Perú: novena setmana (23/03/2009 a 29/03/2009)

Vall del riu Lurin

Tradició de la serra: "yunsa"

Senyora de comunitat aïllada

Cerro el Pino

Perú: novena setmana (23/03/2009 a 29/03/2009)

Corren dies intensos per la població peruana. Dies de discussions polítiques acalorades, de desastres naturals, de frustracions esportives i de desafortunades tragèdies quotidianes. Amb el judici per la frontera marítima amb Chile, aquest país està aprofitant per desestabilitzar les relacions polítiques del Perú amb Bolívia. S’estan succeint desagradables intercanvis dialèctics entre l’Evo Morales i l’Alan Garcia, l’un per tenir la llengua massa llarga i l’altra per caure a la trampa de les provocacions de l’altre i evocar fantasmes del passat, reclamant una sortida sobirana a l’oceà. És curiós com aquest fet està degenerant les relacions diplomàtiques entre aquests dos països que, d’altra banda, van fer un front comú per vèncer a Chile en la Guerra del Pacífic. La pèrdua del desert d’Atacama i de la sortida al mar de Bolívia i d’altra banda la pèrdua de les terres del sud del Perú va condemnar les relacions entre aquests països de forma indefinida; la ferida segueix oberta davant d’un país poderós militar i econòmicament, on alguns polítics irresponsables segueixen posant llenya al foc. En aquest context s’ha afrontat en el dia d’avui el partit de futbol entre Perú i Chile en el marc de la lligueta d’accés al Mundial de Sud Àfrica 2010. Igual que la setmana passada quan es va jugar el clàssic del futbol peruà, milions de peruans s’han enganxat davant la tele, amb les seves banderes i crits patriòtics. La decepció ha estat màxima quan Chile ha marcat ja en el minut 1, condemnant les aspiracions a la victòria. Esperem que aquest patró no es reprodueixi amb la sentència que dictarà el Tribunal Penal Internacional de La Haya en relació a la frontera marítima, doncs això no faria més que agreujar les ja dificultoses relacions entre aquests dos països. D’altra banda, les pluges a la serra segueixen alterant la vida de molts pobladors residents en zones aïllades, desprotegits davant les Administracions Públiques. Els pronòstics persisteixen en la incògnita, doncs les eternes promeses de desenvolupament, de noves infrastructures, d’hospitals competents, d’escoles amb recursos...segueixen en l’agenda política, però això si com un punt que encara s’ha d’abordar amb seriositat i responsabilitat, defugint el populisme imperant en la política del país. Sí, és cert que el populisme no és exclusiu del Perú, però la tragèdia que viu tanta gent davant aquestes circumstàncies, millor resoltes en molts països, és depriment. A la carretera central, principal via de comunicacions amb la serra central, els veïns s’han cansat de patir atropellaments continus causats per conductors inconscients que infringeixen les normes de trànsit amb total impunitat. En el que va d’any ja han mort 5 persones, defuncions totalment evitables si s’hagués construit el famós pont (fantasme) que tants anys porten prometent el govern. No dic que sigui justificable la seva actitud, però no és extrany que hagin decidit prendre’s la justícia pel seu compte i tallar la carretera, cremant neumàtics, escampant pedres, fent cadenes humanes, etc. La policia ha reprimit aquests actes sense contemplacions, sense cap altre diàleg que les porres i els gasos llacrimògens. Realment trist. Una tendència que s’exten en totes direccions, des dels mossos amb els estudiants de la UB als soldats israelians amb els manifestants propalestins. Per cert, aquesta setmana un manifestant va quedar en coma després de l’impacte d’una càpsula de gas llacrimògen. Això va passar a Ni’lin, poble veí de Bi’lin (Cisjordània), allà on jo també vaig estar cridant en contra del mur de l’Apartheid israelià el passat mes de juliol. Lamentable. Cal invertir aquesta cultura de violència, treballar per fer la pau i no la guerra. Tenim molt camí per davant, a tot arreu i a tota hora. Som-hi doncs, l’esperança és l’últim que es perd!


Cerro el Pino i la flor de lotus

Quan dic que hi ha esperança és perquè realment ho crec. I mostra d’això es correspon amb una experiència que vaig viure aquesta setmana a Lima.

Ens situem a Cerro el Pino, un turó que hi ha al districte de La Victoria, Lima. Aquest districte compta amb una de les majors taxes de pobresa de la ciutat. Però no només això, la tuberculosis està al nivell de molts països africans, la desnutrició infantil no és massa més optimista (...). Aquesta zona compta amb un nivell de violència escandalós, delinqüència de carrer, tràfic de drogues, prostitució (...). Cerro el Pino és un turó que forma part d’aquest districte i les condicions de vida són més dramàtiques a les a les que he descrit anteriorment. Estem parlant d’una extensió de poc més de 2 km quadrats on hi viuen unes 25.000 persones literalment unes a sobre les altres. La disposició de les vivendes és molt similar a les que trobes als camps de refugiats de Palestina, on la separació entre una casa i l’altra fa poc més d’un metre. Imagineu-vos les condicions higièniques i de salubritat que pateix la gent. I en aquest cas hi afegim la dificultat de vèncer la gravetat, ja que aquestes 25.000 persones viuen amb un pendent espectacular. Les escales que s’enfilen per molts carrers s’han de pujar gairebé escalant, i no és broma. L’aigua escasseja i no arriba a moltes vivendes. No hi ha transport públic. No hi ha més serveis públics que una posta mèdica i dues escoles pels milers d nens que habiten el turó. No, no, no, no...aquesta és la resposta que la gent està acostumada a rebre de les seves peticions. Tampoc és extrany que es neguin a pagar els impostos municipals...en concepte de què??? Davant d’aquest panorma al 2003 un grup de recicladors informals del turó, amb el suport d’algunes associacions, van iniciar un programa de recollida d’escombreries per tal de millorar les seves condicions de vida, doncs fins llavors la gent tirava les escombreries al carrer i davant la manca de servei de recollida el panorama dels carrers era desolador. Però no només això, si no la salut de la gent estava greument exposat a tot tipus de malalties. Aquesta gent ha treballat molt dur per arribar a fer efectiu el servei, però a dia d’avui fan la recollida de les escombreries dels veïns, deixant en evidència la ineficiència del govern del districte. Cada vegada tenen més acceptació per part dels veïns, qui primerament veien amb recel aquest projecte, ja que hi havia molta desconfiança fins i tot dins de la mateixa zona. La situació de salubritat segueix sent igualment complicada, però en tot cas és molt millor que abans i s’ha confirmat la millora de la salut de molta gent.

Com vaig viure la visita? Bé, la veritat és que anava a Cerro el Pino amb força respecte per tot el que m’havien explicat de condicions de vida, seguretat, etc. Realment em va impactar i causar sentiments d’angoixa, no ho negaré. Però si que a mesura que anava caminant pels carrers del turó em vaig anar animant. I sabeu per què? Perquè aquest grup de persones que s’han agrupat per aquest fi tenen un projecte que estan duent a terme amb gran il.lusió. Es creuen el que fan. No decauen, si cauen s’aixequen, com sempre han fet. Es donen suport mutu i treballen pel bé comú. Somriuen, són vitals, hospitalaris, honrats...el que han aconseguit pot no semblar molt gran per algú de fora, de La Molina per exemple o per algú que ve del primer món. Però si un s’atura a analitzar els progressos que han aconseguit pels ciutadans del turó realment és per treure’s el barret. Han hagut de remar a contracorrent, amb la oposició de molta gent i la incertesa dels resultats. Però l’empenta i les fermes conviccions en el que feien ha estat superior a qualsevol altra cosa i, feliçment, se n’estan sortint.

Per què menciono la flor de lotus en el títol del capítol? Doncs perquè el comportament d’aquesta flor s’assimila molt al que han tingut aquest grup de persones de Cerro el Pino. La flor de lotus es caracteritza per crèixer en entorns bruts. No li importa la brutícia, sino que ella vol crèixer i estar maca. De la mateixa manera, els ciutadans del turó es troben en un entorn hostil, insalubre, pobre...però fins i tot en aquestes condicions no els importa, doncs ells volen donar una bona educació als seus fills, rebre atenció mèdica competent, viure en un entorn net, viure amb dignitat i somriure. Aquesta és la impressió que vaig acabar tinguent d’aquest lloc, somiant amb la seva progressiva millora i amb l’empenta dels seus ciutadans que lluiten pel seu benestar de forma exemplar. Com deia, l’esperança és l’últim que es perd. Shanti shanti, inshallah...


Democràcia en estat pur?

Em fa molt feliç dir que avui he pogut palpar el que significa la paraula democràcia, concepte que crec que s’utilitza de forma indiscriminada, gratuïta, demagoga, populista, irresponsable...per part de molts polítics i cuitadans. I recalco polítics i ciutadans perquè penso que la democràcia no és només competència de les institucions públiques (malament aniriem!), si no tot el contrari. Les persones, els ciutadans, tenim una gran responsabilitat en “impartir democràcia”, (si em permetiu l’atreviment) entesa com aquell conjunt de conductes, comportaments o accions tendents a fomentar valors basats en la igualtat, el civisme, el respecte o la tolerància cap a la resta de persones i l’entorn en el que vivim.

Bé, com deia, el dia d’avui he tingut una experiència que m’ha deixat molt bon sabor de boca en quant a l’exercici de la democràcia. He tingut el privilegi d’assistir a l’assamblea general de la comunitat de camperols de Cochahuayco, lloc on, com sabeu, assisteixo regularment en el marc d’un dels projectes que estem duent a terme. Ha estat magnífic poder assistir a aquest esdeveniment i viure la seva activitat política comunal en primera persona. El funcionament de l’assamblea és molt rudimentari, no es compta de cap sistema de votació electrònica ni instal.lacions luxoses. Però bé, els camperols valoren més el fons que la forma, cosa que m’agrada d’ells, ja que d’aquesta qualitat en penja la seva humilitat. D’aquesta manera, s’ha procedit a tocar la campana del campanar per avisar de l’inici de la sessió i uns minuts més tard ja hi havia el quorum suficient. Amb el president i l’equip de govern presents a la sala, els comuners i la resta de ciutadans s’ha iniciat la sessió, amb tots els procediments legals pertinents. Són pagesos, però no son tontos com ells sempre diuen! Cada punt de l’ordre del dia s’ha votat aixecant el dit, procedint al recompte i a l’aprobació en cas de majoria. En el títol, llanço la pregunta “democràcia en estat pur?” per com s’ha dut a terme el desenvolupament de la sessió. El president es permetia la molèstia de preguntar als que votaven en contra el per què de la negativa i els extenia la mà a que fessin les seves aportacions dels punts en discrepància, si més no com un acte de consideració. Trasnparència per davant de tot, diàleg fluit i constructiu...també algunes discussions (sanes), sobretot per la problemàtica amb la mina. He pogut observar una gran família que té bona disposició per discutir les seves problemàtiques internes, sense ànim d’idolatrar la seva unitat, que no existeix al 100%, però amb bona voluntat, amb bones maneres per parlar i deixar parlar, amb respecte i tolerància per la persona, per l’home i la dona (punt on m’ha sorprès l’existència de lidereses i el respecte que imprimien en els homes). Està clar que aquest sistema funciona en una petita comunitat on tots es coneixen, on es creuen pel carrer cada dia, on hi han vincles molt més forts que en pobles o ciutats. Però les formes són igualment reproduibles en nuclis més poblats, en esferes polítiques superiors. La llunyania preponderant en la política nacional i regional entre polítics i ciutadans no es compleix així a nivell local i comunal, potser per això la política local és aquella que que millor expressa la paraula democràcia, des del meu punt de vista, si és que aquesta realment existeix (...).

Un altre detall d’aquesta proximitat ha estat el tracte que he rebut. Em sento profundament agraït a aquesta gent, de la qual estic aprenent moltes coses d’aquelles “que no es veuen”, les realment importants. Una vegada més m’han presentat com “el Ingeniero Guillem” i m’han brindat un càlid aplaudiment, a més de demanar-me unes paraules, les quals he expressat amb molt de gust. Ja em coneixeu, m’encanta parlar :-)


Festes populars i tradicions de la serra

La visita a la serra no ha estat exempta d’aprenentatges en el camp cultural. Aquesta vegada he assistit a dos esdeveniments que m’han deixat ben parat. El primer ha estat de caire històric. El cas és que la gent de la zona se les ha hagut d’enginyar sempre per superar els obstacles que els ha posat la natura. Fa uns quants segles els inques van contsruir una xarxa de camins per tots els Andes que recorren varis milers de km al llarg de l’actual Ecuador, Colombia, Perú, Bolívia i Chile, superant alçades de 4000 metres, profundes valls, rius amples...Un dels invents per creuar els rius, tant persones com mercaderies, van ser els anomenats “huaros”, cadires penjades d’una corda lligada en arbres situats en els dos extrems del riu. El mecanisme és senzill, només cal enfilar-se a la cadira, deixar-se caure en la primera meitat de la corda i estirar de la mateixa en la seva segona meitat fins arribar a l’altra vora. Avui dia els huaros estan fets de cable d’acer i dirigits per politges, però abans el sistema era més rudimentari. Bé doncs he tingut la oportunitat de creuar el riu Lurin amb un huaro i ha estat realment bonic, m’he sentit com l’Indiana Jones per uns moments, jeje.

Relacionat amb això, constato la necessitat de fer exercici físic. Avui he tornat a comprar-li formatge a la velleta que baixa de la seva comunitat amb un burro durant varies hores i he pogut palpar quin peu calça: la senyora, amb 78 anys, camina fent marxa atlètica, l’he seguida una mica i havia de caminar rapidet per anar al seu pas...brutal! Una salut de ferro, així com la del seu burro, que transporta menjar i varis litres d’aigua a l’esquena com si res. Sens dubte, una parella feta a prova de bales!

Un altre esdeveniment que he viscut ha estat la “yunsa”, la qual és una tradició de la serra de Cajamarca, al nord del Perú, que consisteix en tal.lar un arbre a cops de destral. La comunitat es reuneix al voltant de l’arbre, al son de la música i amb l’acompanyament de l’alcohol van ballant al voltant de l’arbre al temps que li van tallant el tronc amb la destral. L’arbre conté regals per la gent, els quals han estat col.locats per la persona a qui li tocava organitzar (i finançar) la festa en el present any. Aquesta persona és la que va donar l’últim cop de destral que va fer caure l’arbre, així que ja us podeu imaginar com els darrers cops la gent donava cops més suaus, jeje. Just després de caure l’arbre la gent es llença al seu damunt per esgarrapar tots els regals que puguin d’aquest particular “arbre de nadal”. La veritat és que he rigut molt veient el ritual de la yunsa, tot i que el fet en si el trobo qüestionable. En fi, una nova experiència interessant, divertida i enriquidora!


Reflexions finals

Com podeu veure el puzzle del Perú té moltes peces, les quals vaig encaixant amb paciència i dedicació. Tampoc em preocupa massa el resultat final, ja que el que importa és el procés de construir-lo i tot el que comporta. Estc gaudint de l’experiència, aprenent, creixent com a persona, formant-me com a professional de la cooperació...les lliçons no sempre són visibles a primera vista, motiu pel qual és important esforçar-se i aprofundir en totes aquelles qüestions que un cregui convenients. De la mateixa manera, els resultats no són sempre visibles a curt termini. Amb tot, tinc la convenciment que les coses van sortint endavant a mesura que es camina, de manera que cal caminar i mirar endavant, sempre. Com diu en Galeano, la utopia és com un horitzó llunyà on mai s’acaba d’arribar, però el qual cal perseguir i no perdre mai de vista.

Apa doncs amics i amigues a caminar s’ha dit!

Una abraçada ben forta i records :-)

Guillem

Lima, 29/03/2009