Perú: tercera setmana (09/02/2009 a 15/02/2009)

Perú: tercera setmana (09/02/2009 a 15/02/2009)

Tinc la sensació que el temps em repta a una cursa, a diari i sense treva. I cada dia que passa aquesta cursa agafa més embranzida. És part del joc, ho assumeixo, i m’agrada ja que em fa sentir viu i conscient de les coses que m’envolten. Viure fora de casa et fa ser més curiós, t’incita a explorar, a conèixer llocs dels que ni has sentit a parlar, a escoltar més a la gent, a ser més analític, a dimensionar els teus límits i mesurar els riscos de les teves accions...t’obre la ment i et fa més lliure! Una cosa que m’agrada molt fer aquests dies és observar i escoltar, pràctica que en la meva vida barcelonina tenia més aparcada, tot caminant pel carrer o anant amb metro escoltant música, certament alienat del món exterior. Doncs bé, a Lima un ha de tenir els 5 sentits posats en el que fa i més si acabes d’arribar. Aquí hi han pràctiques que encara perduren, però que ja s’han perdut en llocs com Europa.

Els revisors i el transport públic

Una d’aquestes pràctiques que em feia gràcia comentar és sobre l’existència de revisors en el transport públic. Absolutament tots els busos de Lima compten amb la presència d’un revisor. Després d’aquestes setmanes d’anar-los veient un s’adona de la seva importància aquí, quan a la seva vegada serien irrellevants en un autobus de Barcelona, on una màquina i les normes establertes els ha pres el lloc. Estic segur que anys enrere en els busos de Barcelona també hi havien revisors...és una feina ben complicada la de ser revisor, doncs tenen molta pressió per part de la direcció de les seves pròpies empreses de transport, que els hi calculen el temps de ruta i de la qual en depen el seu sou. Però no només per això, sino que és una feina en la que has d’estar continuament cridant i organitzant el poc espai del bus per la munió de gent que hi viatja. Cobrar l’import del trajecte passant entre la gent mentre t’esclafa i et gira l’esquena és també una tasca que requereix paciència...estic segur que si aquestes línies les llegeix un peruà es pensarà que m’he tornat boig al parlar d’aquest col.lectiu, però em sembla important fer-ho, ja que son persones en primer lloc i d’altra banda perquè penso que no és justa la imatge que se’n té. La gent els té per maleducats i lladregots, però en aquesta societat –aixi com en la nostra– falta molta empatia i comprensió. Ës com el tema dels barris marginals, que resulta que són els culpables dels problemes de la ciutat, això m’emprenya! Els problemes són variats i complexos i assenyalar als lladres com a culpables exclusivament em sembla erroni. Però bé com anava dient sobre els revisors un s’adona que són com els escombriaires a casa nostra, els quals solen ser immigrants perquè nosaltres ja no ens volem embrutar les mans. I a sobre ens queixem, va home va! El col.lectiu de revisors sol ser gent de la serra, de pell fosca i baixets; persones que generalment provenen d’entorns més desestructurats...molts d’ells són nens, així com també hi trobes dones i fins i tot gent gran...la majoria però són homes de mitjana edat, consumits pel fum dels carrers i l’estrés de la ciutat. Repeteixen milers de vegades a diari les mateixes paraules; fins i tot de vegades me’ls imagino repetint les mateixes paraules mentre somien, com ara “sube sube!” o “Todo Javier Prado!!” (un dels carrers principals). Els busos són vells i estan força “rostits” i si sumem la conducció agressiva i els cops de botzina l’experiència de viatjar amb una combi no deixa indiferent de cap manera. De vegades fa gràcia, potser per la inconsciència de la joventut...i surto del bus rient (com en els trens de Mumbai, veritables trajectes surrealistes allà on hi siguin). Però en molts casos m’entristeix pensar fredament en aquesta realitat, ja que els peruans es mereixen una millor qualitat de vida, rebre un millor tracte per part de les seves institucions públiques. Quan veus que puja una dona embarassada o un vellet i que amb un dels cops de gas del bus gairebé se’n va a terra la cosa canvia, et fa pensar si més no...

Contrastos i realitat peruana

Hi ha moltes coses que et fan pensar aqui i et permeten establir comparacions. Per exemple, les empreses aqui tenen un percentatge molt baix de contractats en plantilla, ja que es fomenta el que la gent es faci autònoma per tal de rebaixar costos de l’empresari. I si no t’agrada tranquil que hi haurà algu altre disposat a assumir el teu càrrec. Si t’acomiaden de la feina no tens dret a atur, sino que se’t fa entrega d’un fons que l’empresa ha anat deduïnt del teu sou mentre hi treballaves. Així el sistema s’assegura qui ningú s’acomoda a viure de l’atur, com sí passa a casa nostra. Un altre fet que em va sobtar és que els treballadors paguen una assegurança per la seva cobertura mèdica i d’aquesta manera poden accedir a atenció mèdica als hospitals de la seguretat social. Però aquests hospitals no brinden atenció només que a les persones que paguen l’assegurança, ni tan sols als familiars. La gent que no treballa ha d’anar als hospitals públics clàssics, els quals sortosament existeixen, tot i la influència “yanqui” que es manifesta en d’altres àmbits de la vida dels peruans.

El sistema econòmic peruà és ben liberalista com veieu i més en un moment en el que la dependència de l’exterior es fa més patent en la majoria d’economies del món. Perú té la sort de tenir una economia diversificada i això està fent que sigui un dels països del món que segueix creixent a dia d’avui, a diferència fins i tot del seu rival i veí ric Xile. Perú concentra les reserves més grans d’or de sudamèrica i una de les majors a nivell mundial. Ostenta mines de coure i urani també. És doncs un país miner. Però d’altra banda, el seu sector primari és riquíssim, en tant que es cultiva fruita i verdura de la costa, serra i selva. Tenen més de mil varietats de patates (gràcies a les avançades tècniques que tenien els inques per cultivar la terra), fruites tropicals “por doquier”, espècies de tot tipus i colors, peix (...) i carn...i per no mencionar els ingressos provinents del turisme, que representa una font d’ingressos per les arques públiques d’allò més suculenta.

Pel que la gent m’explica Perú és a dia d’avui un país estabilitzat, tot i que a mi em sembla que encara està en periode de recuperació...He de reconèixer que no tenia massa consciència de la història contemporània del país abans de venir i que una vegada aqui entenc cada vegada millor la situació en la que es troba el país. Les dècades dels 70 i 80s van ser moments molt convulsos per la gent del país, sobretot per la violència, els abusos i els actes terroristes que es van succeir arreu del país...van ser temps de molta por i en la que van morir molts milers de persones a mans d’uns o altres (...). Molta gent va deixar la serra o la selva i va emigrar cap a nuclis urbans més poblats, sobretot cap a Lima, que va veure ràpidament gairebé doblada la seva població. La gent gran m’explica que fa 20 anys moltes de les barriades gegants que avui envolten Lima no eren més que quatre cases...en canvi avui aquests barris estan col.lapsats, superpoblats; i no paren de crèixer de forma alarmant...les condicions de salubritat i humanes són molt precàries en molts d’aquests, però la gent hi està atrapada...definitivament la pobresa urbana és ben trista, si és que pot haver-hi alguna forma de cara amable de la pobresa.

La comprensió de la mentalitat de la gent no és tasca fàcil. I confesso que m’està portant de corcoll intentar comprendre les conductes violentes que veig o m’expliquen. Sembla com si molts nois joves es reveléssin contra la seva pròpia societat i farts de sentir-se despreciats i ignorats es dediquessin a fer mal als demés, ja sigui robant, barallant-se... Per sentir-se millor poster? Per canalitzar la seva còlera? Les generacions de joves són la base social més amplia del país i no es pot permetre prescindir de gran part d’aquesta, ja que d’aquesta manera es condemna el futur sencer del país. Cal fomentar la confiança en un mateix i donar més oportunitats de creixement personal. Alguns bons símptomes van sorgint, com ara que molts joves andins residents a Lima volen aprendre la seva llengua, el quechua o l’aymara...també que les cases de cultura de cada districte tenen una bona afluència de joves per fer tot tipus d’activitats...penso que aquest tipus d’espais són indicadors de salut de la societat, espais de trobada i convivència. Shanti shanti, inshallah J

Cultura, platges i festa!

Aquesta setmana he fet la meva primera visita en unes ruines arqueològiques. Ja ho diuen, que en aquest país aixeques una pedra i trobes un temple, com Badalona amb els romans ;) Només a la costa van arribar a habitar nombrosos imperis, ja abans dels inques, i van desenvolupar tècniques refinadíssimes per treballar l’orfebreria o per treballar la terra en un dels deserts més secs del món. Sovint s’instal.laven a les parts altes de les montanyes costaneres, per tal de dominar les valls, el mar i possibles invasions des de la serra. Doncs aquest és el panorama que em vaig trobar a les ruines de Pachacamac, un complex de temples i antics palaus en ruines...el que més em va sorprendre era com van ser capaços d’instal.lar una ciutadella com aquesta enmig d’un desert sec i mancat d’aigua. Amb l’arribada dels inques van construir el temple-emblema del santuari, dedicat al déu sol, creador del món. Tal era la devoció que tenien orientat el temple cap al mar, és a dir cap a l’est per tal de rendir-li un tribut quan es pongués pel mar. Quina vista més impressionant des del damunt del temple, sobretot el contrast entre la terra polsegosa del desert amb els cultius verds i frescos de la vall. És un desert ben curiós ja que está esquinçat per nombroses valls i rius que oxigenen l’ambient sofocant que aquest genera.

De la història passem a la cultura popular. Quina sort tenir el mar tan proper, amb tot el que genera al seu voltant. Aquest fi de setmana vaig poder reposar de nou de l’estrés de Lima i nadar de nou al Pacífic. Però no només això sino que vaig viure una experiència molt especial: poder gaudir d’una posta de sol completa pel mar. El sol va anar desapareixent pel mar de forma completament neta i posteriorment el cel es va tenyir de tonalitats carbasses primer i rosades després. Aquestes son les coses que realment tenen valor per mi, les que em connecten amb mi mateix i m’ajuden a valorar coses meravelloses que el món ens ofereix. I la companyia va ser immillorable, en un entorn totalment peruà! Em vaig sentir super ben acollit amb en Claudio i cia...el pisco va ser la beguda estrella en una vetllada com aquesta, seguint amb uns “bailoteos” amb ritmes llatins i rockeros...he de reconeixer que estic descobrint una part de mi mateix que no coneixia en quant al ball, no tant per que ho faci bé sino per què vaig perdent la vergonya a fer el ridícul, jeje. Deu ser també gràcies al Jazzsí, que m’ha educat molt musicalment parlant J I finalment vam acabar diumenge fent una “parrillada peruana” amb tota la familia! Patates al caliu, xoriçets, salsitxes, tires de carn...tot amb les seves salses d’espècies, els seus “ajíes”...que bo!!! Sens dubte em recordaré d’aquest àpat durant molt de temps, sobretot per l’ambient familiar i local...aquestes coses com sempre dic apropen molt més a la cultura i costums del país.

Volia acabar fent esment a un fet que va succeir l’altre dia, el qual es refereix al coneixement del medi i que em va fer reflexionar sobre aquest tema. El cas és que els peruans han desenvolupat un sisè sentit pel tema dels terratrèmols i a la mínima que hi ha un petit tremolor es posen en alerta. És un mecanisme que han après a utilitzar davant la llarga història de sismes que tenen...doncs bé dilluns es va registrar un sisme de 3,5 graus de l’escala de Richter i increiblement jo no vaig notar-lo. Va ser un petit tremolor, però l’Angelica el va notar, així com la gent de la ciutat, tal i com explicaven els diaris posteriorment. Sembla ridícul, però la meva lectura és que no m’ho esperava, que no tinc interioritzat aquest fet en la meva vida, com succeeix amb els locals. En fi, es tracta d’una qüestió més a aprendre a assimilar, ja que els tremolors es van succeint amb relativa fre qüència... Bé doncs com sempre em deixo multitut de coses per explicar, però ja és tard i no em trobo massa bé avui, ja que finalment he tingut el primer “problema intestinal” del viatge...espero poder tornar a menjar “ají” en un parell de dies, quines ganes! J

Vinga doncs amics i amigues espero que estigueu molt bé i que les coses rutllin tal com espereu. Per part meva us envio tota la meva energia i ànims!

Una abraçada ben forta i cuideu-se!

Guillem

Lima, 16/02/2009

Perú: segona setmana (02/02/2009 a 08/02/2009)

Perú: segona setmana (02/02/2009 a 08/02/2009)

Avui tinc ganes d’escriure. Estic a gust assegut sobre el llit després d’una llarga jornada dominical en la que he tingut el meu primer contacte amb les comunitats camperoles peruanes. Hem sopat plàtan fregit i un ou ferrat amb la Ceci i mantingut una agradable conversa. Ara són les 22:30 (4:30 a la península, una hora menys a les Canàries) i en Ben Harper m’acompanya, però no estem sols, doncs el veí de davant segueix amb la música a tope i les alarmes i botzines dels cotxes segueixen ressonant en l’habitació. Tot en ordre. Aquesta setmana diria que he donat el meu primer salt en la nova vida i tot i no haver fet res especial ni intrèpid m’he adonat que vaig interioritzant conductes, paraules i d’altres aspectes de la idiosincràcia peruana. Per exemple, començo a no dubtar del destí al que em conduirà la “custer” (furgoneta que fa de transport públic) quan em moc per la ciutat. No parlo amb tants catalanismes i cada vegada amb més peruanismes (hi ha un llibre de termes peruans que em recomanen molt anomenat Peruanismos). O bé ja em poso “ají” (pebrot picant) al menjar com aquell qui agafa el tros de pa a l’hora de menjar a Catalunya. I coses per l’estil, fet que em mostra que la meva confiança va en augment. Estic content i agraït per tot el que m’està passant, el que estic tinguent l’oportunitat de viure. I m’agrada sentir-ne la consciència, ja que m’apropa més a la realitat que tinc davant i entendre-la cada vegada més. Vinga va, comencem amb algunes historietes!

L’aigua és vida!

Aquesta setmana he tingut oportunitat per fi de sortir de la ciutat i he de confessar que m’he endut moltes sorpreses en aquestes sortides. Reaccions que un no s’espera tot i tenir una idea de què es trobarà. Bé el cas és que Lima, com ja m’havieu dit molts, està assentada en un desert. Però un desert-desert eh, un d’aquells amb dunes i sorra fina! Sí, ja se que sembla un comentari estúpid, però abans de veure’l no em feia a la idea de com seria, sobretot perquè no relaciono Sud Amèrica amb un desert com el Sahara, tot i que sabia de l’existència del desert d’Atacama. Una ciutat tan extensa com Lima envoltada de dunes en direcció nord i sud, de mar a l’oest i de la serra a l’est. Estem parlant de la segona ciutat del món situada en un desert més poblada, és clar després de El Cairo. Es diu aviat! Però malgrat tenir el desert a les seves portes, la combinació mar-serra li atorguen un microclima especial, amb una temperatura que oscila entre els 13 i els 25 graus al llarg de l’any. Fa calor, però és suportable, no com a Sevilla a l’agost o a Chennai al maig...

Doncs això, dilluns vaig anar a Cañete, a la conca d’un riu on tenim un projecte amb petits agricultors de la zona. Gràcies a les desenes de rius que reguen el litoral peruà des dels Andes la gent de la cost i la serra ha aconseguit desenvolupar formes de sobreviure. L’agricultura i la ramaderia són un pilar per la gent de la regió, però això no els eximeix de viure en unes condicions de precarietat denigrants, sobretot en quant als serveis públics. I és que el primer que un s’adona al sortir de Lima és del centralisme que regna en el país. La inversió en infrastructures es concentra principalment a la capital i a Cuzco i la resta és un altre món! Si bé la costa està connectada mínimament per la panamericana, quan un s’endinsa cap a la serra s’oblida de seguida que ha deixat una metròpolis de 9 milions d’habitants tant sols uns quilòmetres enrere. Avui hem visitat unes comunitats a la mateixa serra de Lima, a dues hores de la ciutat amb cotxe, i la sensació ha estat realment d’aïllament i incomunicació. Ha estat un retrocés en el temps i una aventura en la història com poques vegades he viscut. La carretera per arribar a les comunitats, situades a partir de 1500 metres per sobre del nivell del mar, s’acaba als pocs km d’iniciar l’ascens, moment a partir del qual es segueix per un camí estret i pedregós que posa els pèls de punta. Sobretot perquè al trobar-se dos cotxes de cares, al que li toca posar-se en el costat exterior se li posen els collons per corbata al mirar el precipici que té a uns pocs centímetres. Ai ai ai!!! Per sort, aquests mateixos conductors amb els que un es posa les mans al cap quan adelanten o maniobren perillosament, són els que millor coneixen el terreny. Paradoxes de la vida...

Una cosa que no deixa de causar-me estupor és com la gent s’ha pogut adaptar a la duresa de les condicions que brinda la geografia d’aquest terreny. De la ciutat saltes al desert cap al nord / sud i si vas cap a l’interior comences una escalada precipitada per la serra que et porta fins a 5000 metres en menys de 5 hores i en un parell més fins a cotes més baixes de la selva amazònica ja! Això en aquesta part de Perú, amb poca distància entre el Pacífic, els Andes i l’Amazones. Avantatge? A mi em permetrà moure’m i veure molt amb relativament poc temps ;-)) Doncs el que deia de les condicions de vida és verídic. Al desert els pobladors van ser tan astuts que van desenvolupar cultius en zona desèrtica, aprofitant la poca aigua que hi havia. I això es tot un misteri, ja que aquestes tècniques es van perdre i encara a dia d’avui no s’ha aconseguit descobrir com ho feien per fer funcionar els cultius...a la serra la situació és més penosa que a la costa, per les males comunicacions i duresa del clima. Els laterals i cims de les muntanyes d’aquesta primera franja de serra són secs i pedregosos, desnutrits de vida, a excepció d’alguns cactus, matolls, ratinyols i llangardaixos. Això contrasta enormement amb la riquesa vegetal, frutícola i animal de les valls, on es concentra la vida gràcies al drenatge de l’aigua dels rius. M’ha encantat explorar aquests paratges i poder apreciar els contrastos existents al voltant de Lima en tant sols uns dies de marge.

Les comunitats camperoles

Segueixo amb el que venia explicant fins ara de la serra. La visita que hem fet avui ha estat una experiència nova i entranyable per mi a tots els nivells! D’entrada perquè era la meva primera vegada que entrava en contacte amb una comunitat camperola autèntica, doncs a Perú les comunitats tenen drets històrics reconeguts i la seva organització política, social i econòmica respon a un model que el món modern ha prescindit per complet...d’aquesta manera un entra en contacte amb un món que resulta distant i desconegut, però no per això menys interessant. Coses que m’han sorprès: l’ús d’una campana per avisar als comuners de la reunió que havia de tenir lloc ha estat una cosa que m’ha fascinat, doncs no hi ha cobertura i telèfon amb prou feines...és com allò que les mares cridaven als nens des de la finestra uns anys enrere, oi? O bé, el model assambleari per prendre les decisions. La participació de la dona. El caràcter reivindicatiu que tenen! Crec que en part aquesta és una qüestió cultural i històrica, doncs estan farts que els hi passin per sobre i els hi robin els recursos...per exemple aquest vall conté or i les mineres els intenten continuament enganyar per poder explotar l’or que s’amaga en les seves terres. Aquest es el colonialisme contemporani. Però en èpoques passades els inques ja els van sotmetre i potseriorment els espanyols. Les pells dures i fosques, mida més baixeta que els peruans de ciutats, barrets andins i robes gastades. Diumenges a missa amb els seus millors vestits, amb el capellà com a figura d’una entitat i presència com en temps passats a Espanya. Amb un somriure entre tímid i innocent, mirada curiosa i desinteressada (prou tenen amb lo seu). Amables i servicials amb els visitants i molt educats amb les formes. Total que m’han regalat un kilo de pomes i codony. I la “Incacola” que no falti, el refresc nacional arriba fins a l’últim poble, faltaria més! Una altra situació que m’ha transportat a escenes del cine ha estat la imatge del poder polític. Hem conegut l’alcalde de la província (divisió administrativa que agrupa un seguit de comunitats). I ho ha fet per un fet significatiu: tenia una dent d’or. Bigoti, barret i camisa, donant ordres i prometent “plata” (diners) pel projecte. Una escena que m’ha recordat molt al cine del far west, jeje. En fi, ha estat una vivència molt enriquidora i humana per sobre de tot; i a nivell del projecte un apropament amb la comunitat molt necessari per desenvolupar una relació de confiança i propera, que sens dubte farà falta. Tornaré a la comunitat de Cochahuayco sovint, així que ja seguiré explicant històries d’aquesta gent oblidada de la serra de Lima...

El silenci i l’oceà

Estic molt content, ahir em vaig banyar a l’Oceà Pacífic! Per fi vaig poder tornar a gaudir d’un banyet al mes de febrer, com va ser el febrer del 2006 a l’Índic J M’encanta la intensitat de la brisa marina en aquesta costa, doncs evoca moltes coses, sensacions i sentiments! Crec que m’apropa al Mediterrani i, per tant, a casa. L’aigua ve supercarregada de plàncton en aquestes contrades i es per aixo que es tèrbola. Els taurons estan més propers a Equador, cosa que significa que l’aigua està fresqueta aquí i de fet per bona temperatura que faci durant l’any, un només es pot banyar de desembre a març aproximadament. El mar m’ha donat una perspectiva més del copmplicat trencaclosques social de Perú. Per què? Imagineu-vos-ho. Per la segregació i discriminació que es produeix en aquest aspecte també. Hi ha platges per classes socials, ja que moltes les tanquen i permeten l’accés només dels veïns de les urbanitzacions “de pasta”. Força denigrant, ja que els ambients chic són encara més insultants en països amb contrastos socials tan pronunciats. Jo vaig anar amb en Claudio i uns amics seus a una platja d’aquestes maques i la veritat es que m’ho vaig passar bé, tot i que no em va agradar contribuir a aquesta discriminació...d’altra banda, a punta hermosa els devots al surf us ho passarieu de conya, ja que quasisempre hi ha onades.

Divendres vaig passar la nit en una casa a la platja d’un amic d’en Claudio i una de les coses que més vaig gaudir va ser el silenci i la tranquilitat del lloc. Sembla mentida, pero la ciutat està carregada de sorolls dia i nit i els primers moments després de llevar-me una sensació de pau es va apoderar de mi al tenir el plaer de sentir tant sols la remor del vent xiulant fora de casa. Silenci revitalitzant i necessari per descansar la ment de l’estrés de la ciutat! I avui la sensació ha estat molt agradable quan em trobava a 1500 metres. Senties la corrent del riu al fons de la vall, amb un moviment a càmera lenta. L’aire fresc i l’aroma a fruita fresca...mmm hauré de pensar en aquests moments quan em trobi a Lima enmig del tràfic o bé quan m’aixequi al matí degut al soroll infernal de l’alarma del cotxe aparcat davant de casa. Serà possible, aquí les alarmes no paren de sonar i més que per robatoris és per paranoia que les posen! Ah això m’ha fet recordar el petit terratrèmol que va haver-hi dilluns. Jo no el vaig notar perquè en aquell moment anava amb cotxe i dins d’un vehicle en marxa no es nota un sisme de petita escala. Tot i que no va fer massa destrosses va causar el pànic de moltes ciutats al sud de Lima...pobre gent debien recordar els estralls del terratrèmol de Pisco a l’agost del 2006, diuen que passa sovint des de llavors.

Novetats gastronòmiques

La panxa no fa més que crèixer i jo sense fer esport encara, jeje. De fet, m’havia d’apuntar a un campionat de ping pong internacional que té lloc a Lima, però finalment he desistit. I és que la comunitat xinesa i japonesa de Perú són uns cracks d’aquest esport, així que he decidit mirar-m’ho des de la distància. Tot i això, ja he descobert que en l’escola xineso-peruana Juan XXIII s’hi pot anar a jugar per un preu mòdic, així que crec que ho faré d’aquesta manera...però bé aqui estem per parlar de menjar! A qui li agradi menjar que no s’ho pensi i que vingui!! Aquesta setmana he seguit provant coses i deleitant-me amb els sabors que té per oferir aquesta cuina. Per fi he provat el “ceviche”, el plat nacional! Es tracta de peix cru, marinat amb llimona (no qualsevol sinó un tipus únic en el món que es cultiva al nord del país i que per les seva acidesa permet la preparació d’aquest plat), amanit amb rocoto (pebrot vermell picant) i servit amb camote (moniato) i blat de moro. Ho fan amb llenguado, truita...jo l’he menjat d’un peix anomenat “perico”, molt bo per cert. A més, ara ja puc dir aquella frase de “pericos a la cassola!”, jeje. També he provat la beguda nacional finalment, el pisco sour! És tal com me l’havien descrit: fort de sabor, un punt aromàtic i molt enganyós, ja que té bon sabor...quan t’aixeques després de prendre’n un parell entens el perquè d’aquesta frase, jeje. La Ceci és una crack preparant cocktails! De fet, va preparar “uvachado” també, que és raïm deixat macerar perquè es vagi endolçant...boníssim!!! Tot i això, confesso que trobo a faltar la ratafia...!! A nivell culinari he menjat gamba de riu també amb una mena de sopa, pallares (un tipus de frijoles apreciats com les mongetes de sta pau) i el millor de la setmana és el tacu tacu amb salsa de mariscos, que és un plat “a lo pobre” readaptat consistent en barrejar l’arròs i els frijoles sobrants, fer-ho una massa consistent, arrebossar-ho i fregir-ho, tot recobert de gambes, calamars i troços de peix amb una salsa deliciosa! El menjar és un vici aqui i m’està fascinant molt la seva riquesa i influències...i encara em queda molt per probar i repetir ;-))

Bé m’aniré acomiadant ja avui, però vull fer-ho amb una vivència fresca que he tingut avui. A Lima el carnaval es celebra durant tot el mes de febrer i la tradició més forta consisteix en tirar-se aigua els uns als altres. Però la cosa és que es fa durant un mes i al carrer es succeeixen verdaderes batalles campals d’aigua, en les quals es mulla a tothom qui passi pel lloc on hi ha la gent preparada amb els globos d’aigua. El cas és que la situació s’ha desbordat una mica en els darrers anys, ja que molts pandilleros han aprofitat la festivitat per causar vandalisme arreu de la ciutat. Tant és així que la policia de Lima ha detingut preventivament a quasi 1500 persones per tal d’evitar aldarulls relacionats amb l’aigua i s’ha desplegat més policia en barris més problemàtics. A veure com passa el mes...per part meva ja us podeu imaginar que havia de pillar si o si i avui m’ha tocat la grossa. Anava amb bus amb les portes obertes i de cop i volta splafffff!!!!! Un globus ha impactat a l’interior del bus i ens ha ben ruixat a uns quants. M’ha agradat veure com, malgrat algunes cares llargues , ens hem mirat uns quants i ens hem fotut a riure J Sentit de l’humor per encarar la vida amb ganes i un somriure. La societat peruana no és una de sola, com a tot arreu, i trobes gent de tot tipus, però m’alegra estar trobant gent amable, persones humanes disposades a compartir!

M’ha agradat molt compartir aquesta estona, gràcies! Seguim parlant i que tingueu una bona setmana!!

Una forta abraçada i salut!

Guillem

Lima, 08/02/2009

Primera setmana Perú

Perú: primera setmana (24/01/2009 a 01/02/2009)

Bé doncs després d’una setmana  al Perú donc el tret de sortida a les cròniques d’aquesta nova aventura que estic tinguent el privilegi humà de viure. Els anys van passant i a mesura que un va caminant s’adona de la diversitat continguda en aquest món.  Per moltes experiències personals que un tingui i per molt que hagi viatjat cada racó de món és diferent, entranyable i amaga persones favuloses, entorns i ecosistemes que ens expliquen coses noves. D’altra banda, la qüestió de “fer quilòmetres” no és suficient, ja que si així fos podriem concloure que els conductors o els revisors són les persones més intel.ligents que habiten la terra, cosa que dubto i sense ànim de menystindre a ningú.  Amb tot això vull reflexar el repte que tots tenim davant, a casa o a fora, i la necessitat de ser observadors, d’analitzar les coses , d’estar oberts al món, de no tenir por de caminar per llocs nous, amb gent nova...i això m’ho aplico jo en primer lloc, entenent que l’empresa no és senzilla i que tots estem arrelats a una terra. Però que amb voluntat, paciència i optimisme tot va sortint, potser avui, potser demà...combinant la frase eterna de la India, shanti shanti (poc a poc) amb la seva hòmologa palestina, inshallah (si allah ho desitja) confiem en que les coses vagin sortint bé. Endavant tots i totes, que no sigui perquè no ho hem intentat!

Recepció

El Perú m’ha rebut en època estival, que té lloc de desembre a febrer crec, en plenes vacances escolars i una afluència massiva pels carrers de la ciutat a totes hores. El canvi metereològic m’ha anat de conya, ja que he passat de portar jaqueta i passar fred al pis del Raval a vestir semarreta i pantalons curts. Bon canvi, oi? Sobretot per una persona com jo que sóc més d’ambients càlids...d’altra banda la temperatura és agradable, uns 22 graus de mitjana, res a veure amb els 40 de Chennai durant tot l’any o els 35-40 graus de la península. Tot en ordre en aquest sentit! Ara bé, el sol pica de valent, tot i la boira també quasipermanent que habita el cel de Lima. Diuen que una de les primeres coses que un nota quan surt de la ciutat és que el sol brilla i que els núvols existeixen, jeje. Doncs això, que ahir vaig cremar-me per primera vegada i mira que el cel ennuvolat va deixar caure unes gotes i tot! Sens dubte, aquí un ha d’estar “a la guait” fins i tot del que cau del cel.

Impressions sobre la (in)seguretat

Que per què ho dic això? Doncs per què és així, si no espereu que us expliqui la història del carnaval de Lima. Però encara no, ja que abans d’això volia parlar una mica de la (in)seguretat. D’entrada, m’agradaria no haver-me anat assabentat d’aquestes coses, ja que per ara no he vist cap situació extranya ni perillosa. Però, d’altra banda, és cert que cal anar informat per la vida i més en una ciutat depredadora d’uns quants milions d’habitants, on molts dels quals lluiten cada dia per portar el pa a casa, malviuen en barris pobres, no tenen accés als serveis socials bàsics...per tant, tot s’ha de llegir des de les seves diverses perspectives.

Bé com anava dient molts dels 50 i pico districtes de la ciutat tenen una situació d’inseguretat sembla que força seriosa. No se com deuen ser aquests barris, ja que encara no n’he visitat cap directament, tot i que sí que hi he passat amb cotxe o vist des de la llunyania. Sens dubte no sembla el tipus de lloc on m’aturaria a fer un “jugo” (suc), tot i que tanbé és cert que les aparences enganyen moltes vegades...sigui com sigui el que sí que estic veient és que els districtes tranquils es blinden fins les dents per protegir-se dels lladres. Suposo que el tema és molt greu, tot i que em fa l’efecte que hi ha una mica de paranoia amb la protecció de la propietat privada. Per moments quan creuo per davant d’una casa amb una reixa de punxes de 3 metres i fil elèctric a la part superior em retorna a la memòria el mur de la vergonya de Palestina. I ja se que no són coses comparables, ho se, però em sembla molt trist, ja que aquest aïllament no fa més que obrir encara més les diferències socials i provoca més odi i resistència. Imagineu botigues tancades amb portes metàl.liques i en les quals t’atenen sense poder entrar. Perruqueries i restaurants protegits d’igual manera amb els seus clients a l’interior...i les cases, ostia és que hi han carrers sencers que tanquen durant les nits! Però què hi guarden en aquestes cases?? Mobles d’or?? Sí, Perú és el primer productor mundial d’or...Bromes a part, si això succeeix és perquè la riquesa està molt mal distribuida, un mal endèmic que es reprodueix a tot arreu, tot i que en aquest tipus de països encara amb més força. Algú em dirà “benvingut al món”. Sí, ho se, però això no vol dir que un s’hagi de quedar assegut mirant’s-ho. L’ordre econòmic mundial va coix i ja va siguent hora que ens aixequem i ens fem escoltar! Calen més cimeres com el Fòrum Social Mundial i menys tractats de lliure comerç em sembla a mi.

Però bé tornant al tema volia posar de relleu altres aspectes de la seguretat que m’han cridat l’atenció:

-       La figura del “serenazgo”, un cos  de funcionaris que vetlla la seguretat arreu dels districtes. Doncs be és graciós veure com els personatges que composen aquest cos no van armats i és que si els hi veus les pintes semblen més quinquis que policies, jeje. Potser són persones conflictives que les rehabiliten amb aquest servei a la comunitat, cosa que estaria francament bé...sigui com sigui els carrers de Lima compten amb aquest suport addicional, els serenos! Ja investigaré més...

 

-                La poca autoritat que té la policia en certs barris. Ahir vaig presenciar com una dona encoleritzada per unes acusacions que li feia un policia, després que aquest perdés una xapa lateral de la moto mentre conduia, va estar a punt d’estomacar-lo de valent. Si no arriba a ser per què l’aguanta el seu “cholo” es menja al policia! No se si és una cosa habitual, ja que els policies que protegeixen el palau del govern al centre de la ciutat no sembla que tinguin massa contemplacions amb la gent que se’ls creua. Potser els serenos fan més bona pinta que ells, jeje.

 

-                La presència que ha deixat el terrorisme en el país. El cas de Perú és especialment simbòlic a Amèrica Llatina ja que davant l’exitència d’un moviment terrorista, especialment el grup anomenat Sendero Luminoso, el govern de Fujimori decidí tallar-lo d’arrel de forma contundent. Demanà ajuda a la CIA, amb qui organitzà el seguit d’operacions que acabarien desmantellant-ne la cúpula...aixi com amb la mort / desaparició de més de 60.000 persones, entre les quals camperols, obrers, sindicalistes, estudiants, nens i nenes, dones...molts dels quals eren innocents. Sense ànim de jutjar els fets de forma massa visceral em sembla que utilitzaren una estratègia militar preventiva a l’estil Gaza. Algú s’imagina una campanya d’aquest estil al País Basc? Aquí ho deixo...L’empremta que ha deixat el terrorisme al país és molt variada, tant en les consciències com en la ciència podem dir. Pel que fa a la ciència, la realitat és que el desplegament policial és palpable de forma especial en institucions públiques, tals com el palau del govern que compta amb la protecció de tancs i soldats pels seus quatre costats de forma permanent; són les anomenades unidades de asalto.

Llenguatge i cuina

Vinga passem a parlar de coses més divertides. Hi ha una cosa que em fa gràcia i no deixa de sorprendre’m , que són les qüestions lingüístiques. La llengua vehicular de la gent és l’espanyol no, però la influència de l’anglès és molt més forta que a Europa em sembla a mi. Però el que em sembla desconcertant és que en d’altres ocasions fan servir paraules molt espanyoles on nosaltres utilitzem les angleses. Per exemple, en comptes de dir stop les senyals de trànsit diuen “pare”. D’altra banda, paraules gracioses adaptades de l’anglès són “watchinman”, per dir vigilant o “bro” per dir amic. També hi ha el conjunt de noves paraules a aprendre en tots els àmbits, sobretot en el culinari (palta per alvocat, papa per patata, ají per guindilla, gaseosa per refresc...) o en el llenguatge del carrer (un bus és un juster, un amic és un pata...). Encara no he provat el pisco sour, beguda nacional, (aiguardent de raïm amb clara d’ou, angostura i més coses) tot i que no cal patir ja que dimecres vinent és el dia nacional del pisco sour i segur que sortim a commemorar tal festivitat ;-))) I tampoc he provat el ceviche, plat nacional també (peix marinat amb llimona), tot i que tampoc cal patir, ja que tinc molts dies per fer-ho i molta gana! Estic menjant la mar de bé i de moment les espècies no m’han afectat l’estòmac, cosa que agraeixo ja que puc seguir gaudint de les delícies culinàries peruanes, que abarquen tots els tipus de menjar que un pugui imaginar-se, des de carns, peixos i marisc a arròs (el pa de Perú), llegums, pastes, verdures per tots els gustos i fruites de tot tipus, de la costa, la serra o la selva! Fan uns jugos boníssims i un esmortzar bo i senzill que és el “pan con palta”, consistent en posar làmines d’alvocat a sobre d’un tallet de pà i afegir-hi sal i unes gotes de llima (la petita rodoneta i verda). Menjar això i un jugo per esmortzar pot extreure un somriure del més pessimista del món! Proveu-ho si us ve de gust, per part meva seguiré en forma amb el tema gastronòmic ;-)))

Diversió

Primer dijous a Lima i ja vaig sortir de festeta! Vaig conèixer en Claudio, un amic de’n Marc (de Badalona) que havia viscut a Badalona fa uns anys i ens vam trobar amb uns amics seus per sortir. Primer vam estar “cheleando” que li diuen aquí, es a dir fent unes birres, unes pinxes, unes cerveses vaja... i tot seguit vam anar a una sala de festes al barri bohemi de Barranco i vam assistir al concert d’un vell conegut músic peruà, en Miki Gonzalez! Va estar genial i vaig poder apreciar un dels molts ambients de festa que es viu a Lima, el qual em va agradar més que els de música llatina o les discoteques clàssiques. Sens dubte s’agraeix conèixer locals com en Claudio, ja que em van acollir de maravella i ens ho vam passar de conya!

Coneixent la ciutat...

A part d’axò, ja he estat explorant algunes zones de la ciutat, com el barri de Miraflores, que és el més conegut pel turista i on s’hi pot trobar diversió, botigues...segur que hi ha molt més i serà qüestió d’anar explorant. D’altra banda, el barri de San Miguel, que és on visc jo, està bé i és tranquil. Un pot passejar per un passeig marítim força agradable, hi han un parell d’esglèsies força maques, una estàtua d’en John Lennon, la Pontificia Universidad Católica del Perú (tela quin nom eh, jeje) amb uns jardins ben bonics o un centre comercial gegant, que pel que he vist és el que desperta més passions entre la gent. La maquinària consumista funciona aquí, diem que ha cuallat a Lima. També ho fa la religiosa, amb oficis de missa matí i tarda a diari i les esglèsies plenes. És increible però veure com les deitats prehispàniques s’han fet un lloc dins la consciència popular, aquestes han persistit a la colonització religiosa absolutista. Aquest sincretisme s’observa en el fet que molts sants i personatges bíblics són denominats com els seus homòlegs inques i escenes bíbliques adaptades al país. Un cas curiós és un quadre de l’últim sopar que veia avui i en el que en comptes d’haver-hi carn de porc hi havia carn de cuy (conill d’índies, molt apreciat a Perú). Els espanyols van haver de fer entrar la religió per la vista i és per això que van haver d’adaptar la seva estratègia davant la negativa dels natius a ser colonitzats, òbviament.

Avui he visitat el centre històric de Lima i he vist moltes coses que m’han sorprès: el barri xinès, amb una portalada enorme conmemorativa dels 150 anys de la colònia xinesa a Lima; els contrastos entre els carrers monumentals i d’altres abandonats de forma escandalosa; la poca afluència de turistes, situats més a Miraflores o bé ja fora de la ciutat, en llocs com Cuzco; els nombrosos edificis construits pels espanyols, com la catedral (la més antiga d’amèrica,  s. XVI) o el convent dels franciscans, amb una cúpula mangífica d’estil mudejar i unes catacumbes que posen els pèls de punta!; l’antiga muralla que protegia la ciutat d’atacs dels pirates; estàtues dels conqueridors i dels alliberadors (sembla curiós que mantinguin les primeres amb tanta galanteria...). Sens dubte ha estat magnífica la visita, ja que a més a més ha significat fer una excursió amb “transport públic” des de casa, cosa que m’ha anat de conya per anar agafant soltura per moure’m en aquesta ciutat on no hi ha ni metro ni parades d’autobus. El sistema funciona amb categories de bus –combis, justers i busos- per connectar els diferents districtes de la ciutat o bé amb motocarro (els famosos rickshaws de la India!) per moure’t dins de cada districte, doncs aquest tenen zones assignades. Anar amb taxi és la opció més fàcil, però no és plan com a opció d’ús diari...una cosa curiosa és que els peruans caminen molt poc, doncs agafen el transport per fer 500 metres de vegades...si les distàncies fossin més curtes aniria a peu per tot arreu. L’altre opció és la bici,  ja que he vist que hi ha algunes “ciclovias” per la ciutat...aprendre a moure’s per Lima no és fàcil i és una mica agobiant, ja que l’ambient és força ràpid i agressiu en quant a conducció i formes. Un ha d’estar despert i ser pesat amb els revisors i la gent, doncs els locals són sempre bàsics vagis on vagis.

Feina

Pel tema laboral tinc molt bones vibracions i m’agrada la idea de saber que la meva feina té un significat per mi com a persona, sobretot pel fet d’estar aquí, però també a nivell personal i humà. Val a dir que és una feina bastant d’oficina i on es treballa molt, sobretot pel fet que a la oficina som només quatre persones i portem més de 10 projectes. Per sort els companys són bona gent i m’han acollit de maravella! Som l’Angélica (la delegada), en Dennis (l’administrador), en Favio  (el comptable) i jo. A mi m’han encarregat portar els projectes que tenen un component més intensiu en comercialització, del tipus cooperatives agrícoles, desenvolupament productiu i rural. Estic molt content, tot i que reconec que els projectes educatius són molt interessants també. Però a vegades és difícil treure’s les etiquetes que un porta a sobre, tot i que també entenc que amb la meva formació puc ser de més utilitat en els projectes que m’han assigant. De fet, ja és tota una sort poder haver entrat a treballar en aquest sector sense tenir-hi experiència ni estudis específics, de manera que estic super agraït i motivat per aquesta nova feina! A més, portaré projectes tant a la sierra com a la costa i de fet n’hi ha un amb agricultors a la vall de Pisco, ciutat que ha quedat esborrada del mapa en més d’un 70% després del terratremol del 2007 i en la que hi està havent tot tipus d’intervencions humanitàries i de cooperació. Estic content perquè podré viatjar als projectes de tant en tant. De fet aquesta setmana tinc ja les primeres visites, a veure que tal van...amb moltes ganes!

 

Bé amics i amigues ja aniré acabant per avui que crec que ja us he “taladrat” bastant amb les meves històries. Agraeixo tot el suport que m’esteu donant i desitjo que les coses us rutllin bé, que estigueu contents i que tingueu motius per aixecar-vos cada matí i sortir a menjar-vos el món! Fins la setmana vinent, la qual espero tenir noves històries, vivències i sensacions a compartir amb vosaltres...

Una abraçada ben forta i salut!

Guillem