Primera setmana Perú

Perú: primera setmana (24/01/2009 a 01/02/2009)

Bé doncs després d’una setmana  al Perú donc el tret de sortida a les cròniques d’aquesta nova aventura que estic tinguent el privilegi humà de viure. Els anys van passant i a mesura que un va caminant s’adona de la diversitat continguda en aquest món.  Per moltes experiències personals que un tingui i per molt que hagi viatjat cada racó de món és diferent, entranyable i amaga persones favuloses, entorns i ecosistemes que ens expliquen coses noves. D’altra banda, la qüestió de “fer quilòmetres” no és suficient, ja que si així fos podriem concloure que els conductors o els revisors són les persones més intel.ligents que habiten la terra, cosa que dubto i sense ànim de menystindre a ningú.  Amb tot això vull reflexar el repte que tots tenim davant, a casa o a fora, i la necessitat de ser observadors, d’analitzar les coses , d’estar oberts al món, de no tenir por de caminar per llocs nous, amb gent nova...i això m’ho aplico jo en primer lloc, entenent que l’empresa no és senzilla i que tots estem arrelats a una terra. Però que amb voluntat, paciència i optimisme tot va sortint, potser avui, potser demà...combinant la frase eterna de la India, shanti shanti (poc a poc) amb la seva hòmologa palestina, inshallah (si allah ho desitja) confiem en que les coses vagin sortint bé. Endavant tots i totes, que no sigui perquè no ho hem intentat!

Recepció

El Perú m’ha rebut en època estival, que té lloc de desembre a febrer crec, en plenes vacances escolars i una afluència massiva pels carrers de la ciutat a totes hores. El canvi metereològic m’ha anat de conya, ja que he passat de portar jaqueta i passar fred al pis del Raval a vestir semarreta i pantalons curts. Bon canvi, oi? Sobretot per una persona com jo que sóc més d’ambients càlids...d’altra banda la temperatura és agradable, uns 22 graus de mitjana, res a veure amb els 40 de Chennai durant tot l’any o els 35-40 graus de la península. Tot en ordre en aquest sentit! Ara bé, el sol pica de valent, tot i la boira també quasipermanent que habita el cel de Lima. Diuen que una de les primeres coses que un nota quan surt de la ciutat és que el sol brilla i que els núvols existeixen, jeje. Doncs això, que ahir vaig cremar-me per primera vegada i mira que el cel ennuvolat va deixar caure unes gotes i tot! Sens dubte, aquí un ha d’estar “a la guait” fins i tot del que cau del cel.

Impressions sobre la (in)seguretat

Que per què ho dic això? Doncs per què és així, si no espereu que us expliqui la història del carnaval de Lima. Però encara no, ja que abans d’això volia parlar una mica de la (in)seguretat. D’entrada, m’agradaria no haver-me anat assabentat d’aquestes coses, ja que per ara no he vist cap situació extranya ni perillosa. Però, d’altra banda, és cert que cal anar informat per la vida i més en una ciutat depredadora d’uns quants milions d’habitants, on molts dels quals lluiten cada dia per portar el pa a casa, malviuen en barris pobres, no tenen accés als serveis socials bàsics...per tant, tot s’ha de llegir des de les seves diverses perspectives.

Bé com anava dient molts dels 50 i pico districtes de la ciutat tenen una situació d’inseguretat sembla que força seriosa. No se com deuen ser aquests barris, ja que encara no n’he visitat cap directament, tot i que sí que hi he passat amb cotxe o vist des de la llunyania. Sens dubte no sembla el tipus de lloc on m’aturaria a fer un “jugo” (suc), tot i que tanbé és cert que les aparences enganyen moltes vegades...sigui com sigui el que sí que estic veient és que els districtes tranquils es blinden fins les dents per protegir-se dels lladres. Suposo que el tema és molt greu, tot i que em fa l’efecte que hi ha una mica de paranoia amb la protecció de la propietat privada. Per moments quan creuo per davant d’una casa amb una reixa de punxes de 3 metres i fil elèctric a la part superior em retorna a la memòria el mur de la vergonya de Palestina. I ja se que no són coses comparables, ho se, però em sembla molt trist, ja que aquest aïllament no fa més que obrir encara més les diferències socials i provoca més odi i resistència. Imagineu botigues tancades amb portes metàl.liques i en les quals t’atenen sense poder entrar. Perruqueries i restaurants protegits d’igual manera amb els seus clients a l’interior...i les cases, ostia és que hi han carrers sencers que tanquen durant les nits! Però què hi guarden en aquestes cases?? Mobles d’or?? Sí, Perú és el primer productor mundial d’or...Bromes a part, si això succeeix és perquè la riquesa està molt mal distribuida, un mal endèmic que es reprodueix a tot arreu, tot i que en aquest tipus de països encara amb més força. Algú em dirà “benvingut al món”. Sí, ho se, però això no vol dir que un s’hagi de quedar assegut mirant’s-ho. L’ordre econòmic mundial va coix i ja va siguent hora que ens aixequem i ens fem escoltar! Calen més cimeres com el Fòrum Social Mundial i menys tractats de lliure comerç em sembla a mi.

Però bé tornant al tema volia posar de relleu altres aspectes de la seguretat que m’han cridat l’atenció:

-       La figura del “serenazgo”, un cos  de funcionaris que vetlla la seguretat arreu dels districtes. Doncs be és graciós veure com els personatges que composen aquest cos no van armats i és que si els hi veus les pintes semblen més quinquis que policies, jeje. Potser són persones conflictives que les rehabiliten amb aquest servei a la comunitat, cosa que estaria francament bé...sigui com sigui els carrers de Lima compten amb aquest suport addicional, els serenos! Ja investigaré més...

 

-                La poca autoritat que té la policia en certs barris. Ahir vaig presenciar com una dona encoleritzada per unes acusacions que li feia un policia, després que aquest perdés una xapa lateral de la moto mentre conduia, va estar a punt d’estomacar-lo de valent. Si no arriba a ser per què l’aguanta el seu “cholo” es menja al policia! No se si és una cosa habitual, ja que els policies que protegeixen el palau del govern al centre de la ciutat no sembla que tinguin massa contemplacions amb la gent que se’ls creua. Potser els serenos fan més bona pinta que ells, jeje.

 

-                La presència que ha deixat el terrorisme en el país. El cas de Perú és especialment simbòlic a Amèrica Llatina ja que davant l’exitència d’un moviment terrorista, especialment el grup anomenat Sendero Luminoso, el govern de Fujimori decidí tallar-lo d’arrel de forma contundent. Demanà ajuda a la CIA, amb qui organitzà el seguit d’operacions que acabarien desmantellant-ne la cúpula...aixi com amb la mort / desaparició de més de 60.000 persones, entre les quals camperols, obrers, sindicalistes, estudiants, nens i nenes, dones...molts dels quals eren innocents. Sense ànim de jutjar els fets de forma massa visceral em sembla que utilitzaren una estratègia militar preventiva a l’estil Gaza. Algú s’imagina una campanya d’aquest estil al País Basc? Aquí ho deixo...L’empremta que ha deixat el terrorisme al país és molt variada, tant en les consciències com en la ciència podem dir. Pel que fa a la ciència, la realitat és que el desplegament policial és palpable de forma especial en institucions públiques, tals com el palau del govern que compta amb la protecció de tancs i soldats pels seus quatre costats de forma permanent; són les anomenades unidades de asalto.

Llenguatge i cuina

Vinga passem a parlar de coses més divertides. Hi ha una cosa que em fa gràcia i no deixa de sorprendre’m , que són les qüestions lingüístiques. La llengua vehicular de la gent és l’espanyol no, però la influència de l’anglès és molt més forta que a Europa em sembla a mi. Però el que em sembla desconcertant és que en d’altres ocasions fan servir paraules molt espanyoles on nosaltres utilitzem les angleses. Per exemple, en comptes de dir stop les senyals de trànsit diuen “pare”. D’altra banda, paraules gracioses adaptades de l’anglès són “watchinman”, per dir vigilant o “bro” per dir amic. També hi ha el conjunt de noves paraules a aprendre en tots els àmbits, sobretot en el culinari (palta per alvocat, papa per patata, ají per guindilla, gaseosa per refresc...) o en el llenguatge del carrer (un bus és un juster, un amic és un pata...). Encara no he provat el pisco sour, beguda nacional, (aiguardent de raïm amb clara d’ou, angostura i més coses) tot i que no cal patir ja que dimecres vinent és el dia nacional del pisco sour i segur que sortim a commemorar tal festivitat ;-))) I tampoc he provat el ceviche, plat nacional també (peix marinat amb llimona), tot i que tampoc cal patir, ja que tinc molts dies per fer-ho i molta gana! Estic menjant la mar de bé i de moment les espècies no m’han afectat l’estòmac, cosa que agraeixo ja que puc seguir gaudint de les delícies culinàries peruanes, que abarquen tots els tipus de menjar que un pugui imaginar-se, des de carns, peixos i marisc a arròs (el pa de Perú), llegums, pastes, verdures per tots els gustos i fruites de tot tipus, de la costa, la serra o la selva! Fan uns jugos boníssims i un esmortzar bo i senzill que és el “pan con palta”, consistent en posar làmines d’alvocat a sobre d’un tallet de pà i afegir-hi sal i unes gotes de llima (la petita rodoneta i verda). Menjar això i un jugo per esmortzar pot extreure un somriure del més pessimista del món! Proveu-ho si us ve de gust, per part meva seguiré en forma amb el tema gastronòmic ;-)))

Diversió

Primer dijous a Lima i ja vaig sortir de festeta! Vaig conèixer en Claudio, un amic de’n Marc (de Badalona) que havia viscut a Badalona fa uns anys i ens vam trobar amb uns amics seus per sortir. Primer vam estar “cheleando” que li diuen aquí, es a dir fent unes birres, unes pinxes, unes cerveses vaja... i tot seguit vam anar a una sala de festes al barri bohemi de Barranco i vam assistir al concert d’un vell conegut músic peruà, en Miki Gonzalez! Va estar genial i vaig poder apreciar un dels molts ambients de festa que es viu a Lima, el qual em va agradar més que els de música llatina o les discoteques clàssiques. Sens dubte s’agraeix conèixer locals com en Claudio, ja que em van acollir de maravella i ens ho vam passar de conya!

Coneixent la ciutat...

A part d’axò, ja he estat explorant algunes zones de la ciutat, com el barri de Miraflores, que és el més conegut pel turista i on s’hi pot trobar diversió, botigues...segur que hi ha molt més i serà qüestió d’anar explorant. D’altra banda, el barri de San Miguel, que és on visc jo, està bé i és tranquil. Un pot passejar per un passeig marítim força agradable, hi han un parell d’esglèsies força maques, una estàtua d’en John Lennon, la Pontificia Universidad Católica del Perú (tela quin nom eh, jeje) amb uns jardins ben bonics o un centre comercial gegant, que pel que he vist és el que desperta més passions entre la gent. La maquinària consumista funciona aquí, diem que ha cuallat a Lima. També ho fa la religiosa, amb oficis de missa matí i tarda a diari i les esglèsies plenes. És increible però veure com les deitats prehispàniques s’han fet un lloc dins la consciència popular, aquestes han persistit a la colonització religiosa absolutista. Aquest sincretisme s’observa en el fet que molts sants i personatges bíblics són denominats com els seus homòlegs inques i escenes bíbliques adaptades al país. Un cas curiós és un quadre de l’últim sopar que veia avui i en el que en comptes d’haver-hi carn de porc hi havia carn de cuy (conill d’índies, molt apreciat a Perú). Els espanyols van haver de fer entrar la religió per la vista i és per això que van haver d’adaptar la seva estratègia davant la negativa dels natius a ser colonitzats, òbviament.

Avui he visitat el centre històric de Lima i he vist moltes coses que m’han sorprès: el barri xinès, amb una portalada enorme conmemorativa dels 150 anys de la colònia xinesa a Lima; els contrastos entre els carrers monumentals i d’altres abandonats de forma escandalosa; la poca afluència de turistes, situats més a Miraflores o bé ja fora de la ciutat, en llocs com Cuzco; els nombrosos edificis construits pels espanyols, com la catedral (la més antiga d’amèrica,  s. XVI) o el convent dels franciscans, amb una cúpula mangífica d’estil mudejar i unes catacumbes que posen els pèls de punta!; l’antiga muralla que protegia la ciutat d’atacs dels pirates; estàtues dels conqueridors i dels alliberadors (sembla curiós que mantinguin les primeres amb tanta galanteria...). Sens dubte ha estat magnífica la visita, ja que a més a més ha significat fer una excursió amb “transport públic” des de casa, cosa que m’ha anat de conya per anar agafant soltura per moure’m en aquesta ciutat on no hi ha ni metro ni parades d’autobus. El sistema funciona amb categories de bus –combis, justers i busos- per connectar els diferents districtes de la ciutat o bé amb motocarro (els famosos rickshaws de la India!) per moure’t dins de cada districte, doncs aquest tenen zones assignades. Anar amb taxi és la opció més fàcil, però no és plan com a opció d’ús diari...una cosa curiosa és que els peruans caminen molt poc, doncs agafen el transport per fer 500 metres de vegades...si les distàncies fossin més curtes aniria a peu per tot arreu. L’altre opció és la bici,  ja que he vist que hi ha algunes “ciclovias” per la ciutat...aprendre a moure’s per Lima no és fàcil i és una mica agobiant, ja que l’ambient és força ràpid i agressiu en quant a conducció i formes. Un ha d’estar despert i ser pesat amb els revisors i la gent, doncs els locals són sempre bàsics vagis on vagis.

Feina

Pel tema laboral tinc molt bones vibracions i m’agrada la idea de saber que la meva feina té un significat per mi com a persona, sobretot pel fet d’estar aquí, però també a nivell personal i humà. Val a dir que és una feina bastant d’oficina i on es treballa molt, sobretot pel fet que a la oficina som només quatre persones i portem més de 10 projectes. Per sort els companys són bona gent i m’han acollit de maravella! Som l’Angélica (la delegada), en Dennis (l’administrador), en Favio  (el comptable) i jo. A mi m’han encarregat portar els projectes que tenen un component més intensiu en comercialització, del tipus cooperatives agrícoles, desenvolupament productiu i rural. Estic molt content, tot i que reconec que els projectes educatius són molt interessants també. Però a vegades és difícil treure’s les etiquetes que un porta a sobre, tot i que també entenc que amb la meva formació puc ser de més utilitat en els projectes que m’han assigant. De fet, ja és tota una sort poder haver entrat a treballar en aquest sector sense tenir-hi experiència ni estudis específics, de manera que estic super agraït i motivat per aquesta nova feina! A més, portaré projectes tant a la sierra com a la costa i de fet n’hi ha un amb agricultors a la vall de Pisco, ciutat que ha quedat esborrada del mapa en més d’un 70% després del terratremol del 2007 i en la que hi està havent tot tipus d’intervencions humanitàries i de cooperació. Estic content perquè podré viatjar als projectes de tant en tant. De fet aquesta setmana tinc ja les primeres visites, a veure que tal van...amb moltes ganes!

 

Bé amics i amigues ja aniré acabant per avui que crec que ja us he “taladrat” bastant amb les meves històries. Agraeixo tot el suport que m’esteu donant i desitjo que les coses us rutllin bé, que estigueu contents i que tingueu motius per aixecar-vos cada matí i sortir a menjar-vos el món! Fins la setmana vinent, la qual espero tenir noves històries, vivències i sensacions a compartir amb vosaltres...

Una abraçada ben forta i salut!

Guillem