Perú: tercera setmana (09/02/2009 a 15/02/2009)

Perú: tercera setmana (09/02/2009 a 15/02/2009)

Tinc la sensació que el temps em repta a una cursa, a diari i sense treva. I cada dia que passa aquesta cursa agafa més embranzida. És part del joc, ho assumeixo, i m’agrada ja que em fa sentir viu i conscient de les coses que m’envolten. Viure fora de casa et fa ser més curiós, t’incita a explorar, a conèixer llocs dels que ni has sentit a parlar, a escoltar més a la gent, a ser més analític, a dimensionar els teus límits i mesurar els riscos de les teves accions...t’obre la ment i et fa més lliure! Una cosa que m’agrada molt fer aquests dies és observar i escoltar, pràctica que en la meva vida barcelonina tenia més aparcada, tot caminant pel carrer o anant amb metro escoltant música, certament alienat del món exterior. Doncs bé, a Lima un ha de tenir els 5 sentits posats en el que fa i més si acabes d’arribar. Aquí hi han pràctiques que encara perduren, però que ja s’han perdut en llocs com Europa.

Els revisors i el transport públic

Una d’aquestes pràctiques que em feia gràcia comentar és sobre l’existència de revisors en el transport públic. Absolutament tots els busos de Lima compten amb la presència d’un revisor. Després d’aquestes setmanes d’anar-los veient un s’adona de la seva importància aquí, quan a la seva vegada serien irrellevants en un autobus de Barcelona, on una màquina i les normes establertes els ha pres el lloc. Estic segur que anys enrere en els busos de Barcelona també hi havien revisors...és una feina ben complicada la de ser revisor, doncs tenen molta pressió per part de la direcció de les seves pròpies empreses de transport, que els hi calculen el temps de ruta i de la qual en depen el seu sou. Però no només per això, sino que és una feina en la que has d’estar continuament cridant i organitzant el poc espai del bus per la munió de gent que hi viatja. Cobrar l’import del trajecte passant entre la gent mentre t’esclafa i et gira l’esquena és també una tasca que requereix paciència...estic segur que si aquestes línies les llegeix un peruà es pensarà que m’he tornat boig al parlar d’aquest col.lectiu, però em sembla important fer-ho, ja que son persones en primer lloc i d’altra banda perquè penso que no és justa la imatge que se’n té. La gent els té per maleducats i lladregots, però en aquesta societat –aixi com en la nostra– falta molta empatia i comprensió. Ës com el tema dels barris marginals, que resulta que són els culpables dels problemes de la ciutat, això m’emprenya! Els problemes són variats i complexos i assenyalar als lladres com a culpables exclusivament em sembla erroni. Però bé com anava dient sobre els revisors un s’adona que són com els escombriaires a casa nostra, els quals solen ser immigrants perquè nosaltres ja no ens volem embrutar les mans. I a sobre ens queixem, va home va! El col.lectiu de revisors sol ser gent de la serra, de pell fosca i baixets; persones que generalment provenen d’entorns més desestructurats...molts d’ells són nens, així com també hi trobes dones i fins i tot gent gran...la majoria però són homes de mitjana edat, consumits pel fum dels carrers i l’estrés de la ciutat. Repeteixen milers de vegades a diari les mateixes paraules; fins i tot de vegades me’ls imagino repetint les mateixes paraules mentre somien, com ara “sube sube!” o “Todo Javier Prado!!” (un dels carrers principals). Els busos són vells i estan força “rostits” i si sumem la conducció agressiva i els cops de botzina l’experiència de viatjar amb una combi no deixa indiferent de cap manera. De vegades fa gràcia, potser per la inconsciència de la joventut...i surto del bus rient (com en els trens de Mumbai, veritables trajectes surrealistes allà on hi siguin). Però en molts casos m’entristeix pensar fredament en aquesta realitat, ja que els peruans es mereixen una millor qualitat de vida, rebre un millor tracte per part de les seves institucions públiques. Quan veus que puja una dona embarassada o un vellet i que amb un dels cops de gas del bus gairebé se’n va a terra la cosa canvia, et fa pensar si més no...

Contrastos i realitat peruana

Hi ha moltes coses que et fan pensar aqui i et permeten establir comparacions. Per exemple, les empreses aqui tenen un percentatge molt baix de contractats en plantilla, ja que es fomenta el que la gent es faci autònoma per tal de rebaixar costos de l’empresari. I si no t’agrada tranquil que hi haurà algu altre disposat a assumir el teu càrrec. Si t’acomiaden de la feina no tens dret a atur, sino que se’t fa entrega d’un fons que l’empresa ha anat deduïnt del teu sou mentre hi treballaves. Així el sistema s’assegura qui ningú s’acomoda a viure de l’atur, com sí passa a casa nostra. Un altre fet que em va sobtar és que els treballadors paguen una assegurança per la seva cobertura mèdica i d’aquesta manera poden accedir a atenció mèdica als hospitals de la seguretat social. Però aquests hospitals no brinden atenció només que a les persones que paguen l’assegurança, ni tan sols als familiars. La gent que no treballa ha d’anar als hospitals públics clàssics, els quals sortosament existeixen, tot i la influència “yanqui” que es manifesta en d’altres àmbits de la vida dels peruans.

El sistema econòmic peruà és ben liberalista com veieu i més en un moment en el que la dependència de l’exterior es fa més patent en la majoria d’economies del món. Perú té la sort de tenir una economia diversificada i això està fent que sigui un dels països del món que segueix creixent a dia d’avui, a diferència fins i tot del seu rival i veí ric Xile. Perú concentra les reserves més grans d’or de sudamèrica i una de les majors a nivell mundial. Ostenta mines de coure i urani també. És doncs un país miner. Però d’altra banda, el seu sector primari és riquíssim, en tant que es cultiva fruita i verdura de la costa, serra i selva. Tenen més de mil varietats de patates (gràcies a les avançades tècniques que tenien els inques per cultivar la terra), fruites tropicals “por doquier”, espècies de tot tipus i colors, peix (...) i carn...i per no mencionar els ingressos provinents del turisme, que representa una font d’ingressos per les arques públiques d’allò més suculenta.

Pel que la gent m’explica Perú és a dia d’avui un país estabilitzat, tot i que a mi em sembla que encara està en periode de recuperació...He de reconèixer que no tenia massa consciència de la història contemporània del país abans de venir i que una vegada aqui entenc cada vegada millor la situació en la que es troba el país. Les dècades dels 70 i 80s van ser moments molt convulsos per la gent del país, sobretot per la violència, els abusos i els actes terroristes que es van succeir arreu del país...van ser temps de molta por i en la que van morir molts milers de persones a mans d’uns o altres (...). Molta gent va deixar la serra o la selva i va emigrar cap a nuclis urbans més poblats, sobretot cap a Lima, que va veure ràpidament gairebé doblada la seva població. La gent gran m’explica que fa 20 anys moltes de les barriades gegants que avui envolten Lima no eren més que quatre cases...en canvi avui aquests barris estan col.lapsats, superpoblats; i no paren de crèixer de forma alarmant...les condicions de salubritat i humanes són molt precàries en molts d’aquests, però la gent hi està atrapada...definitivament la pobresa urbana és ben trista, si és que pot haver-hi alguna forma de cara amable de la pobresa.

La comprensió de la mentalitat de la gent no és tasca fàcil. I confesso que m’està portant de corcoll intentar comprendre les conductes violentes que veig o m’expliquen. Sembla com si molts nois joves es reveléssin contra la seva pròpia societat i farts de sentir-se despreciats i ignorats es dediquessin a fer mal als demés, ja sigui robant, barallant-se... Per sentir-se millor poster? Per canalitzar la seva còlera? Les generacions de joves són la base social més amplia del país i no es pot permetre prescindir de gran part d’aquesta, ja que d’aquesta manera es condemna el futur sencer del país. Cal fomentar la confiança en un mateix i donar més oportunitats de creixement personal. Alguns bons símptomes van sorgint, com ara que molts joves andins residents a Lima volen aprendre la seva llengua, el quechua o l’aymara...també que les cases de cultura de cada districte tenen una bona afluència de joves per fer tot tipus d’activitats...penso que aquest tipus d’espais són indicadors de salut de la societat, espais de trobada i convivència. Shanti shanti, inshallah J

Cultura, platges i festa!

Aquesta setmana he fet la meva primera visita en unes ruines arqueològiques. Ja ho diuen, que en aquest país aixeques una pedra i trobes un temple, com Badalona amb els romans ;) Només a la costa van arribar a habitar nombrosos imperis, ja abans dels inques, i van desenvolupar tècniques refinadíssimes per treballar l’orfebreria o per treballar la terra en un dels deserts més secs del món. Sovint s’instal.laven a les parts altes de les montanyes costaneres, per tal de dominar les valls, el mar i possibles invasions des de la serra. Doncs aquest és el panorama que em vaig trobar a les ruines de Pachacamac, un complex de temples i antics palaus en ruines...el que més em va sorprendre era com van ser capaços d’instal.lar una ciutadella com aquesta enmig d’un desert sec i mancat d’aigua. Amb l’arribada dels inques van construir el temple-emblema del santuari, dedicat al déu sol, creador del món. Tal era la devoció que tenien orientat el temple cap al mar, és a dir cap a l’est per tal de rendir-li un tribut quan es pongués pel mar. Quina vista més impressionant des del damunt del temple, sobretot el contrast entre la terra polsegosa del desert amb els cultius verds i frescos de la vall. És un desert ben curiós ja que está esquinçat per nombroses valls i rius que oxigenen l’ambient sofocant que aquest genera.

De la història passem a la cultura popular. Quina sort tenir el mar tan proper, amb tot el que genera al seu voltant. Aquest fi de setmana vaig poder reposar de nou de l’estrés de Lima i nadar de nou al Pacífic. Però no només això sino que vaig viure una experiència molt especial: poder gaudir d’una posta de sol completa pel mar. El sol va anar desapareixent pel mar de forma completament neta i posteriorment el cel es va tenyir de tonalitats carbasses primer i rosades després. Aquestes son les coses que realment tenen valor per mi, les que em connecten amb mi mateix i m’ajuden a valorar coses meravelloses que el món ens ofereix. I la companyia va ser immillorable, en un entorn totalment peruà! Em vaig sentir super ben acollit amb en Claudio i cia...el pisco va ser la beguda estrella en una vetllada com aquesta, seguint amb uns “bailoteos” amb ritmes llatins i rockeros...he de reconeixer que estic descobrint una part de mi mateix que no coneixia en quant al ball, no tant per que ho faci bé sino per què vaig perdent la vergonya a fer el ridícul, jeje. Deu ser també gràcies al Jazzsí, que m’ha educat molt musicalment parlant J I finalment vam acabar diumenge fent una “parrillada peruana” amb tota la familia! Patates al caliu, xoriçets, salsitxes, tires de carn...tot amb les seves salses d’espècies, els seus “ajíes”...que bo!!! Sens dubte em recordaré d’aquest àpat durant molt de temps, sobretot per l’ambient familiar i local...aquestes coses com sempre dic apropen molt més a la cultura i costums del país.

Volia acabar fent esment a un fet que va succeir l’altre dia, el qual es refereix al coneixement del medi i que em va fer reflexionar sobre aquest tema. El cas és que els peruans han desenvolupat un sisè sentit pel tema dels terratrèmols i a la mínima que hi ha un petit tremolor es posen en alerta. És un mecanisme que han après a utilitzar davant la llarga història de sismes que tenen...doncs bé dilluns es va registrar un sisme de 3,5 graus de l’escala de Richter i increiblement jo no vaig notar-lo. Va ser un petit tremolor, però l’Angelica el va notar, així com la gent de la ciutat, tal i com explicaven els diaris posteriorment. Sembla ridícul, però la meva lectura és que no m’ho esperava, que no tinc interioritzat aquest fet en la meva vida, com succeeix amb els locals. En fi, es tracta d’una qüestió més a aprendre a assimilar, ja que els tremolors es van succeint amb relativa fre qüència... Bé doncs com sempre em deixo multitut de coses per explicar, però ja és tard i no em trobo massa bé avui, ja que finalment he tingut el primer “problema intestinal” del viatge...espero poder tornar a menjar “ají” en un parell de dies, quines ganes! J

Vinga doncs amics i amigues espero que estigueu molt bé i que les coses rutllin tal com espereu. Per part meva us envio tota la meva energia i ànims!

Una abraçada ben forta i cuideu-se!

Guillem

Lima, 16/02/2009