Setmanes 31 a 45 (24/08/09 a 13/12/09)

Posta de sol des de la illa Amantaní, llac Titicaca.

Fortalesa de Sacsayhuaman, Cusco.

Desert de Ica. De esquerra a dreta: Marc, Albert, Guillem i Jordi.

Bodega El Catador, Ica. De esquerra a dreta: Guillem, Pepa, Juli, Cande i Esteban.

Jardí botànic, Tingo María. Mariona i Guillem.


Setmanes 31 a 45 (24/08/09 a 13/12/09)

És diumenge 13 de desembre del 2009 i ja s’ha fet fosc a Lima. Sembla mentida que portem 8 mesos de boira diària, sense veure gairebé el sol. Quan m’ho explicaven a l’inici em costava de creure, doncs era gener i ens trobavem a ple estiu. És clar que em costava de creure, amb un sol que sortia amb força a les 6 del matí i que brillava amb tota la intensitat del món durant dotze hores. Crec que amb aquests mesos ja he anat copsant millor els trets característics de les persones que viuen a Lima i si una cosa m’ha quedat clara és que la manca de sol durant un periode tan prolongat els afecta. Que els afecti no vol dir que no somriguin o que estiguin tristos. Però si que és cert que la mirada de la gent transmet d’alguna manera aquesta foscor que governa la ciutat amb mà de ferro durant 8 mesos. No importa la classe social a la que pertanyi la persona, si és rica per què no pot prendre el sol al jardí de casa seva al pròsper districte de La Molina o lluir les noves ulleres de sol de marca, o bé si és pobre per no poder escalfar l’aigua del dipòsit amb el que es dutxa a la seva humil vivenda al suburbi de Pachacutec, al populós barri de Ventanilla. El sol és i ha estat un element fonamental pels pobles que habiten la terra. Bé que ho sabien els inques, qui lloaren a l’astre solar per sobre de qualsevol altre deitat. Tindrem temps de parlar-ne. Bé us preguntareu què fa que no he escrit en tant temps, i amb raó, sobretot després d’haver estat escribint amb certa periodicitat des del mes de gener fins al septembre. Com sempre dic, per escriure de cor cal que els astres s’alinein d’alguna manera, és a dir que la inspiració acompanyi, que l’espai sigui còmode i el cos estigui relaxat per deixar pas a la imaginació i l’afluència de paraules de totes les composicions i sintonies. I això podriem dir que no ha arribat fins al dia d’avui, per moltes raons. La més important ja la coneixeu la majoria de vosaltres, no us feu els suecs ara... Aquesta s’anomena Mariona, que és la persona de qui m’he enamorat amb bogeria i amb qui estic compartint els meus dies des de finals del mes d’agost. En aquest context, els darrers mesos han estat trepidants, intensos i emotius en molts sentits. Durant el mes de septembre vam decidir anar a viure junts i així va ser, vam trobar un “minidepa” molt cuco i agradable on establir-nos. I des d’aquest estic escribint en aquests moments. Per fi he aconseguit sentir-me a gust i “com a casa” des que estic a Lima, doncs en els dos pisos on vaig estar durant els primers 8 mesos això em va ser molt difícil, sens dubte va ser un repte dur a terme la meva vida en vivendes on les persones que em van llogar l’habitació no estaven disposades a canviar ni un centímetre la seva forma de vida. En aquest sentit, ha estat molt estimulant iniciar un projecte com aquest de la mà de la Mariona, de igual a igual. A més del canvi de pis, durant els mesos d’octubre i novembre he tingut visites i importants que han requerit de la meva dedicació, dels meus cinc sentits. No és poc que la teva mare i la seva parella creuin l’atlàntic i el continent sudamericà per venir a visitar a un servidor. Com no podia ser menys va ser una gran experiència, un “chute” d’energia i alegria inaudit. Poder compartir espais, persones i sentiments, així com conèixer amb major profunditat el país va ser una magnífica oportunitat per apropar-me encara més a la família, tot submergits en l’univers multicolor peruà. I amb menys d’una setmana de marge des del comiat de la família, van arribar tres “patas” del alma també a visitar-me, en Jordi, en Marc i l’Albert. Això va ser a inicis de novembre i amb ells vam estar plegats durant bona part del mes, tot visquent moments, llocs, persones i sentiments a flor de pell. Quina sort tinc, la veritat és que em sento molt afortunat i joiós de poder haver compartit experiències com les viscudes amb persones tan estimades. Tot això estic segur que és molt profitós per l’ànima, un aliment ben saludable pel meu jo interior. I si així ha estat per mi crec que un efecte similar deu haver tingut per totes les persones que m’han envoltat en aquests darrers mesos, i espero que per tothom a qui m’estimo, inshallah... Bé després d’aquestes paraules suposo que ja debeu estar cansats de mi. O segur que penseu que tot això està molt bé, però que ja n’hi ha prou de parlar d’interioritats i que a veure si passem a parlar de Perú...doncs molt bé, no us faig esperar més, amb tot el que he voltat darrerament i les experiències viscudes a continuació us explicaré algunes històries que crec important socialitzar amb vosaltres. Salut!


Explorant la selva central peruana

Al mes de setembre vam viatjar a Tingo Maria amb la Mariona. Aquesta bonica localitat es troba al centre de la regió de Huánuco, en la transició entre els Andes centrals i la conca amazònica. L’ecosistema en el que s’assenta Tingo Maria és l’anomenada “ceja de selva”, una zona de boscos tropicals situats a les faldilles orientals dels Andes, el que la fan característica per la seva exhuberant vegetació, la cultura amazònica, les faccions de la gent o el cultiu de la coca. Aquest últim punt mereix una menció a part, doncs la coca és la principal font d’ingressos d’un 60% dels agricultors de la zona. I no és que aquestes persones estiguin directament implicades en la fabricació de la cocaína o en tinguin algun tipus d’interès. Més aviat és una qüestió de supervivència. La coca és un cultiu rendible, doncs la collita té lloc cada 3-4 mesos, fet que permet l’obtenció d’ingressos certament ràpida per part dels agricultors, a diferència del cultiu d’altres vegetals que té una periodicitat anual. I penseu que els agricultors sobreviuen per mitjà de la coca, no es tracta de terratinents o agricultors-empresaris com poden trobar-se a la costa. La pobresa és el major dels delictes permesos avui en dia i les persones tenen tot el dret del món a buscar maneres de sortir-ne. A més, tinguent en compte que el sector públic a Perú brilla per la seva absència en quant a polítiques socials o a subsidis a l’agricultura els agricultors es busquen la vida de la millor manera que poden. El mercat de la cocaína a nivell mundial s’està intentant erradicar en origen, sense tenir en compte el destí. I és clar aquesta manera d’abordar “la problemàtica” pot no ésser justa. Tots sabem que l’agència contra la droga dels Estats Units, la DEA (Drug Enforcement Agency) té els seus tentacles desplegats per Amèrica Llatina i en els darrers anys el seu focus d’atenció ha estat Colombia. Això ha generat un trasllat en les zones de cultiu cap a Perú, fent que el vall del riu Huallaga, el qual passa per Tingo Maria, passi a ser una de les zones on més coca es cultiva per metre quadrat. I dit sigui de pas, les valls per on transcorre aquest riu són actualment les zones més productives a nivell del cultiu de la coca. Què ha generat tot això? Sens dubte, no pas una reducció en el consum de cocaína a Europa o Estats Units, principals consumidors. Evidentment, la prohibició no ha fet més que augmentar i extendre el cultiu “il.legal”. ¿Què ha succeït a Afganistan amb el cultiu d’opi en els darrers anys? Quina falàcia haver envaït el país per erradicar-ne el cultiu, entre altres raóns hipòcrites, quan si un s’atura a pensar una mica s’adonarà que hi ha altres raons molt més contundents per haver-lo envait. Bé doncs a Perú està passant el mateix que Afganistan, el cultiu està augmentant i es segueix criminalitzant als mateixos, a la vegada que es segueix fent la vista grossa cap als que verdaderament mouen el “cotarro”.

Em vaig quedar molt parat quan un poblador de Tingo Maria ens va explicar els nivells als que va arribar el negoci de la coca durant els anys 90. El cas és que el cartel més poderós en aquells anys era el comandat pel president de la república, en Fujimori, i el seu assessor, en Montesinos. Ens explicaven que està documentat que fins i tot en una ocasió es va trobar uns quants kilos de cocaína en el mateix avió presidencial! Aquestes coses sí que són greus, doncs quan l’aliança es dóna entre el govern, de torn, i les màfies controlades, com sempre, “pels mateixos”, resulta molt difícil encaminar accions paliatives. Aquest mateix president és el que guardava uns quants milions de soles en efectiu al palau presidencial per pagar els soborns i altres actes mafiosos. Aquest mateix president va ordenar posar obstacles a les carreteres de la zona de Tingo Maria per tal que els avions dels narcos no poguessin aterrar a la mateixa carretera, com així passava anteriorment. És clar, la coca sortia per l’aeroport oficial i amb segell presidencial; i és clar no podia suportar la competència...

Tornant a la qüestió, la pobresa sota la que viu la població peruana és desesperant i desquiciant en molts casos. Com oblidar la petita Rosemary. El cas és que estavem dinant quan de cop se’ns acostà una nena per vendre’ns caramels. Ens vam quedar coibits amb l’expressió del seu rostre, una mirada trista, els hombros caiguts, la roba bruta i esparrecada, els peus nus. La vam fer seure amb nosaltres i vam dinar plegats. La Rosemary té 11 anys i és la major de quatre germans. Els seus pares són agricultors i es dediquen al cusltiu de la coca. La família sobreviu com pot, agonitzant per arribar al final de cada dia, per alimentar-se, per donar una educació digne als fills. Aquesta nena viatja diariament de la seva comunitat fins a la ciutat, Tingo Maria, per guanyar uns diners extras per portar a casa. La seva sobrietat i resignació no podré oblidar-los mai. Em va colpejar tan fort al cor que em van venir ganes de plorar. Mirava d’entendre com podia ser que una nena d’11 anys es trobés en aquest estat. Em va donar una lliçó de maduresa que sempre duré amb mi. I, així mateix, va encendre dins meu encara més la flama de la reveldia, del dir prou, de no acceptar aquesta situació. Però això és real, el Perú real, el que no apareix a les guies ni als reportatges. Imagineu els efectes de les polítiques de la DEA per les famílies pobres d’aquesta zona, els enfonsaria encara més a la misèria i els inculparia com a criminals per tràfic de drogues. Caiem una vegada més en el parany del sistema, dels bons i els dolents, lo legal i lo il.legal. ¿Per què és més il.legal el cultiu de coca que de cafè? S’il.legalitza el que interessa i el que no es deixa intacte. A mi em sembla més delicte que un congressista a Perú guanyi 25.000 soles al mes o que es lotitzi la selva amazònica per extreure’n gas sense revertir cap guany a les comunitats afectades o que es construís una presó només per en Fujimori, amb tots els diners que ha robat als peruans, vides que s’ha endut per davant o sectors que ha privatitzat...tot això m’emprenya, reflecteix els interessos que mouen el món i que s’imposen arreu. Recordo la cara de la Rosemary i no puc evitar sentir ràbia i impotència. Tot i això, tinc confiança amb les persones d’aquest país, tot sabent que el sentit de la dignitat humana que tenen els ajuda a tirar endavant, sobretot els pobres que han de batallar per cada bocanada d’aire.


L’escàndol dels recursos naturals a Perú

No puc deixar de sorprendre’m de la riquesa natural que conté el país, començant pel petroli a la costa nord, seguint amb l’enorme diversitat de minerals -entre ells or, plata, mercuri o zinc- a la serralada andina, el gas natural o el petroli a la conca amazònica o el guano a la costa. Aquesta hauria de ser una bona noticia pels peruans, oi? Doncs a mi em sembla que la riquesa del seu subsól constitueix avui dia la seva condemna, un calvari per molta gent. Hi ha una frase que diu: “El Perú es un pobre sentado en una silla de oro”. Crec que aquesta frase reflecteix la realitat del que m’estic referint, amb un to de resignació força trist i lamentable. Per mi, l’herència colonial espanyola no justifica l’estat de la situació avui dia, sinó que aquesta rau en la falta de sobirania sobre els recursos del país. En aquest sentit, penso que Perú té experiències a la vora que l’haurien d’estimular a realitzar certs ajustos en la seva política interna, com ara el cas de Bolívia, amb la nacionalització del sector del gas o bé Equador, amb la protecció de sectors estratègics de la seva economia. Però el govern socialdemòcrata que encapçala l’Alan Garcia està més preocupat per aprobar Tractats de Lliure Comerç (TLC) amb potències extrangeres, els quals donen peu a l’expoli i el creixement de les desigualtats. Ara m’he recordat d’una anècdota: el cas és que vaig arribar a Cusco, antiga capital de l’imperi inca, el 12 d’octubre. Fidels a la cita anual, col.lectius indígenes i altres sectors socials van organitzar activitats rebutjant la colonització espanyola, entre les quals hi havia una paret on s’hi penjaren tot tipus d’informació social, económica, política (...) amb un to de protesta i autoafirmació. Doncs bé, em vaig fixar amb un cartell que posava “TLC: Tratado del lobo y el cordero”. Em va alegrar la seva contundència, però a la vegada em va entristir el seu significat, doncs el vaig relacionar directament amb el que passa a Perú en relació als recursos naturals. Uns quants d’exemples:

1. La matança a Bagua. El cor de la protesta era el temor de les comunitats amazòniques de la privatització, expoli i degradació de les seves terres i recursos. Amb un govern que signà un TLC amb EEUU i aprobà una sèrie de decrets sense consultar amb les comunitats (el dret de consulta està reconegut en la carta de drets humans) per tal de facilitar el procés de concessió de lots extractius. La gent es va aixecar i va dir prou, i la repressió policial i la confusió portaren al desastre.

2. El Gas de Camisea. Fa un parell d’anys que s’han trobat jaciments de gas a la selva del Cusco. El govern s’afanyà a tancar un acord comercial amb Mèxic per exportar gas, quan la bombona de gas que es paga a Perú és de les més cares del continent, fins i tot per darrere de països que no tenen gas, com Chile. No seria millor potencial la indústria nacional i proporcionar gas a un preu assequible pels peruans en comptes d’exportar-lo? Sobretot quan més d’un 50% de peruans no pot accedir-hi en el moment actual. Potser així la gent de Puno es podria escalfar una mica durant l’hivern i així menys nens i nenes moririen anualment, cosa realment greu.

3. La mineria. Cajamarca, una regió situada al nord del país, posseeix un subsól ric en minerals, sobretot or. Tan es aixi que compta amb la presència d’una de les mineres més grans del món, Yanacocha. Paradoxalment, aquesta regió es situa entre les que més pobresa aglutinen del país, quan és una de les que més riquesa aporta a les arques públiques. Com pot el govern central donar més drets a la minera que a les persones de Cajamarca? L’historial de contaminació a l’aigua dels rius de Cajamarca és lamentable i provat, amb denúncies i informes negatius per part d’institucions socials de prestigi mundial, com ara Intermon. La minera s’aferra a la flexibilitat de les lleis peruanes i amb la política del “cop de talonari” fa la resta, ja sigui comprar funcionaris corruptes, dur a terme programes de responsabilitat social corporativa (RSC) que tan de moda estan, entre d’altres. No és acceptable aquesta situació, no es pot denigrar tan a les persones.

La falta de respecte cap als seus ciutadans és màxima i no pot quedar impune. Aquest estat paquidèrmic ha d’emprendre canvis reals, orientant-se cap a les persones, enfortint les seves estructures i prioritzant sectors. El Perú porta una dècada creixent amb PIB per sobre del 5% anual, però aquest creixement ha estat desigual i està sent malinterpretat. Ha augmentat la pobresa a les zones rurals, les quals sumen més del 60% de població i d’altra banda s’ha aguditzat en les ciutats. La precarietat laboral és màxima i es creen llocs de treball sense tenir en compte les condicions. Estem parlant d’un país que no té capacitat de quantificar el volum econòmic que representa l’economia informal, un país on aproximadament el 80% de treballadors actius treballen per compta pròpia, és a dir que no són contractats pels seus empleadors, ja que aquests no estan disposats a atorgar els “beneficis” d’estar en plantilla. Calen canvis, el model s’ha esgotat, ha provat la seva ineficàcia. És hora que el Perú busqui nous camins per la seva gent, ja que al cap i a la fi és a través de les seves polítiques nacionals que pot promoure el el desenvolupament i fer anar de la mà el progrés econòmic i la justícia social. Per reduïr les desigualtats cal fer un exercici de sobirania, no en tinc cap dubte.


Vida i mort de l’imperi inca

Naixement i expansió de l’imperi

El déu sol, inti, creà Manco Capac i la seva germana, Mama Ocllo, en una illa del Llac Titicaca. L’inti els digué als dos inques que es dirigíssin cap al nord i al arribar en una vall fèrtil s’hi instal.léssin. Si al clavar al terra un bastó d’or que havien rebut del Sol aquest desapareixia, això significava que havien arribat a la “terra promesa” i que havien d’establir’s-hi. Així doncs, Manco Capac i la seva germana es dirigiren al nord i arribaren a la vall de Cusco, on la profecia es complí.

El mite de la fundació del poble inca podria resumir-se en aquesta historieta, la qual hauria tingut lloc al cor de la serralada andina pels voltants de l’any 1200 de l’era cristiana. En aquells temps, és clar, els pobles d’aquesta regió del planeta encara no en sabien res de cristianisme. Ans al contrari, el continent sudamericà es trobava habitat per multiplicitat de pobles amb creences d’allò més llunyanes al cristianisme. A l’àrea geogràfica que compren l’actual Perú hi coexistien, no sempre de forma pacífica, chimús, waris i chancas, entre moltes altres tribus, com per exemple els awajuns a la conca amazònica, molt renombrats recentment per la matança a Bagua. Però en fi, anem a la qüestió. El poble quechua, amb els inques com els seus màxims exponents, s’instal.là a la vall de Cusco, seguint les indicacions del seu gran referent, l’astre solar, ens suprem de la seva filosofia i existència. Durant els poc més de 200 anys de vida de l’imperi hi hagueren 12 governants inques, però seria a partir del novè, Pachacutec, que els inques extengueren les fronteres dels seus dominis més enllà del que hom pogués imaginar. Això fou així amb la victòria dels inques sobre els Chancas, els seus grans enemics, el que suposà l’inici de l’hegemonia dels inques sobre els andes peruans. Pachacutec fou un gran governant, amb una gran habilitat per l’estratègia i la planificació territorial. Amb poc més de 30 anys, amb aquest emperador al capdavant, els inques conqueririen nous territoris, extenent les fronteres del seu imperi fins a part de l’actual Chile, Argentina, Bolívia, Colombia i Equador, a més de tot el territori de Perú. L’annexió de nous territoris vindria acompanyada de la construcció d’infraestrcutres vials i aqüíferes, així com punts de control, aprovisionament i repòs (els anomenats tambos, amb llengua quechua). La xarxa vial més extensa que mai ha existit fou la que construiren els pobles dels andes i que els inques s’encarregaren d’unificar. Al llarg del vast territori que dominaven els inques, 5000 km de nord a sud, una xarxa de camins de 25.000 km de longitud connectaven Cusco amb tots els racons de l’imperi. Fou l’imperi del Tahuantinsuyu, el que en quechua significa “territori dels quatre costats”. És així com l’imperi es dividí geogràficament en quatre “suyus” o costats, tinguent Cusco al centre i connectant la capital amb les regions a través del camí inca.

Cusco és sens dubte una de les capitals històriques del món. Qosqo, en quechua, significa literalment “malic” i és així com la paraula ha evolucionat fins a denominar-se Cusco, el malic del món andí, i per les poblacions del continent, el malic del món. Els inques dissenyaren la ciutat amb forma de puma, tot desviant rius per marcar la silueta del cos i construint edificacions per dibuixar el cap i les extremitats. Al cor del puma s’hi trobava el palau de l’emperador Viracocha, pare de Pachacutec i primer gran emperador inca. I a la vora d’aquest hi havia el temple de sol, verdader malic del malic, principal centre del món inca.

Cinc cèntims de la filosofia inca

Una de les característiques que m’han fascinat més de l’imperi inca fou la seva voluntat integradora, la qual es faria patent amb el respecte a la cultura local (deitats, rites, líders, entre d’altres). Entenien que per crèixer havien de fer-ho de la mà dels pobles que conquerien, aprofitant el seu coneixement i complementant-lo amb el que ells els podien proporcionar. D’aquesta manera, es tractava d’un imperi ben particular, doncs la seva norma era la cerca de l’acord en primera instància, recorrent a la força militar tan sols si els pobles no es volien sotmetre. Aquesta filosofia estava molt vinculada al territori, és a dir a l’espai geogràfic, el clima i els recursos. La supervivència al món andí requeria, i segueix requerint a dia d’avui, el treball en comunitat. És així com els inques entenien que no podien aspirar a dominar el territori sense integrar els pobles que conquerien, el que volia dir que havien de permetre que es seguís practicant la cultura local, a la vegada que s’imposava el culte al sol i la contribució econòmica amb l’imperi.

Aquesta és una altra característica de l’imperi que m’ha fascinat. L’imperi inca no es va regir mai per un criteri de competitivitat econòmica, és a dir com si fos una empresa privada. La seva comprensió sobre el territori li permetia tenir aquesta visió de creixement sostenible i integrador, visió que mai tingueren els invasors espanyols. Es podria dir que l’imperi inca era com un macro estat socialista, doncs l’estat gestionava els recursos crítics per la supervivència de la població, planificava les obres públiques i les executava amb la mà d’obra del poble. L’inca, el màxim governant, es quedava 1/3 de la collita dels pagesos, administrant-la de forma equitativa, sobretot en époques de crisi, com ara un any de males collites. Es diu que en época de l’incanat ningú es moria de gana. Tampoc hi havia pobles oblidats per l’estat, com curiosa i escandalosament passa avui dia al Perú del segle XXI, ja que l’imperi comptava amb tot tipus de figures per assegurar que tots els pobles que l’integraven tinguessin cobertes les necessitats bàsiques. Els “chasquis” eren els missatgers de l’imperi i recorrien totes les latituds de l’imperi a peu per donar i recollir informació d’interès a aquests efectes. També es té constància que els inques no marginaven les persones amb discapacitats o malformacions, sino que entenien que eren persones especials, segurament per alguna convicció religiosa, i com a tals els atorgaven un lloc privilegiat a l’escala social, fet curiós i exemplar...ens hauria de fer pensar tot això. Una altra cosa és que entenien que tota persona era valiosa per l’imperi i, per tant, no explotaven a ningú més del compte per tal que pogués seguir contribuint amb l’imperi any rere any. Això s’ha evidenciat clarament amb els treballs comunals en les obres públiques. En aquest sentit, cada persona havia de treballar per l’estat durant 3 mesos i llavors ja podia tornar cap a la seva comunitat, doncs l’esforç físic era molt acusat i si s’hagués prolongat massa més temps les persones haurien patit enfermetats fatals molt més joves. I és que una característica de la persona andina és el seu bon estat físic fins el moment de la mort. En aquestes terres les persones estan actives tota la vida i conserven un bon estat de salut gràcies a l’exercici físic continuat, donat que principalment es desplacen a peu. En aquest sentit, l’astúcia dels inques radicà en entendre aquesta realitat i en aprofitar el “talent” de les persones durant tota la seva vida, no tan sols en les obres públiques, si no en l’agricultura, artesania, tèxtil, entre d’altres.
Els inques foren magnífics artistes i les obres que avui dia encara es pode n apreciar de l’arquitectura inca són senzillament impressionants. Aprofitaren el seu gran coneixement del territori en el que es movien per construir infraestructures de tot tipus, des de preses hidràuliques a canals de regadiu, temples, fortificacions, observatoris astronòmics, entre moltes altres obres. Realment eren gent que dedicava molt temps a “pensar”, a estudiar la realitat que els envoltava, així com a estudiar-se a ells mateixos i fins i tot a mirar més enllà, doncs tenien un gran coneixement d’astronomia, la qual utilitzaven per fer previsions de l’any agrícola, entre d’altres decisions importants. Així mateix, es té constància del desenvolupament de certes pràctiques mèdiques de forma excepcional, com ara les trepanacions cranianes per curar ferides al cervell. Ara bé, la grandesa del seu llegat no es pot entendre deslligat del treball de la pedra, la qual fou el seu principal recurs per la construcció de les seves obres. Sense conèixer la roda desplaçarien tot tipus de pedres -de varies tonelades les més pesades- utilitzant troncs de fusta o desviant el curs d’un riu per al seu desplaçament. Per tallar-les utilitzarien pedres meteorítiques de gran resistència, així com troncs de fusta mullats amb aigua insertats en les falles naturals de les roques. Bé això només són alguns detalls del seu treball amb pedra...i és realment impressionant imaginar la laboriositat, temps i esforç que suposà aixecar ciutadelles senceres, com ara Machu Picchu, fortificacions com Ollantaitambo o temples com la Qoricancha, el temple del sol de Cusco. Com deia abans, fou un imperi que no escatimà amb recursos per contruir les seves edificacions, no havent-hi, per tant, una visió materialista ni explotadora al darrere, cosa que em sorprengué molt positivament.

L’invasió espanyola

L’arribada de l’home blanc a Amèrica suposà el major genocidi que la història de la humanitat ha vist en els seus pocs milers d’anys de vida. La visió etnocentrista que encara impera en moltes escoles i cercles intel.lectuals segueix mostrant la suposada descoberta del continent, menyspreuant els pobles que habitaven aquestes terres fins l’arribada dels invasors i mostrant amb arrogància la absurda superioritat del món occidental sobre la resta. Concretament, la invasió espanyola a Sudamèrica suposà un trencament tràgic en la seva evolució, un dessagnament a tots els nivells del qual no es recuperarà mai més i un lastre acumulat que explica molts dels problemes que pateix la població. Això cal deixar-ho clar. En aquest sentit no podem parlar tan sols dels efectes a Perú, ja que l’imperi inca dominava un espai geogràfic que supera les fronteres peruanes, com ja hem dit. L’imperi inca es trobava en plena construcció d’un estat homogeni en el món andí, tot projectant uns valors comuns en la diversitat que amalgama el món andí i de la resta de territoris on es trobaven. Es trobava en construcció d’una identitat, integrant creences, costums i rituals. La seva filosofia es trobava en plena harmonia amb el seu entorn, amb la natura, els animals, els fets climàtics, etc. Tot això permeté que els pobles de l’imperi anéssin adoptant gradualment la cultura inca, el que augurava l’existència d’un futur estat inca amb uns valors propis. La història és la que és, d’això en sóc conscient. Tot i això, em molta tristesa tot plegat, de veritat. Sento nostàlgia d’algo que no he vist, però del que conec pel que he llegit i m’han explicat. I realment veient com van anar les coses a partir de la invasió m’agradaria imaginar un altre futur pel continent.

La invasió espanyola no va tenir mai en compte la cultura local, les tradicions o les creences dels pobles que habitaven el continent. Els espanyols foren molt hàbils estudiant els punts febles dels inques i utilitzant-los al seu favor, em refereixo especialment a la crisi interna que patia l’imperi en el moment de l’arribada dels espanyols. Però no tan sols això, no ens enganyem. La invasió fou crua i sanguinària. S’abusà de la bona fe dels indis per fer-se amb el poder, enimg de promeses i mentides que mai es complirien. Montats a cavall i comptant amb armes de foc (el continent desconeixia la pòlvora i els cavalls) el contingent espanyol no tingué escrúpols en arrassar amb poblacions senceres, amb matar a discreció i en violar sense miraments...aquest és l’embrió del mestissatge actual, el que em sembla una vergonya verdaderament. I si no es va exterminar les poblacions natives dels territoris per on passaren fou per què se’ls utilitzà com a mà d’obra a les mines d’or i plata. És clar, no ho havia dit, els dos objectius de la invasió dels espanyols a Amèrica foren l’expansió del cristianisme i l’expoli dels recursos naturals valuosos, com ara l’or i la plata, així com aliments i articles de tota mena. En el primer cas, l’esglèsia legitimaria totes les accions, per sanguinàries que fossin. Tant sols alguns grups, com ara els jesuites, es rebelarien davant tanta injustícia. Això no és una guerra santa?? Quina hipocresia!! I en el segon cas, l’apropiació dels recursos de la terra serviria per pagar els banquers nordeuropeus que finançarien l’empresa espanyola a Amèrica. Els lingots d’or i plata tacats amb sang índia no es quedarien en mans de la corona espanyola, si no que anirien cap a Anglaterra o Alemanya.

El fet central de la victòria espanyola sobre els inques seria producte d’una emboscada i seguit d’una gran mentida, amb notari inclòs. Sincerament, sembla que per certes coses el temps no passa, doncs la jugada d’en Pizarro em recorda amb un comportament molt espanyol, molt cutre i baix, poc digne i caballerós, el qual ha quedat imprès en la sang dels criollos peruans de la costa, i imagino que arreu del continent. Concretament, el 16 de novembre de 1532 el conquistador Francisco Pizarro demana una audiència amb l’inca Atahualpa a la plaça d’armes de Cajamarca. L’inca acudeix a la cita acompanyat d’un sèquit de nobles i soldats, amb certa innocència per cert. A la plaça d’armes només hi ha el capellà-conquistador Valverde, bé i Pizarro i el seu exèrcit estratègicament amagats al voltant de la plaça. El capellà li entrega una biblia a l’inca i l’insta a convertir-se al cristianisme. Atahualpa s’hi nega tot llençant la bíblia al terra, fet que desencadena la fúria del capellà i l’entrada de Pizarro i els seus homes a la plaça, matant en pocs minuts els nobles de l’inca, soldats i provocant el pànic dels locals. Una massacre té lloc en pocs minuts i no només això si no també la captura de l’inca per part dels espanyols. Conscients del poder que tenien a les seves mans li demanen que pagui un rescat a canvi de la seva llibertat i aquest els hi promet que omplirà la sala de plata dues vegades i una d’or fins a l’alçada del seu braç aixecat. Tot això davant escriptura notarial. En els següents mesos comencen a arribar ingents quantitats d’or i plata d’arreu de l’imperi, per ordre de l’inca, qui a la vegada demana al seu exèrcit que l’alliberi. Els espanyols s’assebenten de les intencions de l’inca i trenquen el pacte que havien subscrit, assassinant a l’inca al garrot vil el 29 d’agost de 1533 i fent-se així amb el poder absolut. Al tractar-se d’un estat teocràtic, l’imperi es queda sense representant màxim, fet que facilita als espanyols les conquestes progressives fins arribar a la ciutat de Cusco uns mesos més tard, on proclamen la seva victòria oficial i el domini de la corona espanyola sobre el territori. Fins l’any 1572 la resistència al domini espanyol és forta, amb l’inca Tupac Amaru com el darrer inca que combat els invasors. Amb la seva mort, els espanyols desplegaràn les polítiques de la corona sense impediments i explotaran persones i recursos sense miraments. Tan sols a les mines de Perú i Bolívia es comptabilitzaràn més de 8 milions de morts d’indis producte de l’explotació espanyola. La capital es trasllada a Lima, no sense abans haver destruit els temples sagrats i tot tipus d’edificacions de Cusco i la resta de ciutats de l’imperi. La conversió al cristianisme alterà l’arquitectura, tot construint esglèsies i palaus al damunt dels edifics homòlegs dels inques, mostrant així la seva superioritat i aixafant les creences anteriors, les quals serien prohibides i perseguides.

Què en queda avui dia del món inca?

El cert és que el cristianisme s’ha imposat amb molta força en el món andí, penetrant de tal manera que resulta extrany que la gent no vegi massa més enllà. Però, és clar són gairebé 500 anys d’història, de sotmetre, de imposar, de prohibir, de repetir molt (...) un conjunt d’idees que han anat deixant els seus sediments en la gent. Actualment, el que sí que es pot trobar és sincretisme religiós, doncs els espanyols tampoc pogueren eliminar completament els símbols i creences dels pobladors dels andes. Aquest sincretisme es pot observar en la pintura i les seves representacions, en els rituals religiosos, en algunes costums com ara l’existència encara de mercats on es produeix el “trueque”, la pràctica de l’”ayni”, concepte quechua referit a la redistribució de recursos o bé al treball comunal que encara practiquen les comunitats andines. Així doncs, hi ha algunes escletxes des d’on hom encara pot contemplar alguns trets característics de l’univers inca. No obstant, són paraules que pronuncio amb un cert to de tristesa, suposo que pel que podria haver estat...si bé Cusco, el màxim exponent del món inca, és una ciutat impressionant, la qual té un encant innegable a nivell arquitectònic, entre d’altres, també reconec que és frustrant contemplar les restes dels murs inques, els que queden, a sota dels espanyols. Sens dubte, m’evoca l’arrogància amb la qual occident es segueix mirant als “països del sud”, tan moral com econòmicament, doncs no es pot oblidar que el que avui existeix a Perú, i Amèrica Llatina, és un intens colonialisme econòmic, per molt que la independència política del país es produís el 1821. Queda molt per fer a nivell d’autoestima nacional i penso que és essencial que Perú, i Amèrica Llatina, revaloritzi i reivindiqui les arrels històriques dels seus pobles, per justícia històrica i pel reconeixement que mereixen tots aquests pobles que han estat marginats en els darrers 500 anys. Inshallah...


Reflexions finals

“Fins que el ric no entengui el patiment del pobre no hi haurà justícia en aquest món”

Aquests darrers mesos he tingut el privilegi de conèixer nous racons del Perú, així com de seguir vivint la realitat del país en primer pla en certa manera. Sé que sempre ho repeteixo, però és increíble la realitat de la serra central, aprop de la capital i d’enclavaments turístics, com ara Cusco, però lluny de la modernitat i el progrés econòmic del que tan es parla a Lima. A priori, això no té per què ser dolent, però si s’analitzen certs indicadors la visió pot canviar radicalment. Per exemple, les comunicacions són catalitzadores del desenvolupament en tant que connecten les fonts dels recursos amb els seus destinataris. Però quan no hi ha bones comunicacions els recursos es fan malvé, l’economia adopta la forma de la subsistència i les persones, o almenys certs grups, es revelen contra les estructures estatals tot reclamant els drets que els hi pertocarien dins del marc de l’estat de dret. Cito un exemple, la carretera que uneix les ciutats de Huancayo i Ayacucho a la serra central segueix sent un camí pedregós i estret com fa 50 anys. L’anomenen la carretera de l’infern i no és per menys, donat que recorre la profunda vall del riu Mantaro, resseguint precipicis de varis centenars de metres al llarg del recorregut. Evidentment no hi han valles de contenció ni senyalització. Així doncs, no és extrany que sovint caiguin busos plens de passatgers causant la mort de centenars de persones. La premsa ja ni li dedica les primeres planes per tal de no escandalitzar al personal. Una carretera, per entendre’ns que connecta l’homòleg de dues capitals autonòmiques a Espanya, com aquesta comporta un estancament del desenvolupament econòmic i social, a la vegada que condemna a les persones a conviure amb unes condicions de risc físic i moral. Amb això hom pot entendre que el progrés migratori a la costa s’hagi accelerat en els darrers anys i que el moviment subversiu estigui resorgint en el denominat Perú profund. Aquest darrer fet hauria de preocupar a la classe política limenya, tot i que aquesta segueix submergida en escàndols de corrupció, la carrera armamentística suposadament contra Chile o altres assumptes per desviar l’atenció dels temes realment importants. En aquest context, cal parlar d’alguns fets que encenen les alarmes. El més destacable fou l’atac contra un contingent militar aprop de Huancayo al mes de septembre, el qual es concretà en el derrocament d’un helicòpter militar amb un projectil de llarga distància. En aquest atac hi moririen tres agents i es posaria en dubte la intel.ligència militar enfront els remanents de l’organització Sendero Luminoso.

D’altra banda, confesso que la visita al llag Titicaca em deixà sense alè. Per damunt dels 4000 metres d’alçada, els núbols semblen més aprop, el sol brilla amb més força, costa més respirar, però l’aire és més pur i fresc. El cel està més proper sens dubte i els rajos del sol, l’inti del món inca, t’acaricien la pell amb força. Resulta summament estimulant navegar pel llac i contemplar els paisatges altiplànics, les muntanyes nevades, la costa boliviana en direcció sud-est, el color de l’aigua i el cel. El llarg navegable a més altitud del món és un pou de cultura ancestral viva, amb pobles que viuen com ho han fet des de temops inmemorials. Tot assegut contemplant una magnífica posta de sol en la illa d’Amantaní em vingueren al cap preguntes existencials, dubtes i inquietuds, però d’alguna manera estava tranquil, semblava com si el temps ens estigués donant una treva, com si hagués reduït la velocitat a la que galopa de forma inevitable. Això fou producte dels habitants d’aquesta màgica illa, doncs crec que ens contagiaren amb la seva senzillesa i humanitat. Ens recordaren la inmensa capacitat humana de l’adaptació al medi, així com del respecte a aquest i l’harmonia amb l’entorn. No parava de venir-me al cap aquesta paraula: harmonia. Llavors pensava en les ciutats i els grans edificis, el fum, els cotxes, les multituds (...), i tot això em va portar a qüestionar-me el significat de la felicitat. La conclusió la deixo oberta, no sóc jo qui us la ha de donar. Ara, una cosa sí que diré i és que aquella gent havia après a viure amb el que tenien, tot explotant cada centímetre de terra per al cultiu o el pastoreig dels animals. No tenien electricitat, a part d’unes quantes plaques solars, ni tampoc aigua corrent. Ara bé, vivien amb una harmonia total amb el seu entorn i somreien molt. Em van venir moltes preguntes al cap aquells dies...

Uns dies després, ja a casa, vam veure una pel.lícula, “Nomadakt”, amb la Mariona que em va emocionar molt i em va donar moltes llums en alguns dels temes als quals havia estat donant voltes durant aquest magnífic viatge pels andes. Bé i durant la vida. Tan és així que, ja per acabar, m’agradaria que tinguéssiu sempre presents aquestes paraules, extretes de la pel.lícula:

El sol fon la neu dels cims
i l’aigua baixa en torrents cap a les valls
amb un impuls imparable.
El sol és en nosaltres.
La llum pot esquerdar la foscor i el gel
i fondre’ls amb el cor.
Si cadascú obre el seu camí,
entre tots farem el nostre.
Així anem eixamplant el camí humà.
Mentre algú passi gana, no quedarem mai tips del tot.
Mentre hi hagi un oprimit, no serem lliures.
Que ningú sigui dominat enlloc.
Que cadascú sigui amo d’ell mateix.
Amb tots els pobles units, el futur serà nostre.

Bé doncs ja us deixo descansar per avui. Espero que estigueu bé i tranquils amb els passos que esteu donant en els vostre camí personal. Així, segur que tot sortirà bé. Us envio una abraçada ben forta i molts records des de Perú!

Salut i fins aviat!

Guillem

Lima, diumenge 13 de desembre de 2009