, 83 països, 300 ciutats són algunes de les xifres de la marxa. Evidentment passarà per Barcelona, així que us animo a participar-hi, aporteu-hi el vostre granet de sorra! Jo des de Lima, per on també passarà la marxa el desembre, ja he posat fil a l’agulla amb el tema :-)

“Walk of life”, de Dire Straits, m’acompanya en aquest vespre càlid i enganxós a la capital. I em direu, si encara no ens has explicat res! Vinga va som-hi doncs, anem a parlar una mica del Perú!

Sentit de l’humor, “a lo peruano”

La frase de “si la vida te da la espalda, enséñale el culo” encaixa com anell al dit en els peruans. Suposo que tots els pobles tenen les seves anècdotes, però n’hi ha una que m’ha deixat frapat. Us recordeu del terratrèmol de l’agost de 2007 a Pisco (Regió d’Ica, al sud de Perú), no? En l’epicentre, Pisco, es va registrar un sisme de 7’9 graus en l’escala oberta de Richter. El 90% de la ciutat es va ensorrar literalment i van morir més de 100.000 persones. Sense comptar els milers de ferits i els danys materials...en fi, tota una catàstrofe! Bé doncs a un congressista, que també era empresari d’una marca de piscos (el licor més famós de Perú), en un moment d’il.luminaciót no se li va acudir una altra cosa que aprofitar aquesta catàstrofe natural per fer negoci. Fent ús de les modernes tècniques del marketing i la publicitat va pensar un nom comercial pel seu nou pisco. I sabeu quin nom li van posar? “Pisco 7’9”. No és una broma no. M’alegra explicar-vos que sortosament la societat civil i els partits polítics es van quadrar i li van fer retirar aquest producte del mercat i el van inhabilitar de les seves funcions. I és que no era per menys...però deu ni do. Els collons com pinyes tu, no tinc paraules...

Un altre fet que ha requerit del sentit de l’humor dels peruans és el tramvia aeri de Lima. Durant el primer govern de l’actual president de la república, l’Alan Garcia, es va projectar la construcció d’un tramvia aeri que creués tota la ciutat en diagonal. Una obra populista que havia estat promesa electoral i que els ciutadans, il.lusos van creure’s amb els ulls clucs. Els 80’s van ser anys molt durs pel país, amb les taxes d’atur més altes dels darrers 40 anys, una crisi econòmica fortíssima, un caos social brutal. Va ser l’època àlgida de Sendero Luminoso, quan hi havien atemptats constantment, segrestos i una situació s’inseguretat molt gran. Amb aquest panorama el govern dedicà la majoria de recursos a la seguretat interna. Però per compensar la balança el Sr. Alan Garcia no se li acudí res més que prometre un tren aeri, a l’estil de Sydney. Doncs bé les obres començaren i al cap de pocs mesos es declarà la inviabilitat del projecte. Però darrere es deixaren milions de soles gastats en construir els pilars del tren per una gran avinguda. Imagineu-vos la gràcia que ha de fer veure els diners dels teus impostos convertits en formigó armat d’una obra abandonada. Sí, casos com aquests n’hi ha molts, ho se. Què han fet els habitants de Lima? Bé, doncs s’han dedicat a donar una mica de vida en aquestes torres que ennegreixen els seus carrers, dibuixant-hi i pintant-les. Evidentment, les autoritats no els han posat cap impediment, llavors sí que s’hauria armat “la de san quintín”, jeje. M’imagino la cara del president cada vegada que passa per aquesta avinguda, se li deu caure la cara de vergonya si té un mínim cor. És clar que ell es desplaça amb cotxe blindat, viu al palau presidencial, cuiosament el palau que feu contruir el colonitzador Francisco Pizarro com a residència privada, va a la clínica privada. Diem que la qualitat dels serveis públics no li afecten massa. Ja m’agradaria veure tots aquests personatges públics, “chupones” que els hi diuen, viajant amb les combis de bon matí, amb la multitud i el trànsit limeny. Aquesta imatge m’ha fet recordar un fragment de l’obra del mestre Rubianes, en pau descansi, quan parla de lo freda que és la gent al matí quan puja al metro, tant apretats físicament, però tan aïllats humanament. I la cançó deia: “Es una lata el trabajar, todos los día me tengo que levantar...”.

Cal sentit de l’humor per viure la vida amb un mínim de tranquilitat, per tenir motius per somriure, per conèixer la felicitat...doncs ens colen tants gols al llarg de la vida que si no fos pel sentit de l’humor no se què fariem. De tot se n’apren, ja sigui per be o per mal. Per mi aquest és un dels secrets per seguir avançant...

Nous contrastos de “la ciutat dels reis”

Fa uns dies vaig fer un tour nocturn pel centre de Lima. He de dir que vaig quedar encantat amb tot el que vaig veure a nivell arquitectònic, doncs la capital amaga tresors històrics espectaculars que cal anar descobrint. Va ser en aquell moment quan definitivament vaig poder percebre els aires de capital de la ciutat, amb els seus palaus i edificis grandiloqüents. Però sobretot per les grans artèries que atravessen la ciutat, avingudes amples com camps de futbol, amb 8 carrils o més, flanquejades per estàtues neoclàssiques i altres elements decoratius. Entrant al centre històric pel sud hi ha l’avinguda Grau, probablement el personatge més estimat a Perú. Una imponent estàtua de ferro dispositada sobre un elevat pedestal presideix una immensa plaça circular. Pujant l’avinguda trobem el majestuós Tribunal Suprem i el Museu Nacional en un costat i l’hotel Sheraton a l’altre, un edifici que s’eleva fins a tocar els baixos núbols de la capital. Tot seguit arribem a la plaça San Martín, en memòria de l’autèntic alliberador del país de mans dels espanyols. Trobem l’hotel Bolívar en un costat, en memòria al també mite Simon Bolívar, qui també ajudà a combatre els espanyols. Unes voltes rodegen tota la plaça, atorgant major intimitat a les terraces dels restaurants. Seguint cap amunt trobem la guinda que culmina el pastís, amb la Plaça de Armas i la seva estàtua de bronze, la catedral de Lima, la seu de l’arquebisbal, amb una façana de fusta molt ben conservada i l’ajuntament. L’edifici del Congrés, el museu de la inquisició, esglèsies, convents i altres edifics públics completen l’amalgama arquitectònica històrica del centre històric. Carrers estrets, placetes, restaurants mítics, aroma a història...són elements que un percep d’aquesta zona de la ciutat. Però com tot centre històric de moltes ciutats, el centre de Lima és una “zona roja”, un districte perillós. I com us deia abans la pròpia mentalitat és la culpable de la persistència d’aquesta situació. El circuit està delimitat de tal manera que es camini per uns carrers determinats on hi ha policia i serenos, però tant sols per protegir als turistes! I els locals què? Resulta frustrant anar enfilat al bus turístic i veure les condicions de vida d’aquest i d’altres districtes. Els locals, residents en zones deprimides i veuen com uns tenen un tracte més favorable que ells en la seva pròpia ciutat i això causa malestar i genera conductes rabioses. Això també passa a Barcelona, però els nivells de violència no són els que hi ha aqui, així com els de de desigualtat. Em preocupa profundament aquest aillament que es produeix entre rics i pobres. Se que sempre dic el mateix, però es que crec que aquí és on s’enquisten part dels problemes. Avui parlava amb un noi del Callao, el barri del que us parlava a l’inici, i em deia això exactament, que a ells mateixos els hi fa ràbia que la gent no visiti el seu districte, que se’ls mirin amb por, que els tractin com a delinqüents. Posar etiquetes a un col.lectiu és molt perillós com deia abans.

Una altra cosa que volia comentar és la dimensió de Lima. La setmana passada vaig viatjar al nord del Perú i vaig fer-ho amb bus. Vam agafar la panamericana norte i vam estar conduint hora i mitja fins sortir de la ciutat completament. Lo sorprenent de Lima és que s’està poblant constantment., Ara mateix hi ha gent arribant a la perifèria i montant la seva tenda. “Amb una mica de sort” d’aqui uns mesos, quan hi hagi un cert nombre de pobladors la municipalitat els hi instal.larà desaigües i llum elèctrica. Em va deixar força tocat veure les condicions de vida dels “conos” i mira que només vaig passar-hi amb el bus. Imagineu-vos el llom de les muntanyespelades i desèrtiques al voltant de la ciutat amb una progressiva ocupació, enmig de brutícia i insalubritat, sense accés a aigua corrent ni llum. Gent que segueix arribant de la serra, que han abandonat les seves terres, per això. La ciutat és molt dura i la supervivència passa en moltes ocasions per renunciar a la dignitat personal per obtenir uns pocs soles.

Una aproximació al nord del Perú

És brutal un tram de carretera al nord de la ciutat. S’anomena “pasamayo” i és una carretera que atravessa el lateral de les dunes del desert, les quals es precipiten uns centenars de metres fins a trobar-se amb l’oceà. Quin fenòmen tan bonic poder veure la unió entre el desert i l’oceà, afegint-hi una espectacular posta de sol, una d’aquelles que t’emmudeix per uns instants i et fa donar les gràcies per poder presenciar tal espectacle.

Tornant als temes de seguretat que segueixen inquietant-me, el nord del país va mostrar-me una cara que sincerament no m’esperava. Jo creia que Lima era on es concentrava la violència i les pandilles, però em van advertir que aquest fenòmen es reprodueix en tot el país, més del que un es pot imaginar. Tinc la sensació que és una afirmació una mica agosarada, potser per què no vaig viure cap situació conflictiva, fins i tot quan em vaig quedar sol viatjant pel nord. En tot cas, em van explicar que la pobresa que arrossega tot el país, les zones rurals de forma alarmant, ha anat generant aquest posit de violència, sobretot entre la gent jove. La manca d’oportunitats, el clima extrem que “aborrega”, la influència dels Estats Units (per la cultura de les armes, les pandilles, el cine...), haver crescut en un entorn de violència, una educació deficient, la fractura interna (...) són factors que contribueixen a aquesta situació de violència. El que no és agosarat afirmar és la magnitud de la pobresa del país. Les condicions de vida de la costa són dures pel clima i la manca d’aigua i enormes quantitats de població s’amunteguen en cases de fusta i oralita a la vora de pobles i ciutats, formant extenses barriades que sovint s’endinsen en el desert. A més, la terra no és apte pel cultiu en molts casos, el que agreuja la situació de la gent, que es veu obligada a viure recliclant vidre i plàstic. De nit un pot veure com els “recicladors” rebusquen l’interior de les bosses d’escombreries per poder vendre plàstic i el vidre...

Part de la costa nord del Perú ha sofert un fenòmen natural sorprenent en els darrers anys. D’ençà a les pluges de “El Niño” de l’any 1983 part del desert s’ha convertit en una zona fèrtil. S’està donant un procés de tropicalització que ha deixat bocabadats als ciutadans de la regió, doncs on abans hi havia desert ara hi ha un mantell verd d’arbres i plantes. El fenòmen de El Niño succeeix cada 8 anys aproximadament i es produeix fruit de la confluència d’un front d’aire calent amb un de fred, els quals desencadenen pluges torrencials de forma massiva. Al 83 aquest fenòmen va causar estralls entre la població al inundar cases i pobles, destrossar collites, matar persones i animals...però a la vegada va desencadenar nova vida en una gran extensió. Ara hi plou i la terra és apta pel cultiu, de manera que molta gent s’ha pogut beneficiar d’aquest fenòmen. L’algarrobo va ser el precursor d’aquest canvi, ja que les seves llavors es van disseminar per aquest territori i les seves arrels van guanyar-li terreny al desert. D’aquesta manera un pot entendre com pot ser que hi hagi cançons dedicades a l’algarrobo a la regió de Piura. Així mateix, s’ha creat el mite (real o no) de creure que té propietats afrodisíaques, jeje. Aquest fet va causar l’interès de part dels agricultors amb els que vaig fer el viatge, la majoria d’ells homes per sobre de 50 anys.

L’experiència de conviure una setmana amb agricultors d’una zona rural de Perú va ser molt especial. Vam anar a la la zona de Piura per conèixer l’experiència d’altres organitzacions d’agricultors i vam visitar plantacions de mango i plàtan, tots ells de comerç just. La riquesa de recursos de la zona nord de Perú ha generat una cultura organitzativa molt més forta que a la serra de Lima, amb una terra més pobre i productes de poc valor afegit, com la poma o el codony. Aquest fet ha afectat al caràcter de la gent de la serra, que a primera vista són més introvertits. Aquests agricultors són de la comunitat que us vaig explicar que fan servir una campana quan hi han reunions de la comunitat, en comptes de telèfon. Doncs bé, potser per què sóc home o perquè els hi vaig caure bé, però el cas és que em van acceptar super bé i el primer dia ja estavem fent broma plegats; fins i tot ja s’atrevien a fer bromes de mi (jeje), això sí amb molt de respecte. Un fet que em va sorprendre és aquesta mentalitat submisa, que ha anat forjant la diferència de classes socials. Per exemple, valoraven la meva opinió fins i tot sense saber si sabia del que parlava, tant sols perquè sabien que havia anat a la universitat. I una cosa més és que em deien “Sr. Ingeniero”. Aquesta és una qüestió cultural al país, doncs hi ha costum de posar el títol professional del nom, com ara “Doctor”, “Ingeniero”, “Licenciado”. Vaig intentar que em diguéssin pel meu nom, però va costar molt, només els més joves van accedir a tractar-me de tu. Els agricultors són gent molt autèntica, que no es guarden el que pensen, sino ho deixen anar tot tal com ho senten. Amb un cert complexe d’inferioritat, després que els hagin enganyat multiplicitat de vegades (les mineres, el govern, etc.), i un cert grau d’escepticisme segueixen lluitant i obrint-se camí de la millor manera que saben. Les seves lliçons d’humanitat, d’esforç i dedicació m’han calat d’allò més profundament. També el que deiem, el seu sentit de l’humor, saben riure i els hi agrada divertir-se. Fins i tot una nit vam sortir i vam anar a un bareto a fer unes “chelas”, imagineu-vos la situació, amb les seves camises de quadros i aires de casanovas. Les dones estaven a casa, així que podien mirar i fer comentaris “a sus anchas”, jeje. Va ser molt divertit!! Una altra cosa a destacar és que allà on vagin s’enduen les seves costums, una d’elles el seu estil de menjar. Penseu que l’esmortzar és el seu plat fort, ja que tot seguit se’n van a treballar a la chacra “al camp” i necessiten tenir la panxa plena. I aquests dies no han menjat menys pel fet d’estar fora de casa. Res d’esmortzar un croissant i un cafè...ja ens tens cada matí a les 8 am menjant un plat d’arròs amb un tall de carn o de peix...i a la 1 pm a tornar-hi! I al vespre el mateix...sort que a mi m’agrada menjar bé! I tinc la panxa ben contenta :-) Si un pensa que pel fet de ser camperols no saben de què va el món s’equivoca. A mesura que passaven els dies vaig anar-los coneixent i em va sorprendre saber que un havia estat comptable abans de fer-se camperol, que un altre tenia una botiga o que un altre havia estat taxista d’en Fujimori quan aquest era rector de la Universitat Agrària...com deia abans, quan un busca el detall descobreix les diverses textures i colors; i així ha de ser, deixem de ser tant superficials i no tinguem por en aprofundir en nous fronts!

Després dels tallers amb els pagesos em vaig carregar la motxilla a l’esquena i vaig aprofitar el cap de setmana per explorar la part més meridional de la costa nord de Perú! Vaig arribar fins quasi la frontera amb Equador i la veritat és que va valer molt la pena. En primer lloc, els paisatges són espectaculars, tenyits d’un verd forsc, producte de les pluges tropicals de la regió. Camps d’arròs, cultius de plataners i les meves estimades palmeres on creixen els cocos. I aqui hi havia cultura, com al sud de la Índia, de veure l’aigua i menjar la pulpa del coco verd. Nyam, nyam. A més que és el millor remei per la calor del tròpic. En aquesta zona el sol era fortíssim i t’havies de protegir bé per no cremar-te. Una cosa que em va tenir inquiet va ser una epidèmia de dengue que hi havia a la zona, així com risc de malària, ja que estavem en època de pluges. Però aquestes malalties, com quasi sempre, solen afectar a la gent que viu en condicions de precarietat, així que el que cal treballar és la prevenció entre la població local. En aquest sentit el govern regional de Tumbes ha emprès una campanya de fumigació a les cases de molts pobles per reduïr el risc d’epidemia.

En aquesta zona vaig viure una experiència nova per mi, que va ser visitar uns manglars, un ecosistema fascinant i ple d’animals interessants! En companyia de dos xavals i el conductor de la barca em van fer un tour per tres illes del manglar. Primer vam visitar un criadero de cocodrils peruans, en perill d’extinció, una exoeriència molt maca en favor de la recuperació de l’espècie. Llavors vam continuar el passeig cap a la illa dels ocells, tot lluitant contra els mosquits que semblaven gaudir xuclant la nostra sang. La visita a aquesta illa va ser simplement exquisita, ja que vam parar el motor i vam estar uns minuts aturats enimg de milers de pelícans, cormorans i d’altres aus, tots vivint en estat salvatge; i ser part del seu medi per un moment va ser una experiència molt bonica. Per acabar, vam anar fins una altra illa on ens varem banyar i prendre uns refrescos, tot observant la posta de sol, que s’acomiadà de nosaltres amb calidesa fins al següent dia. De tornada a Piura vaig passar per la turística localitat costanera de Máncora, famosa pel surf, el peix i la festa. He de confessar que no em va treure el son, tot i que vaig conèixer gent d’altres països i passar una bona estona en un ambient distès i festiu! El diumenge a la tarda vaig iniciar el trajecte de tornada fins a Lima, que tardaria 16 hores després d’haver recorregut més de 1100 km.

Algunes similituds

M’està agradant trobar similituds entre el Perú i casa nostra. Una d’elles és l’ambient a les places. La imatge que un pot observar a les places es correspon amb el que tenim a casa, amb els avis asseguts en els bancs xerrant tranquilament. Vesteixen barret, camisa i bastó molts d’ells. Les àvies duen vestits d’estiu de colors, frescos i lleugers, per calmar la calor. I què serien les places sense la mainada? Juguen a atrapar, a pilota, aprenen a anar amb bici, mengen gelat, s’embruten, es freguen les mans brutes a la roba...mentre pares i mares xerren també, els hi criden l’atenció de tant en tant, els consolen quan ploren...hi han també grups de nois i noies que riuen i es socialitzen en aquests espais d’ús públic. I les parelles també hi son, es petonegen, s’agafen la mà i s’abracen (...). Oi que tot això no fa més que descriure una situació molt comú de casa nostra? Bé doncs, ja veieu hi ha moltes diferències, així com algunes similituds. Amb un context social molt diferent, el Perú és un país que segueix representant un gran repte personal. Si bé puc afirmar que em sento còmode i que ja he interioritzat moltes costums i conductes, no puc negar que em falta molt per explorar, per aprendre, per assimilar i per absorvir de la realitat peruana. Poc a poc i bona lletra!

Una abraçada ben forta i fins aviat amics i amigues!!

Salut, pau i armonia,

Guillem

Lima, diumenge 8 de març de 2009