Perú: setmanes 4, 5 i 6

Perú: setmanes 4, 5 i 6 (16/02/2009 a 08/03/2009)

Fa un quart d’hora que sona l’alarma d’un cotxe aparcat davant de casa. El Sr. Mauro, el simpàtic vigilant de l’edifici –un home baixet, moreno i de faccions andines– observa els cotxes i vianants en constant moviment. Obre la porta amb delicadesa i brinda una salutació quasi incòmde de respecte i subordinació. Per sort, a mi ja em parla com un “colega”, hem fet bones migues! És del districte portuari de Callao, “zona roja” allà on les hi hagi, amb altes quotes de delinqüència, fets que són aprofitats pels mitjans rapinyaires en els noticiaris i portades dels diaris. Res és el que sembla i jutjar sense conèixer és perillós. Si un mira un objecte de lluny no pot apreciar la diversitat de colors, textures i formes del mateix objecte vist des de la proximitat. Intueixo que aquesta és una de les causes dels problemes que té la societat peruana (i mundial); jutjar sense conèixer, posar etiquetes condemnatòries, menysprear, ser passiu...

Fa dies que no escric, quasi tres setmanes. I creieu-me que ja tenia ganes de disposar d’una mica de temps per seure amb tranquilitat a escriure unes línies. No es tracta tant d’un dietari, si no més aviat d’un mitjà d’expressió, d’un canal de comunicació i sobretot d’una eina de reflexió personal, la qual comparteixo amb vosaltres amb satisfacció. He de confessar que cada vegada llegeixo menys premsa de casa i és gràcies a vosaltres que estic mínimament al dia de les coses que passen, així que no deixeu d’informar-me! Sí que és cert que a Lima s’ha parlat del “desliz” d’en ZP, però en àmbits redüits. El Barça, el Madrid o en Nadal pels aficionats als esports. Però aquí la realitat nacional és la que s’endú tot el proptagonisme. I a nivell internacional, en Chavez a Veneçuela, l’Evo Morales a Bolívia o l’Obama als Estats Units són els principals protagonistes. Un altre país que crea interès és Israel, pot ser perquè el Primer Ministre peruà és d’origen isralià, en Yehud Simon. Aquest és un país ben divers i ric en nacionalitats. Es comenta que el dues vegades president Alberto Fujimori, actualment persona “non grata” al país i pendent de sentència pels judicis en el que se’l jutja per crims contra la humanitat per suposades matances de civils inocents durant l’època del terrorisme a Perú, va nèixer a l’oceà, al vaixell que conduiria la seva família des de Japó per buscar una vida millor al Perú després de la Segona Guerra Mundial. La història és capritxosa, no? Xinesos des del segle XIX, japonesos després de la 2GM...s’embarcaren cap al Perú cercant una nova vida. Sense mencionar els milions de persones que arribaren a Amèrica Llatina durant l’època de les colònies espanyola i portuguesa; milers de ciutadans espanyols que vingueren a dominar i sotmetre les colònies, centenars de milers de portuguesos que emigraren a Brasil durant la febre de l’or al segle XVII. Es parla de 10 milions d’esclaus africans traslladats al “nou món” per treballar la terra i sobretot les mines d’or i plata, cossos més resistents fins i tot que els natius per suportar esforços que els conduien fins la mort en molts casos. Ciutadans de la més baixa categoria, juntament amb els indígenes, que foren exterminats i els supervivents denigrats, trepitjats i desposseïts de tot, fins i tot de la seva ànima.

Coneixeu la història de Potosí? Aquest territori de l’actual bolívia va arribar a posseïr les majors reserves de plata que mai han existit a la terra. Aquest mineral es trobava concentrat en l’interior d’unes poques muntanyes i quan els espanyols les descobriren es dedicaren a extreure’n fins la sacietat. Com que la Corona Espanyola estava hipotecada enfront els banquers europeus (alemans, anglesos, francesos, etc.), la troballa significà disposar dels recursos per retornar el que debien. Dels més de 16 milions de Kg de plata que entraren a Espanya entre el 1500 i el 1660, tres vegades les reserves europees, es calcula que quasi el 70% sortien directament cap a Europa per pagar les anualitats del deute de la corona. Amb aquestes xifres un es pot imaginar com alguns personatges de l’època van escriure que amb la plata que s’havia extret es podia construir un pont d’aquest mineral des del peus de la muntanya a Potosí fins al Palau Reial a Madrid, creuant tot l’Atlàntic! Increíble, no? I d’altra banda em ve a la ment aquesta expressió popular de “cuesta un Potosí”! Amb tot això l’únic que em queda clar és la irracionalitat de l’espècie humana, el mal que ens hem fet a nosaltres mateixos al llarg de la història i en totes les latituds. I aquest espiral continua reproduint-se amb força i de forma implacable. Crec que és important mirar al passat per entendre el que passa avui. Com les regions més riques en recursos naturals són les més pobres. La seva riquesa ha estat sens dubte la seva tragèdia, pels habitants de Potosí, del Congo o dels boscos tropicals d’Indonèsia. Tinguent en ment aquest panorama aprofito per fer publicitat d’un esdeveniment social que tinrà lloc a finals d’aquest any 2009. Es tracta de la Marxa Mundial per la Pau i la Noviolència. Aquest marxa està concebuda per sensibilitzar a la població mundial sobre la Pau i la Noviolència. Sortirà des de la Plaça Gandhi de Wellignton (Nova Zelanda) el 2 d’octubre de 2009 (dia del naixement de M.K.Gandhi i dia internacional de la noviolència) i recorrerà tot el planeta fins arribar el 2 de gener de 2010 als peus de la majestuosa Aconcagua, Argentina, en el mateix lloc on “Silo” faria un discurs sobre la pau i la democràcia a l’Argentina fa 30, envoltat de militars armats de la dictadura argentina d’aquell moment. 150.000 km, 83 països, 300 ciutats són algunes de les xifres de la marxa. Evidentment passarà per Barcelona, així que us animo a participar-hi, aporteu-hi el vostre granet de sorra! Jo des de Lima, per on també passarà la marxa el desembre, ja he posat fil a l’agulla amb el tema :-)

“Walk of life”, de Dire Straits, m’acompanya en aquest vespre càlid i enganxós a la capital. I em direu, si encara no ens has explicat res! Vinga va som-hi doncs, anem a parlar una mica del Perú!

Sentit de l’humor, “a lo peruano”

La frase de “si la vida te da la espalda, enséñale el culo” encaixa com anell al dit en els peruans. Suposo que tots els pobles tenen les seves anècdotes, però n’hi ha una que m’ha deixat frapat. Us recordeu del terratrèmol de l’agost de 2007 a Pisco (Regió d’Ica, al sud de Perú), no? En l’epicentre, Pisco, es va registrar un sisme de 7’9 graus en l’escala oberta de Richter. El 90% de la ciutat es va ensorrar literalment i van morir més de 100.000 persones. Sense comptar els milers de ferits i els danys materials...en fi, tota una catàstrofe! Bé doncs a un congressista, que també era empresari d’una marca de piscos (el licor més famós de Perú), en un moment d’il.luminaciót no se li va acudir una altra cosa que aprofitar aquesta catàstrofe natural per fer negoci. Fent ús de les modernes tècniques del marketing i la publicitat va pensar un nom comercial pel seu nou pisco. I sabeu quin nom li van posar? “Pisco 7’9”. No és una broma no. M’alegra explicar-vos que sortosament la societat civil i els partits polítics es van quadrar i li van fer retirar aquest producte del mercat i el van inhabilitar de les seves funcions. I és que no era per menys...però deu ni do. Els collons com pinyes tu, no tinc paraules...

Un altre fet que ha requerit del sentit de l’humor dels peruans és el tramvia aeri de Lima. Durant el primer govern de l’actual president de la república, l’Alan Garcia, es va projectar la construcció d’un tramvia aeri que creués tota la ciutat en diagonal. Una obra populista que havia estat promesa electoral i que els ciutadans, il.lusos van creure’s amb els ulls clucs. Els 80’s van ser anys molt durs pel país, amb les taxes d’atur més altes dels darrers 40 anys, una crisi econòmica fortíssima, un caos social brutal. Va ser l’època àlgida de Sendero Luminoso, quan hi havien atemptats constantment, segrestos i una situació s’inseguretat molt gran. Amb aquest panorama el govern dedicà la majoria de recursos a la seguretat interna. Però per compensar la balança el Sr. Alan Garcia no se li acudí res més que prometre un tren aeri, a l’estil de Sydney. Doncs bé les obres començaren i al cap de pocs mesos es declarà la inviabilitat del projecte. Però darrere es deixaren milions de soles gastats en construir els pilars del tren per una gran avinguda. Imagineu-vos la gràcia que ha de fer veure els diners dels teus impostos convertits en formigó armat d’una obra abandonada. Sí, casos com aquests n’hi ha molts, ho se. Què han fet els habitants de Lima? Bé, doncs s’han dedicat a donar una mica de vida en aquestes torres que ennegreixen els seus carrers, dibuixant-hi i pintant-les. Evidentment, les autoritats no els han posat cap impediment, llavors sí que s’hauria armat “la de san quintín”, jeje. M’imagino la cara del president cada vegada que passa per aquesta avinguda, se li deu caure la cara de vergonya si té un mínim cor. És clar que ell es desplaça amb cotxe blindat, viu al palau presidencial, cuiosament el palau que feu contruir el colonitzador Francisco Pizarro com a residència privada, va a la clínica privada. Diem que la qualitat dels serveis públics no li afecten massa. Ja m’agradaria veure tots aquests personatges públics, “chupones” que els hi diuen, viajant amb les combis de bon matí, amb la multitud i el trànsit limeny. Aquesta imatge m’ha fet recordar un fragment de l’obra del mestre Rubianes, en pau descansi, quan parla de lo freda que és la gent al matí quan puja al metro, tant apretats físicament, però tan aïllats humanament. I la cançó deia: “Es una lata el trabajar, todos los día me tengo que levantar...”.

Cal sentit de l’humor per viure la vida amb un mínim de tranquilitat, per tenir motius per somriure, per conèixer la felicitat...doncs ens colen tants gols al llarg de la vida que si no fos pel sentit de l’humor no se què fariem. De tot se n’apren, ja sigui per be o per mal. Per mi aquest és un dels secrets per seguir avançant...

Nous contrastos de “la ciutat dels reis”

Fa uns dies vaig fer un tour nocturn pel centre de Lima. He de dir que vaig quedar encantat amb tot el que vaig veure a nivell arquitectònic, doncs la capital amaga tresors històrics espectaculars que cal anar descobrint. Va ser en aquell moment quan definitivament vaig poder percebre els aires de capital de la ciutat, amb els seus palaus i edificis grandiloqüents. Però sobretot per les grans artèries que atravessen la ciutat, avingudes amples com camps de futbol, amb 8 carrils o més, flanquejades per estàtues neoclàssiques i altres elements decoratius. Entrant al centre històric pel sud hi ha l’avinguda Grau, probablement el personatge més estimat a Perú. Una imponent estàtua de ferro dispositada sobre un elevat pedestal presideix una immensa plaça circular. Pujant l’avinguda trobem el majestuós Tribunal Suprem i el Museu Nacional en un costat i l’hotel Sheraton a l’altre, un edifici que s’eleva fins a tocar els baixos núbols de la capital. Tot seguit arribem a la plaça San Martín, en memòria de l’autèntic alliberador del país de mans dels espanyols. Trobem l’hotel Bolívar en un costat, en memòria al també mite Simon Bolívar, qui també ajudà a combatre els espanyols. Unes voltes rodegen tota la plaça, atorgant major intimitat a les terraces dels restaurants. Seguint cap amunt trobem la guinda que culmina el pastís, amb la Plaça de Armas i la seva estàtua de bronze, la catedral de Lima, la seu de l’arquebisbal, amb una façana de fusta molt ben conservada i l’ajuntament. L’edifici del Congrés, el museu de la inquisició, esglèsies, convents i altres edifics públics completen l’amalgama arquitectònica històrica del centre històric. Carrers estrets, placetes, restaurants mítics, aroma a història...són elements que un percep d’aquesta zona de la ciutat. Però com tot centre històric de moltes ciutats, el centre de Lima és una “zona roja”, un districte perillós. I com us deia abans la pròpia mentalitat és la culpable de la persistència d’aquesta situació. El circuit està delimitat de tal manera que es camini per uns carrers determinats on hi ha policia i serenos, però tant sols per protegir als turistes! I els locals què? Resulta frustrant anar enfilat al bus turístic i veure les condicions de vida d’aquest i d’altres districtes. Els locals, residents en zones deprimides i veuen com uns tenen un tracte més favorable que ells en la seva pròpia ciutat i això causa malestar i genera conductes rabioses. Això també passa a Barcelona, però els nivells de violència no són els que hi ha aqui, així com els de de desigualtat. Em preocupa profundament aquest aillament que es produeix entre rics i pobres. Se que sempre dic el mateix, però es que crec que aquí és on s’enquisten part dels problemes. Avui parlava amb un noi del Callao, el barri del que us parlava a l’inici, i em deia això exactament, que a ells mateixos els hi fa ràbia que la gent no visiti el seu districte, que se’ls mirin amb por, que els tractin com a delinqüents. Posar etiquetes a un col.lectiu és molt perillós com deia abans.

Una altra cosa que volia comentar és la dimensió de Lima. La setmana passada vaig viatjar al nord del Perú i vaig fer-ho amb bus. Vam agafar la panamericana norte i vam estar conduint hora i mitja fins sortir de la ciutat completament. Lo sorprenent de Lima és que s’està poblant constantment., Ara mateix hi ha gent arribant a la perifèria i montant la seva tenda. “Amb una mica de sort” d’aqui uns mesos, quan hi hagi un cert nombre de pobladors la municipalitat els hi instal.larà desaigües i llum elèctrica. Em va deixar força tocat veure les condicions de vida dels “conos” i mira que només vaig passar-hi amb el bus. Imagineu-vos el llom de les muntanyespelades i desèrtiques al voltant de la ciutat amb una progressiva ocupació, enmig de brutícia i insalubritat, sense accés a aigua corrent ni llum. Gent que segueix arribant de la serra, que han abandonat les seves terres, per això. La ciutat és molt dura i la supervivència passa en moltes ocasions per renunciar a la dignitat personal per obtenir uns pocs soles.

Una aproximació al nord del Perú

És brutal un tram de carretera al nord de la ciutat. S’anomena “pasamayo” i és una carretera que atravessa el lateral de les dunes del desert, les quals es precipiten uns centenars de metres fins a trobar-se amb l’oceà. Quin fenòmen tan bonic poder veure la unió entre el desert i l’oceà, afegint-hi una espectacular posta de sol, una d’aquelles que t’emmudeix per uns instants i et fa donar les gràcies per poder presenciar tal espectacle.

Tornant als temes de seguretat que segueixen inquietant-me, el nord del país va mostrar-me una cara que sincerament no m’esperava. Jo creia que Lima era on es concentrava la violència i les pandilles, però em van advertir que aquest fenòmen es reprodueix en tot el país, més del que un es pot imaginar. Tinc la sensació que és una afirmació una mica agosarada, potser per què no vaig viure cap situació conflictiva, fins i tot quan em vaig quedar sol viatjant pel nord. En tot cas, em van explicar que la pobresa que arrossega tot el país, les zones rurals de forma alarmant, ha anat generant aquest posit de violència, sobretot entre la gent jove. La manca d’oportunitats, el clima extrem que “aborrega”, la influència dels Estats Units (per la cultura de les armes, les pandilles, el cine...), haver crescut en un entorn de violència, una educació deficient, la fractura interna (...) són factors que contribueixen a aquesta situació de violència. El que no és agosarat afirmar és la magnitud de la pobresa del país. Les condicions de vida de la costa són dures pel clima i la manca d’aigua i enormes quantitats de població s’amunteguen en cases de fusta i oralita a la vora de pobles i ciutats, formant extenses barriades que sovint s’endinsen en el desert. A més, la terra no és apte pel cultiu en molts casos, el que agreuja la situació de la gent, que es veu obligada a viure recliclant vidre i plàstic. De nit un pot veure com els “recicladors” rebusquen l’interior de les bosses d’escombreries per poder vendre plàstic i el vidre...

Part de la costa nord del Perú ha sofert un fenòmen natural sorprenent en els darrers anys. D’ençà a les pluges de “El Niño” de l’any 1983 part del desert s’ha convertit en una zona fèrtil. S’està donant un procés de tropicalització que ha deixat bocabadats als ciutadans de la regió, doncs on abans hi havia desert ara hi ha un mantell verd d’arbres i plantes. El fenòmen de El Niño succeeix cada 8 anys aproximadament i es produeix fruit de la confluència d’un front d’aire calent amb un de fred, els quals desencadenen pluges torrencials de forma massiva. Al 83 aquest fenòmen va causar estralls entre la població al inundar cases i pobles, destrossar collites, matar persones i animals...però a la vegada va desencadenar nova vida en una gran extensió. Ara hi plou i la terra és apta pel cultiu, de manera que molta gent s’ha pogut beneficiar d’aquest fenòmen. L’algarrobo va ser el precursor d’aquest canvi, ja que les seves llavors es van disseminar per aquest territori i les seves arrels van guanyar-li terreny al desert. D’aquesta manera un pot entendre com pot ser que hi hagi cançons dedicades a l’algarrobo a la regió de Piura. Així mateix, s’ha creat el mite (real o no) de creure que té propietats afrodisíaques, jeje. Aquest fet va causar l’interès de part dels agricultors amb els que vaig fer el viatge, la majoria d’ells homes per sobre de 50 anys.

L’experiència de conviure una setmana amb agricultors d’una zona rural de Perú va ser molt especial. Vam anar a la la zona de Piura per conèixer l’experiència d’altres organitzacions d’agricultors i vam visitar plantacions de mango i plàtan, tots ells de comerç just. La riquesa de recursos de la zona nord de Perú ha generat una cultura organitzativa molt més forta que a la serra de Lima, amb una terra més pobre i productes de poc valor afegit, com la poma o el codony. Aquest fet ha afectat al caràcter de la gent de la serra, que a primera vista són més introvertits. Aquests agricultors són de la comunitat que us vaig explicar que fan servir una campana quan hi han reunions de la comunitat, en comptes de telèfon. Doncs bé, potser per què sóc home o perquè els hi vaig caure bé, però el cas és que em van acceptar super bé i el primer dia ja estavem fent broma plegats; fins i tot ja s’atrevien a fer bromes de mi (jeje), això sí amb molt de respecte. Un fet que em va sorprendre és aquesta mentalitat submisa, que ha anat forjant la diferència de classes socials. Per exemple, valoraven la meva opinió fins i tot sense saber si sabia del que parlava, tant sols perquè sabien que havia anat a la universitat. I una cosa més és que em deien “Sr. Ingeniero”. Aquesta és una qüestió cultural al país, doncs hi ha costum de posar el títol professional del nom, com ara “Doctor”, “Ingeniero”, “Licenciado”. Vaig intentar que em diguéssin pel meu nom, però va costar molt, només els més joves van accedir a tractar-me de tu. Els agricultors són gent molt autèntica, que no es guarden el que pensen, sino ho deixen anar tot tal com ho senten. Amb un cert complexe d’inferioritat, després que els hagin enganyat multiplicitat de vegades (les mineres, el govern, etc.), i un cert grau d’escepticisme segueixen lluitant i obrint-se camí de la millor manera que saben. Les seves lliçons d’humanitat, d’esforç i dedicació m’han calat d’allò més profundament. També el que deiem, el seu sentit de l’humor, saben riure i els hi agrada divertir-se. Fins i tot una nit vam sortir i vam anar a un bareto a fer unes “chelas”, imagineu-vos la situació, amb les seves camises de quadros i aires de casanovas. Les dones estaven a casa, així que podien mirar i fer comentaris “a sus anchas”, jeje. Va ser molt divertit!! Una altra cosa a destacar és que allà on vagin s’enduen les seves costums, una d’elles el seu estil de menjar. Penseu que l’esmortzar és el seu plat fort, ja que tot seguit se’n van a treballar a la chacra “al camp” i necessiten tenir la panxa plena. I aquests dies no han menjat menys pel fet d’estar fora de casa. Res d’esmortzar un croissant i un cafè...ja ens tens cada matí a les 8 am menjant un plat d’arròs amb un tall de carn o de peix...i a la 1 pm a tornar-hi! I al vespre el mateix...sort que a mi m’agrada menjar bé! I tinc la panxa ben contenta :-) Si un pensa que pel fet de ser camperols no saben de què va el món s’equivoca. A mesura que passaven els dies vaig anar-los coneixent i em va sorprendre saber que un havia estat comptable abans de fer-se camperol, que un altre tenia una botiga o que un altre havia estat taxista d’en Fujimori quan aquest era rector de la Universitat Agrària...com deia abans, quan un busca el detall descobreix les diverses textures i colors; i així ha de ser, deixem de ser tant superficials i no tinguem por en aprofundir en nous fronts!

Després dels tallers amb els pagesos em vaig carregar la motxilla a l’esquena i vaig aprofitar el cap de setmana per explorar la part més meridional de la costa nord de Perú! Vaig arribar fins quasi la frontera amb Equador i la veritat és que va valer molt la pena. En primer lloc, els paisatges són espectaculars, tenyits d’un verd forsc, producte de les pluges tropicals de la regió. Camps d’arròs, cultius de plataners i les meves estimades palmeres on creixen els cocos. I aqui hi havia cultura, com al sud de la Índia, de veure l’aigua i menjar la pulpa del coco verd. Nyam, nyam. A més que és el millor remei per la calor del tròpic. En aquesta zona el sol era fortíssim i t’havies de protegir bé per no cremar-te. Una cosa que em va tenir inquiet va ser una epidèmia de dengue que hi havia a la zona, així com risc de malària, ja que estavem en època de pluges. Però aquestes malalties, com quasi sempre, solen afectar a la gent que viu en condicions de precarietat, així que el que cal treballar és la prevenció entre la població local. En aquest sentit el govern regional de Tumbes ha emprès una campanya de fumigació a les cases de molts pobles per reduïr el risc d’epidemia.

En aquesta zona vaig viure una experiència nova per mi, que va ser visitar uns manglars, un ecosistema fascinant i ple d’animals interessants! En companyia de dos xavals i el conductor de la barca em van fer un tour per tres illes del manglar. Primer vam visitar un criadero de cocodrils peruans, en perill d’extinció, una exoeriència molt maca en favor de la recuperació de l’espècie. Llavors vam continuar el passeig cap a la illa dels ocells, tot lluitant contra els mosquits que semblaven gaudir xuclant la nostra sang. La visita a aquesta illa va ser simplement exquisita, ja que vam parar el motor i vam estar uns minuts aturats enimg de milers de pelícans, cormorans i d’altres aus, tots vivint en estat salvatge; i ser part del seu medi per un moment va ser una experiència molt bonica. Per acabar, vam anar fins una altra illa on ens varem banyar i prendre uns refrescos, tot observant la posta de sol, que s’acomiadà de nosaltres amb calidesa fins al següent dia. De tornada a Piura vaig passar per la turística localitat costanera de Máncora, famosa pel surf, el peix i la festa. He de confessar que no em va treure el son, tot i que vaig conèixer gent d’altres països i passar una bona estona en un ambient distès i festiu! El diumenge a la tarda vaig iniciar el trajecte de tornada fins a Lima, que tardaria 16 hores després d’haver recorregut més de 1100 km.

Algunes similituds

M’està agradant trobar similituds entre el Perú i casa nostra. Una d’elles és l’ambient a les places. La imatge que un pot observar a les places es correspon amb el que tenim a casa, amb els avis asseguts en els bancs xerrant tranquilament. Vesteixen barret, camisa i bastó molts d’ells. Les àvies duen vestits d’estiu de colors, frescos i lleugers, per calmar la calor. I què serien les places sense la mainada? Juguen a atrapar, a pilota, aprenen a anar amb bici, mengen gelat, s’embruten, es freguen les mans brutes a la roba...mentre pares i mares xerren també, els hi criden l’atenció de tant en tant, els consolen quan ploren...hi han també grups de nois i noies que riuen i es socialitzen en aquests espais d’ús públic. I les parelles també hi son, es petonegen, s’agafen la mà i s’abracen (...). Oi que tot això no fa més que descriure una situació molt comú de casa nostra? Bé doncs, ja veieu hi ha moltes diferències, així com algunes similituds. Amb un context social molt diferent, el Perú és un país que segueix representant un gran repte personal. Si bé puc afirmar que em sento còmode i que ja he interioritzat moltes costums i conductes, no puc negar que em falta molt per explorar, per aprendre, per assimilar i per absorvir de la realitat peruana. Poc a poc i bona lletra!

Una abraçada ben forta i fins aviat amics i amigues!!

Salut, pau i armonia,

Guillem

Lima, diumenge 8 de març de 2009