Perú: setena setmana (09/03/2009 a 15/03/2009)

Perú: setena setmana (09/03/2009 a 15/03/2009)

Aquesta setmana ve farcida d’experiències i he de confessar que desitjava que arribés diumenge per asseure’m una estona a escriure...A Lima segueix fent calor aquests dies i sembla que l’estiu s’acomiadarà tard aquest any. La gent s’amaga a l’ombra durant el dia, els taxistes s’ajauen en l’interior dels seus vehicles, els gossos dormisquegen, els policies s’aixopluguen del sol sota els toldos de botiguetes on preparen sucs de fruites...em sembla que tant sols les incansables “combis”, les furgonetes encarregades de realitzar part del transport públic de la ciutat, segueixen pululant els carrers a la cerca de passatgers que vulguin “gaudir” d’un trajecte ple d’emoció, amb els seus conductors suats que s’eixuguen la cara amb draps bruts i plens de grassa i els seus revisors, sopranos decadents, personatges amb la pell endurida, arrugada i recremada, la veu ronca, els cabells descuidats, la roba gastada...brúticia a banda i banda de carrer, calor concentrada a l’asfalt, pols, crits, soroll, escassetat d’arbres, avis que demanen almoina, nens que “deleiten” al públic amb malabars i tombarelles per una “china” (mig sol, o bé 20 cèntims d’euro), olor a menjar podrit, a fum, a vell, a decadència, una mare que dona una bofetada a un nen, un policia que escridassa a un vianant, un noi que “estira” un bolso i arranca a córrer, una nena que rebusca l’interior d’una bossa d’escombreries, un gos malalt, un ric prepotent que mira per sobre l’espatlla d’un pobre (...). Una ciutat que necessita amb urgència atenció mèdica...una ciutat que veu diàriament l’arribada de gent que s’instal.la en la seva eterna perifèria, suburbis que s’endinsen en el desert de forma imparable. Una ciutat on hi ha escoles públiques tan degradadades que els pares no hi permeten l’entrada dels seus fills, equipaments on traficants i consumidors de drogues es reuneixen, on els pares han arribat a agredir físicament a professors corruptes, on el material per la seva reconstrucció s’ha fet malvé. Una ciutat que prospera en alguns districtes, mentre molts altres segueixen enfonsant-se en un espiral de violència i pobresa que no sembla tenir fi. Una ciutat que blinda els seus barris “pitucos”, mentre abandona als seus barris “deprimits”, deixant al descobert el descaro, la vergonya i la corrupció d’una classe política paquidèrmica i inoperativa.

Em sap greu la duresa d’alguna de les paraules, però aquesta és una petita radiografia de la Lima (i Perú) real, de la quotidianitat de molta gent d’aquest país. La realitat que els tours per la ciutat no s’aturen a ensenyar, que els turistes que van a Cuzco i Machu Pichu no consideren, que els recorreguts per la selva obvien. Els models túristics predominants (aqui i a la Xina!) no tenen en compte les minories, els carrers de darrere de les ciutats, la gent normal i corrent, la realitat local...i crec que aquesta tendència no pot continuar, ja que no ajuda a aquests països, que prous problemes tenen...

Bé dir-vos que no estic enfadat, estic bé i content. Tan sols una mica indignat per algunes de les coses que vaig veient i que us deixo que valoreu de forma individual. Passem doncs a comentar alguna història.



Aprenentatges sociològics a través del futbol

És curiós el que un pot arribar a aprendre en el context del futbol. Aquest dimarts, sí dia que el Liverpool eliminava al Madrid (jeje), vaig anar a veure un partit de la Copa Libertadores (la Champions sudamericana) a l’estadi “Monumental de Deportes” entre Universitario (Perú) i San Luis (Mèxic). No us negaré el meu nerviosisme previ, sobretot pel fet que les “barras bravas”, les aficions dels equips, acudeixen a aquest tipus d’esdeveniments amb ganes de brega i els seus membres no són precisament pacífics. Abans del partit tenia al cap la típica imatge del futbol sudamericà on els aficionats de darrere la porteria corren a celebrar els gols fins la valla que els separa del camp, la imatge de baralles que també es produeix al nostre país, la imatge del fanatisme descontrolat que genera el futbol en molta gent. I ben aviat la primera mostra de tot això va arribar. Anavem pujant a l’estadi per una de les avingudes principals quan de sobte vam veure una baralla entre dues aficions, les quals es tiraven rocs de la mida d’una poma com a poc. Una pluja de pedres en totes direccions, una cosa surrealista, al bell mig d’una avinguda cèntrica, a plena llum del dia...el següent que em va sorprendre va venir quan ens estavem apropant a l’estadi i va ser la presència de militars, a més a més dels cossos policials antidisturbis. La zona on està l’estadi pertany a un districte tranquil i acomodat i tal és la paranoia per la protecció que els veïns han tancat tots els carrers i construït una tanca amb filferro per evitar que els hi entrin als seus tranquils carrers, a la seva bombolla de felicitat. Sí que havia passat que els hi havien fet pintades i algunes destrosses, però no em sembla el més adient. Els comerços de la zona tanquen amb pany i clau quan hi ha partits en aquest estadi. Carrers i avingudes es converteixen en un territori extrany, amb un ambient tens i carregat. Constatar la importància de moure’s amb locals, doncs gràcies a en Favio, el company de feina amb qui vaig anar al partit, ens vam camuflar en l’ambient i moure amb discreció. Ja arribant a l’estadi se’ns va posar a darrere una “barra” integrada per uns 40 individus. Era increíble veure com la gent s’obria al seu pas, com en una película, bromes a part. Aquests es dediquen a “bolsillear” quan caminen en grup, és a dir a robar tot el que poden a aquells amb qui es creuin. Nosaltres ens vam apartar una mica i cantar amb ells per fer veure que els donavem suport. Per sort, van passar i no ens van dir res. Però la meva tensió duraria tot el partit, ja que les nostres localitats estaven al “fondo norte”, amb totes les “barras”. L’entrada al camp va ser tota una experiència, ja que una sèrie de policies a caball vigilaven gelosament la cua d’entrada i quan algú es colava se li acostaven i li etzibaven un cop de porra sense cap mirament. La porra i les potes del caball em van passar aprop en vàries ocasions. Per evitar mals majors les autoritats de l’estadi feien deixar el cinturó a l’entrada, imagineu-vos la quantitat de cinturons que hi havia apilats a l’entrada, inverossímil. Una vegada a dins em vaig quedar de pedra al veure l’interior de l’estadi, ja que tenia separat al “populacho” de la “burgesia” d’una forma escandalosa. Imagineu-vos els palcos d’un teatre que estan elevats de les cadires de la sala principal, no? Doncs així era, la totalitat de l’estadi tenia palcos elevats pels rics, totalment incomunicats de la pleve. Uns metros per sota hi havia una grada única que donava la volta a tot l’estadi, als gols sense seients i sense cap objecte que pogués ser llençat al camp. Valles de varis metros d’alçada protegien els jugadors dels aficionats, o bé engabiàven als aficionats, que s’apilaven com conills darrere les porteries, les localitats més econòmiques de totes. Ens vam situar en una zona tranquila dins la zona moguda i allà vam estar bé durant tot el partit. El caliu i l’ambient dels aficionats, de les “barras” ara sí, es van fer notar durant tot el partit, cantant, tirant petards, encenent bengales, llençant paperets, xiulant...territorio comanche! A la mitja part em vaig encendre de ràbia al veure un fet denigrant i repugnant. Vaig veure com chavals es barallaven en diverses parts de la grada i al mirar amunt vaig veure com els prepotents que estaven a dalt els llençaven monedes. Un acte insultant, cobard i vergonyós, fora de lloc. Em van venir ganes de cridar, de fer-los baixar amb “les feres” a veure si eren tan valents de posar-se al seu nivell, tant superiors econòmicament i tan inferiors a nivell humà. Coses com aquesta baixen la moral, ja que perjudiquen a aquestes persones i col.lectius marginats, obren encara més les diferències socials, ens fan retrocedir com a espècie. Sens dubte qui té problemes no són tant els pobres, que viuen com poden, sinó aquesta classe de rics que es creuen que per tenir calers poden fer el que vulguin i tractar a la resta com si fossin merda.

En fi l’espectacle va acabar 0-0, però el circ va continuar. Tot caminant fins una estació de bus vaig veure algunes manifestacions més d’aquest sensesentit: taxistes obligats a obrir les portes per portar a membres de les “barras”, individus que entraven per la finestra dels busos, vidres de busos trencats perquè no els hi deixaven pujar, xavals enfilant-se a la part de darrere de tot terrenys amb el maletero obert, policies perseguint gent amb el caball, baralles...vam caminar uns quants km durant quasi dues hores fins trobar una combi i finalment arribava a casa quasi a les 12 de la nit, quan el partit havia acabat a les 21:00. L’experiència va ser molt intensa emocionalment, amb alts i baixos, moments de por i eufòria...sens dubte no oblidaré mai aquest primer contacte amb el futbol sudamericà, el qual m’ha donat nous elements per anar construint el trencaclosques d’aquesta societat.


Algunes aberracions més

Vull continuar amb alguns fets indignants que no puc evitar explicar. Aquests es situen en el barri de La Molina, el barri on hi ha la zona més pija de Lima. Bé, la gent més ben situada de la ciutat sembla no tenir sensibilitat per la realitat d’altra gent. Un cas que va causar molta polèmica va ser la oposició dels habitants d’aquesta zona a un centre mèdic públic que estava situat molt aprop d’aquestes cases de rics. Com que era un centre mèdic públic els “pitucos” van arribar a la conclusió que aquest centre podia atreure gent de la mala vida, delinqüents i demés “calanya”, així que van iniciar una campanya per demanar a la municipalitat que traslladés el centre a un altre lloc. Per sort, l’alcalde del districte es va posar de part dels habitants amb dret a ser atesos al centre, frustrant les expectatives depredadores dels “que caminen sense tocar el terra”. Un altre cas que va aixecar molta polsaguera va ser la separació física que demanaven aquests pitucos d’un carrer que colindava amb el popular districte veí, denominat Ate. Demanaven que es construís una reixa amb filferro per protegir-se (dels nens de l’escola i els comerciants de les botigues que hi havia en aquest carrer). La reixa es va construir, però tal va ser la pressió popular que la municipalitat va haver de retractar-se i desmontar-la. Popularment es va batejar aquest cas com “la reixa de la vergonya”, ridicultitzant les intencions dels habitants més acomodats d’aïllar-se dels seus conciutadans. Sembla que no en tinguin prou, amb policia i seguretat privada patrullant els seus carrers, sofisticats sistemes de seguretat, reixes, electricitat, alarmes; crec que algunes cases deuen tenir fosses amb cocodrils i tot...com la casa de l’ambaixador japonès, que després del segrest que va passar al 2003 a l’ambaixada d’aquest país va construir un mur doble, amb una fossa al mig, i quatre torres de vigilància a l’estil del mur de l’apartheid que separa a palestins d’israelians. A més a més, l’entrada d’aquesta casa té una filera de pilones de ferro a la porta per evitar que un vehicle tiri la porta a baix. Realment les qüestions de seguretat em tenen summament preocupat en aquest país, que es resisteix a integrar i fer front als problemes de forma constructiva i pacífica (...).


Qüestions ambientals en el món rural

La calor segueix afectant la costa mentre les pluges segueixen caient amb força a les muntanyes. I aquest any aquestes estan causant verdaders problemes. Un dels grans problemes que es presenta en aquesta època són els “huaycos”, esllavissades de fang, pedra i aigua que en alguns casos arriben a formar torrents d’aigua abundants i descontrolats. A aquesta situació, cal afegir que la morfologia del territori peruà, molt muntanyos, provoca que moltes infrastructures siguin dèbils i en molts casos inexistents, a nivell de carreteres, ponts, preses, etc. En el que va de temporada, la carretera central ha i altres vies importants han quedat bloquejades durant varis dies, setmanes fins i tot. Els “huaycos” han matat desenes de persones, el cas més sonat de tots ha estat un poblat miner que ha quedat esborrat del mapa en la meitat de la seva superfície. Dic això perquè aquest fi de setmana he viscut en primera persona un huayco, experiència que m’ha causat estupor i impotència. Dissabte vaig tornar a la comunitat on tenim el projecte de creació d’un centre de processat de la poma, aquella que us vaig explicar que tocaven la campana per avisar de la reunió. Doncs bé, han tornat a tocar la campana i ens han tornat a rebre amb la amabilitat i afecte de sempre. A més m’ha agradat tornar a veure als camperols amb qui vaig viatjar al nord del país ara fa un parell de setmanes.

Una cosa que m’ha sorprès de la vall és que s’ha tenyit de verd des de la primera vegada que vaig anar-hi, ara fa un mes. Però no només la vall, sino també les carenes de les muntanyes que abans eren marrons i polsegoses s’han cobert d’un mantell fi de color verd. El riu baixa amb força i arrossega pedres i fang de les muntanyes. El camí d’ascens fins la comunitat estava ple de pedres, algunes de molt grosses, les quals han caigut muntanya avall. Aqui no hi han xarxes protectores, així que les pedres rodolen muntanya avall quan plou molt, fent perillosa la circulació per aquestes carreteres quan plou. Una mica més avall de la comunitat el cotxe no ha pogut continuar, ja que baixava un torrent d’aigua i pedres pel mig de la carretera. El lloc estava ple de gent en ambdues bandes, cotxes aturats, camions, busos...hem hagut de creuar per un pont improvitzat fet amb un tauló de 10 cm i continuar la marxa caminant fins al poble, el qual per sort estava molt aprop. Per la tornada el nostre taxista ha comès la imprudència de creuar pel mig del huayco, per sort no ha navegat a la deriva perquè l’aigua baixava amb molta força. Nosaltres hem creuat el pont improvitzat de nou a peu per precaució.

D’altra banda, l’estada a la comunitat ha estat balsàmica, revitalitzadora i tranquila. L’aroma dels arbres fruiters i les flors, el soroll del riu i els ocells, paisatges espectaculars, bon menjar, bon tracte...no m’importaria quedar-m’hi uns dies i de fet ja m’han dit que em regalen una parcela per si m’hi vull fer una caseta, jeje. Són bona gent la gent d’aquesta zona, molt carinyosos i hospitalaris. Realment sembla mentida que estiguem a dues hores de Lima, pels canvis en la cultura, les maneres de ser i actuar de la gent...així com per la precarietat amb la que viu la gent d’aquí i l’oblit governamental que pateix la regió a nivell d’infrastructures, serveis públics...

Mireu si la zona està aïllada que tan sols unes poques localitats de la vall estan comunicades per camí de pedres, ja no per carretera. Existeixen multitud de comunitats que viuen perdudes per zones més allunyades de la serra i a les que només s’hi pot arribar caminant. Un exemple molt autèntic ha estat l’arribada a la comunitat d’una àvia, la seva néta i un burro, les quals baixen a “la civilització” una vegada a la setmana per vendre els formatges de cabra que el.laboren artesanalment, així com per comprar alguns aliments. Evidentment no he deixat escapar la oportunitat de comprar un d’aquests formatges :-) D’altra banda, ha estat sorprenent observar l’estat de salut de l’àvia, qui ha caminat durant més de quatre hores per caminets de muntanya fins arribar a la comunitat. Res és blanc o negre i menys en una zona com aquesta, en la qual els habitants que arriben a les seves comunitats passant per camins estrets i enfangats són els que tenen les vies d’accés més privilegiades.


Reflexions finals

Com deia a l’inici, aquesta setmana ha estat plena d’emocions i vivències intenses. La ciutat reuneix multitud d’aspectes il.lustratius de la realitat del país, tot i que com a capital tendeix a centralitzar i homogeneitzar les diverses sensibilitats existents. Per sort, el centralisme s’està desmontant, encara que de forma tímida, i la gent de província cada cada vegada s’està destapant més, recuperant els seus origens i fent-ne difusió públicament. Crec que part de la població de la ciutat està aprenent a integrar aquestes diverses sensibilitats i a fer-ne una lectura positiva i enriquidora. Un exemple d’això el vaig poder observar aquest dijous per partida doble. Una va ser durant la manifestació que es va fer en contra d’en Fujimori, la qual va tenir força seguiment, donada la divisió que sofreix el país per aquest personatge. En aquesta, un grup de gent dels Andes es va posar a tocar els seus instruments i a cantar en quechua i molta gent de la mani es va afegir a la festa acompanyant-los amb el ball i demanant-los que toquéssin més cançons. L’altra situació a favor d’aquesta integració va produir-se a la Casa d’Espanya, on feien una exposició sobre cultura de la gent que habita la selva peruana. Doncs bé, hi havia tanta gent que s’havia de fer cua i la gent limenya es mostrava molt interessada en conèixer més sobre aquesta qüestió, participaven dels balls al son del grup que tocava, practicava paraules d’alguna de les llengües que allà es parla...

Bé com veieu el Perú és un país complex, amb molts reptes i problemàtiques a superar. Però d’altra banda, el mestissatge, la fortalesa i humilitat de la seva gent o la diversitat cultural són aspectes que em permeten brindar-li una mirada esperançadora, una mirada optimista, una mirada riallera...per què sense rialles no poden haver-hi alegria i sense alegria no es pot viure. Per què si una cosa aprens viatjant pel “tercer món” és que la gent no perd l’alegria ni la fe, tot al contrari viuen amb un somriure als llavis i amb un esperit de lluita, superació i optimisme del qual t’impregnes i identifiques. A somriure, a lluitar, a somiar...i a viure!

Gràcies per compartir aquests moments, als que hagueu aguantat tota la parrafada i als que no també :-) Espero que estigueu bé i que seguiu somrient, sempre.

Una abraçada i records,

Guillem


Lima, 15 de març de 2009